Bibliothèque Aristotélicienne Universelle - Royaumes Renaissants

Site de la Grande Bibliothèque Aristotélicienne - Royaumes Renaissants
 
AccueilAccueil  FAQFAQ  RechercherRechercher  S'enregistrerS'enregistrer  MembresMembres  GroupesGroupes  Connexion  RomeRome  

Partagez | 
 

 El Llibre de les Virtuts. Llibre II- Els dos Profetes. La Vida de Christós.

Voir le sujet précédent Voir le sujet suivant Aller en bas 
AuteurMessage
Ignius
Stavkanoviste
Stavkanoviste
avatar

Masculin
Nombre de messages : 233
Age : 27
Profession : Vice-Prefect
Date d'inscription : 02/07/2011

Feuille de personnage
Intelligence:
100/100  (100/100)
Etat du Personnage: Actif

MessageSujet: El Llibre de les Virtuts. Llibre II- Els dos Profetes. La Vida de Christós.    Sam 9 Juil 2011 - 2:08

Citation :


Vida de Christós

Pròleg

per Samoht, any LXXXVII.


Heus aquí, germans, l’herència que us transmeto en la forma d’aquests pergamins.

Jo, Samoht, un home vell que serà pres aviat, o això espero, pel Senyor per a ser reunit al seu regne, he consignat aquí totes les meves memòries sobre el qui s’anomenava Jeshua però a qui tothom anomenava Christós, i el qui va marcar el món de la seva impressió indeleble.

El coneixeu, estimats fills, aquest gran home prim i bell, que irradiava de felicitat divina, que recorria els deserts amb el seu bastó a la mà. Ensenyava el missatge d’Aristòtil als homes per a salvar-los dels seus pecats. Ell fou el Messies tan esperat; el guia tan esperat.

El coneixeu, vosaltres, tots els qui vàreu escoltar nombrosos testimonis de la seva persona, testimonis divergents, sovint misteriosos, però que es posaven d’acord sobre el destí excepcional d’aquest home habitat per Déu.

Avui les meves forces m’abandonen, amics, i no crec que sobrevisqui al hivern. Però he decidit explicar-vos la seva història com jo la vaig viure fa molt de temps. He treballat de tirada, fins i tot per la nit, amb la llum de la meva espelma...He registrat en les meves memòries per tal de ressaltar la veritat i el que és just, i desembarassar-me d’allò que el temps no ha deixat de deformar, d’exagerar i de posar fins i tot més bonic.

No obstant això, tot i havent pres aquestes precaucions, la seva vida apareix en mi com un miratge, com un somni fulgurant, com el misteri d’una bellesa exaltant i melancòlica. Malauradament, avui, quan em recolzo sobre el meu bastó, quan pujo sobre les meves febles cames per admirar la bellesa de la Creació, no puc abstenir-me de reprimir un sanglot; la llum del Sol d’aquest dia encara sembla impregnada pel cos i l’ànima de Christós.

La naturalesa també testimonia la potència i la bondat del Senyor. En quant a la vida, ella mateixa és una prova d’aquesta transcendència tan inquietant.

Les meves llàgrimes d’alegria estan destinades a Déu, en agraïment per haver-nos creat i per l’enorme do que ens va fer enviant-nos el Messies per a salvar-nos. Podríeu vosaltres també, germans, plorar de felicitat llegint aquestes línees...Potser aleshores no hauré faltat en la missió que em va confiar Christós ja fa vàries dècades.

Així, tres segles després què Aristòtil hagués revelat la paraula divina, els que tenien fe en ‘Etern estigueren encara confrontats amb la omnipotència de diversos cultes pagans que sacrificaven als seus múltiples falsos déus, inclosos alguns que s’havien apropiat de les ensenyances d’Aristòtil per a desviar-los de la veritat. Però la vertadera fe no era absent a les ànimes dels homes i les dones de l’època, que es confrontava cada dia amb les conviccions errònies d’aquests pecadors. Tots els vertaders creients esperaven que la profecia d’Aristòtil es complís i que el Messies arribés per a confirmar el missatge de l’Etern...



Traduït per Ignius de Muntaner.
Revenir en haut Aller en bas
Voir le profil de l'utilisateur
Ignius
Stavkanoviste
Stavkanoviste
avatar

Masculin
Nombre de messages : 233
Age : 27
Profession : Vice-Prefect
Date d'inscription : 02/07/2011

Feuille de personnage
Intelligence:
100/100  (100/100)
Etat du Personnage: Actif

MessageSujet: Re: El Llibre de les Virtuts. Llibre II- Els dos Profetes. La Vida de Christós.    Ven 22 Juil 2011 - 0:20

Citation :


Capítol I

Quan vaig conèixer a Christós, a aquest li agradava parlar durant hores, amb una veu tan apassionada com apassionant. Bevíem les seves paraules amb fervor i alimentàvem les nostres ànimes. Fou en una de les seves explicacions que Christós ens contà la seva infantesa. Així, us ho explico, fills meus, per què aquesta part de la seva vida fou tan maca com la que vaig viure al seu costat.

Maria vivia amb Giosep i s’anava a casar amb ell. Ambdós eren rodamóns humils, però vivien en la virtut, agraïts dels beneficis terrestres dels que gaudien. A més a més, sentien l’un cap a l’altre un amor sincer i pur de tota luxúria; les seves vides eren felices. Però un dia, maria es trobà, en somnis, amb un genet que venia de lluny. Parà davant de casa seva i posà peus a terra. Era un home de pas majestuós; va avançar cap a ella i digué:


“Maria, no tinguis por, per què l’Etern t’estima i t’ha escollit. Per això, naixerà un nen de tu, al qual anomenaràs Jeshua. Serà un guia, un Messies habitat per Déu. Durà la paraula de l’Altíssim allà per on vagi i salvarà el poble dels seus pecats ensenyant-los-hi la saviesa d’Aristòtil.”

El genet retornà a la seva regió llunyana tal i com havia vingut. Maria va despertar-se en aquell moment i veié a Giosep davant seu, observant-la, amb ulls enamorats.

I va succeir el que el somni havia anunciat; Maria concebé un nen, i ambdós pares feren el que resava la profecia d’Aristòtil, anomenant-lo Jeshua.

El Nen nasqué a Betlem, a Judea. A causa de la superpoblació que existia aleshores en aquella ciutat, la parella va trobar una cabana en ruïnes on allotjar-se, ja que no hi havia cap altre lloc on se’ls pogués acollir. Però quan el nen nasqué, aquest semblava, a tots el que el veieren, posseït per la gràcia divina, per què irradiava dolçor i calma. De tal manera que la gent del petit poble va contribuir per a què aquest nen beneït per Déu tingués tot el que fos necessari. Uns van dur-li roba blanca, els altres van reparar la casa i els altres dugueren roba nova i menjar per als dos feliços pares.

Maria fou transfigurada per la felicitat. La seva alegria la feia lluminosa i agraïa cada dia a l’Altíssim el naixement d’aquell nen.

Va ser en la plàcida calma que Jeshua va començar la seva vida, lluny de tota violència i lluny de tota perversió, fins que...


Traduït per Ignius de Muntaner.

Revenir en haut Aller en bas
Voir le profil de l'utilisateur
Ignius
Stavkanoviste
Stavkanoviste
avatar

Masculin
Nombre de messages : 233
Age : 27
Profession : Vice-Prefect
Date d'inscription : 02/07/2011

Feuille de personnage
Intelligence:
100/100  (100/100)
Etat du Personnage: Actif

MessageSujet: Re: El Llibre de les Virtuts. Llibre II- Els dos Profetes. La Vida de Christós.    Ven 22 Juil 2011 - 0:20

Citation :

Capítol II

Però Maria era massa feliç per ser mara del que havia de fer-se Messies com per a no compartir la seva felicitat amb la resta de persones. Un dia, mentre anava a la font a buscar aigua, va creuar-se amb una cortesana del rei de Judea anomenada Elitobies.

Elitobias, una erudita que servia la via de l’Estat amb cel i que vivia en un luxe insultant, alimentant-se de carn, de peix, de llet...Tenia per costum fer befa de la pobresa de Maria.

"Jo,- deia-, serveixo al gran rei d’aquesta regió, el nostre estimat Mestral IV. "

Aleshores, Maria va cometre un error, ja que no va poder suportar més els sarcasmes d’Elitobies, i li va respondre:

" I jo sóc la mare del Messies, de Jeshua, que durà el missatge d’Aristòtil i que destronarà totalment els falsos reis, i els seus falsos profetes. Mestral IV és un rei temporal; el meu fill el sobrepassarà en carisma i el seu nom quedarà gravat a la memòria moltíssim més temps que el teu Rei.”

Aleshores, Elitobies, que creia en els somnis i en els designis del destí, va quedar pertorbada. Va tornar precipitadament al palau de Mestral IV per a prevenir el seu amo.

Mestral IV era un home de marbre, estàtua polida pel pas del temps. Era tenebrós, vidu, un desconsolat de mirada trista i llunyana. Un príncep que havia combatut els medes gràcies a un astut sistema de politges i carretes. Però els seus dies de glòria quedaven llunyans, i s’havia fet un rei silenciós i indiferent a les misèries del seu poble. Assedegat de poder, pretenia dirigir les seves tropes però, de fet, deixava a la seva esposa dirigir el regne. Sortia de l’esplendor del seu palau només per a reprimir una conjura o sufocar una rebel•lió..

Quan va escoltar a Elitobies, per la qual sentia una certa predilecció, com explicava el que havia sentit, va quedar sorprès. Aleshores va preguntar:
" Qui és aquest beneit que es fa anomenar Jeshua i que salvarà el meu poble? On el puc trobar? En quin poble? En quina taverna?”

Elitobies va proclamar aleshores el seu discurs denunciador, esperant merèixer així les gràcies d’aquest rei d’una bellesa hieràtica.

" Segons el que m’ha dit Maria, Jeshua és el Messies, el guia, el reflex de la divinitat. És l’anunciador d’Aristòtil i, segons la seva profecia, durà als homes la bona nova i confirmarà els preceptes aristotèlics. La seva influència serà gran i els seus deixebles nombrosos, que es reconeixeran en ell i en Aristòtil per als mil•lennis que venen. El podreu trobar a Betlem.”

Amb aquestes paraules, Mestral va sentir retornar en ell les seves antigues supersticions, així com la memòria de la fe que havia sabut reprimir i ofegar al seu cor. Tenia por de perdre el seu tron i considerava seriosament l’amenaça. Va cridar els seus guàrdies i els digué:

" Guàrdies, un nen acaba de néixer que podria conjurar en contra meu. Cal impedir que aquest home ho aconsegueixi costi el que costi. Es troba a Betlem i es diu Jeshua. Trobeu-lo i assassineu-lo! Useu els astuts sistemes de politges i carretes, si cal!”

Aleshores, la guàrdia del rei va complir les ordres i es dirigí a Betlem.
Però aquella nit, Maria tingué de nou un somni. Va veure de nou el genet que li havia anunciat el naixement de Jeshua. Se li va reaparèixer i li digué:


" Lleveu-vos! Preneu a Jeshua amb vosaltres i seguiu els camins. Dirigiu-vos cal al nord , cap a la illa de Xipre, i quedeu-vos allà fins que us avisi. Per què Mestral vol matar el nen.”

Aleshores els pares es llevaren, agafaren de la humil cabana les fogasses de pa i les panotxes de dacsa que els quedaven i partiren pels camins, en direcció al Nord, passant per Tartshé. Van deixar el país i es van quedar a Xipre tant de temps com va durar l’amenaça.

Mestral IV, sabent per la seva guàrdia que els pares havien fugit del país, es va posar furiós i cridà:
" Aquests Giosep i Maria són uns provocadors! Se’n riuen de mi i són culpables de traïció contravenint un edicte reial! Que ses eradiqui immediatament! En quant aquest fill de...de...no ha d’aconseguir regnar. Aneu i trobeu tots els nens menors de dos anus, i eradiqueu-los; ofegant-los, si cal.”

Aleshores, els exèrcits famosos de Mestral, aquells que eren capaços d’aixecar-se en massa en solament unes hores, foren i recorregueren tot el país. Van registrar cada poble, cada fonda, deixant missatges on es demanava a la població presentar a les autoritats tots els nens menors de dos anys, per a censar-los.

I la gent del poble, innocentment, va presentar els seus fills i fillols a les autoritats sense adonar-se’n del drama que succeiria. I s’escoltaren plors, crits, i vam veure de la sang, la suor i les llàgrimes. Aquests guàrdies que eren horribles, bruts i malvats, degollaven aquestes joves i innocents ànimes davant dels ulls dels seus pares.


I el tenebrós, des de dalt del seu tron, mirava la matança silenciosament, melancòlic, fred. Després d’aquesta crisis, el rei va caure en el seu silenci, letàrgic. Va oblidar, en els anys venidors, d’alimentar-se i va perdre forces. Esdevingué dèbil, després esquelètic i finalment morí.

A Xipre, els pares se n’assabentaren de la mort de Mestral i van pensar que la vida de Jeshua no corria ja perill. Aleshores, Giosep i Maria van decidir tornar a Judea, però van escollir no anomenar al seu fill Jeshua, sinó Christós, per a no atraure l’atenció sobre ell. agafaren de la humil cabana les fogasses de pa i les panotxes de dacsa que els quedaven i partiren pels camins, en direcció al Sud, passant per Tartshé. Van arribar, finalment, a una ciutat anomenada Nazaret, amb la finalitat que es complís la profecia d’Aristòtil.



Traduït per Ignius de Muntaner
Revenir en haut Aller en bas
Voir le profil de l'utilisateur
Ignius
Stavkanoviste
Stavkanoviste
avatar

Masculin
Nombre de messages : 233
Age : 27
Profession : Vice-Prefect
Date d'inscription : 02/07/2011

Feuille de personnage
Intelligence:
100/100  (100/100)
Etat du Personnage: Actif

MessageSujet: Re: El Llibre de les Virtuts. Llibre II- Els dos Profetes. La Vida de Christós.    Ven 22 Juil 2011 - 0:20

Citation :

Capítol III

Christós va passar la seva infantesa al poble de Nazaret, on fou criat pel seu pare Giosep, el fuster, i la seva mare Maria.

Com que era un nen exemplar i ple d’amor, fou estimat per tots els veïns. Una dona, benèvola entre els benèvols, va oferir-los a la parella un petit hort. Així que mentre Giosep anava a tallar llenya al bosc veí, Maria cultivava verdures. Aquest aliment sa semblava fer meravelles sobre Christós, que, al llarg de la seva infantesa va donar prova d’un carisma extraordinari. Les seves paraules eren d’or i, quan parlava,, tos l’escoltaven amb atenció, sense atrevir-se a interrompre’l.

I Maria, que s’ocupava de la seva collita de verdures, aviat va poder comprar un petit prat on alguns xais peixien tranquil•lament.
A Christós li agradava ocupar-se dels animals. Quan se li preguntava per què ho feia, referint-se a la seva feina, Christós responia:


« " Déu ens va donar als humans la feina per a que cada dia mereixéssim el títol de Fills de Déu. Ens permeté que fóssim superiors als animals i els únics beneficiats del do del llenguatge, per què som els únics capaços d’estimar sense esperar res a canvi. M’agraden aquests xais i aquestes ovelles, no per què espero que em retornin l’afecte, sinó per què són com nosaltres la Creació del Senyor."

Christós sovint ajudava al seu pare a transportar els farcells de llenya del mercat a casa i, un cop allà, observava a Giosep com treballava la fusta i li’n donava forma.

Un dia, Christós li digué:


" Aquesta fusta que tu llimes i que talles per a fer cascs, és la imatge del món. Per què el món és tal com els edificis, per això és important treballar amb amor i atenció. Els homes són uns cascs i faré que d’aquests la cúpula de la meva Església.”

Maria preparava un menjar barrejant pa dur amb blat de moro i llet, tot bullit en una gerra.

I Christós li digué:


" Aquest plat que tu prepares, aquests aliments que tu barreges i tornes a barrejar són la imatge dels pobles.
Per què aquests cal que es barregin per tal què s’entenguin i desprenguin el perfum de la felicitat.”


A canvi, Giosep i Maria li ensenyaren els principis de la virtut. Christós va demostrar posseir una receptivitat extraordinària. No calia que apliqués els seus preceptes: els vivia plenament. Respirava la virtut i tot habitant del poble era inspirat pel seu exemple.

A més a més, Christós adorava passejar pels camps i pels deserts, passar temps enmig de la natura, admirant la bellesa de la creació. Trepitjava les herbes altes i gastava les sandàlies en la pols de les dunes. S’aventurava pels camins, pujava muntanyes i contemplava el mon en el que admirava l’harmonia i la disposició dels elements. Possiblement pensava, ja aleshores, en les primeres causes de la bellesa?

Així va ser com va passar la seva infantesa i va créixer envoltat de la gent que l’estimava.



Traduït per Ignius de Muntaner
Revenir en haut Aller en bas
Voir le profil de l'utilisateur
Ignius
Stavkanoviste
Stavkanoviste
avatar

Masculin
Nombre de messages : 233
Age : 27
Profession : Vice-Prefect
Date d'inscription : 02/07/2011

Feuille de personnage
Intelligence:
100/100  (100/100)
Etat du Personnage: Actif

MessageSujet: Re: El Llibre de les Virtuts. Llibre II- Els dos Profetes. La Vida de Christós.    Ven 22 Juil 2011 - 0:21

Citation :

Capítol IV


Un cop esdevingué adult, Christós va decidir deixar els seus pares per tal de recórrer món i ajudar as altres. Anava amb les idees ja assumides sobre els preceptes d’Aristòtil i el missatge de Déu.

Acomiadant-se dels seus pares, va aventurar-se al país de Judea. Va anar per camins escarpats, va pujar muntanyes, va descendir planúries, va travessar rius.

Durant aquestes peregrinacions, va entrevistar-se amb força persones, sovint vestides amb parracs, que vivien de pidolar i que solien meditar per tal d’arribar a una veritat més àmplia. Christós va parlar amb molts d’ells, enriquint-se de les seves experiències i de la seva humanitat.

Hi havia individus extravagants, bojos i reclusos. Molts d’aquests vagabunds rebutjaven el tracte humà, la societat i la vida a la urbs.

Aleshores, tractava d’acostar-se a aquests pobres humans; els parlava i els explicava la filosofia d’Aristòtil i les ensenyances de l’Altíssim.


"Aristòtil-deia-va ensenyar-nos que l’home savi ha de participar a la vida de la Ciutat. Vosaltres, amics, sou feliços? Esteu perduts en mig del no-res? Amics meus, sapigueu que l’Hume està fet, per natura, per a viure en el si dels seus iguals.”

Tot dient això, i a pesar de tot, Christós va matissar les seves paraules:

"Tot i així, no oblideu que cada home té, també, una individualitat; cada home té la seva pròpia relació amb Déu i amb la natura. Per això, i per a no oblidar-ho, a Déu li agrada que pugueu retirar-vos de tant en tant, més enllà de la ciutat, per a què us retrobeu amb vosaltres mateixos, en oració i pau, amb assossec i concentració en el vostre esperit.

Per això, els retirs espirituals són un mitjà per a allunyar-se de la ciutat, per a contemplar-la i preuar-la millor."


La seva força de persuasió era tan gran que tots els que es creuaven al seu camí van acabar convençuts. I després d’haver-ho parlat amb Christós, tornaven a la ciutat suscitant en els vilatans la sorpresa i l’alegria.
Efectivament, eren temps difícils i cada un esperava l’arribada d’un Messies. Doncs, en aquells dies, molts arribaven a casa dient:



"Christós, en nostre salvador, ha arribat, tal i com diu la profecia d’Aristòtil.”

Però Christós mateix sentia la necessitat de retirar-se per a recollir-se. Per això, va aïllar-se del món, endinsant-se en el desert. El seu retir espiritual va durar quaranta dies.


Traduït per Ignius de Muntaner

Revenir en haut Aller en bas
Voir le profil de l'utilisateur
Ignius
Stavkanoviste
Stavkanoviste
avatar

Masculin
Nombre de messages : 233
Age : 27
Profession : Vice-Prefect
Date d'inscription : 02/07/2011

Feuille de personnage
Intelligence:
100/100  (100/100)
Etat du Personnage: Actif

MessageSujet: Re: El Llibre de les Virtuts. Llibre II- Els dos Profetes. La Vida de Christós.    Ven 22 Juil 2011 - 0:23

Citation :


Capítol V

Jeshua marxava per les dunes des de feia diversos dies, bevent aigua de l’ odre i menjant saltamartins que trobava a la sorra. Quan, cansat, el va envair la necessitat d’aturar-se i no moure’s més, li va semblar notar una força misteriosa que li deia:

"Detén-te, Christós, fill de Giosep, car estàs cansat. Si volguessis, podries donar mitja volta i retornar a la llar sense fatigar-te.”

Era la Criatura sense Nom, la que vivia a l’ombra des de feia mil•lennis. No volia que a través de Christós, la paraula d’amor de Déu es propagués. Per això havia decidir corrompre’l amb la finalitat de desviar-lo de la seva justa missió. Si les arrels de l’arbre ennegrien, l’arbre mai no donaria fruit.


Christós va respondre, sense enfadar-se:
"Marxa tu, que vols perdre’m en la ganduleria; jo continuaré per què el món pertany als qui es lleven aviat!”

I la temptació de descansar va dissipar-se a l’instant.

Aleshores, Jeshua, com que feia dies que practicava el dejuni, cada cop tenia més gana. Notava com el seu ventre li feia punxades i creixia en ell les ganes d’obrir les últimes provisions que li quedaven a la seva bossa de pell d’ovella. La Criatura sense Nom, dotada d’un carisma excepcional, li digué:


"Obre la teva bossa, Christós, fill de Giosep, car tens gana. Menja la carn i el pa que duus...Sempre pots deixar els saltamartins per a més tard.”

Christós va respondre, sense enfadar-se: "Marxa, tu, que vols fer-me perdre en la golafreria. No obriré la meva bossa, ja que el món pertany als qui saben aguantar la gana.”

Christós estava al mig del desert, cansat, amb gana i amb el cos dolorit. De sobre, fixant-se en l’horitzó davant seu, va tenir la impressió de veure un oasi. Era un petit llac rodejat de matolls verds. L’oasi encara quedava lluny, però semblava que s’hi escapaven crits d’alegria. Christós aviat hi va reconèixer siluetes femenines i nues, banyant-se a l’estany. La veu melosa de la Criatura sense Nom li digué:

"Què esperes, Christós, fill de Giosep, per a reunir-te amb elles? No sents aquelles dones belles que et criden? Són totes per a tu! I molt belles, redéu!”

Christós va respondre, sense enfadar-se " Marxa, tu, esperit del pecat, que vols perdre’m en la luxúria. No desviaré el meu camí, ja que, certament, com et dic, aquest oasi i aquestes dones desapareixeran de la meva vista.”

I efectivament, de sobte, la imatge de l’oasi va dissipar-se, tot deixant a Christós la visió d’un desert vast fins l’horitzó irradiat pel sol.

Aleshores, Jeshua, que continuava caminant, sense mirar enrere, va veure, de sobte, davant seu, la imatge d’una gran ciutat. Aquesta era magnífica, les torres i les muralles no amagaven la seva riquesa i les cases, adornades d’or i pedreria, semblava brillar per mil focs. Una cúpula sobresortia a la resta, devia ser el palau de l’alcalde. La veu dolça de la Criatura sense Nom digué a Christós:


"Ves a aquesta bella ciutat i contempla’n la seva riquesa! Si volguessis, podries arribar a ser l’alcalde, amb el talent que tens. Per què, sincerament, has estat capaç de fer dejuni durant aquests dies i de resistir el cansament i les dones. La força del teu caràcter podria dur-te molt amunt!”


Aleshores, Christós va respondre-li, sense enfadar-se:

“Ves-te’n, tu, esperit maligne, que vols perdre’m en l’orgull, l’enveja i l’avarícia. Resistiré, també, aquests pecats, per què és petit el qui cau en els impulsos.”

Aleshores la Criatura sense Nom digué:

"Déu ens va fer Llurs Fills per què som els més forts de les seves criatures. Entre nosaltres, jo sóc la seva preferida, per què sóc el més fort de tots nosaltres. Vaig entendre que devia dominar la debilitat, com vosaltres, els homes, domineu les vaques, els porcs i els xais. Déu va donar-nos la Seva creació per a regalar-nos els milers de plaers del cos i l’esperit que mereixem. Hi ha un mitjà millor per a retre-li homenatge que preuar els plaers de la Seva creació?”

Però Christós afegí:

"Marxa, temptadora! La teva presència a la Creació és una injúria feta a Déu. Saps que no ets la Seva preferida. Et va confinar a l’ombra, et va desviar la Seva llum. Va deixar-te únicament la paraula per tal d’experimentar amb la fe dels humans.”

I afegí:

"Déu ens va fer els Seus Fills per què som els únics que saben donar sense rebre res a canvi. No et va donar aquest títol, criatura vil, per què no tens cor, per què la teva ànima és negra com l’atzabeja. És cert que el món creat per Déu és font de mil plaers, pe`ro, certament, cal retre-li homenatge gaudint-los en la seva justa mesura. Per què aquests paers han de ser assaborits, no engolits. Només la virtut, tal i com ens la va ensenyar el Profeta Aristòtil, ens permet preuar els plaers del món sense caure en el vici i el pecat.”

Conclogué finalment:

"Per què el pecat és la negació de la perfecció divina. L’abandonament total als mil plaers es acompanyat de la mà del desviament a l’amor de Déu, mentre que el gust simple i mig de la Creació Divina pot fer-se només en l’amor al Seu Creador. Així que marxa!”

De seguida, la Criatura sense Nom, que s’arrossegava al seu costat, va desaparèixer, deixant-lo a les portes del desert. Havia travessat aquelles contrades durant quaranta dies.


Traduït per Ignius de Muntaner
Revenir en haut Aller en bas
Voir le profil de l'utilisateur
Ignius
Stavkanoviste
Stavkanoviste
avatar

Masculin
Nombre de messages : 233
Age : 27
Profession : Vice-Prefect
Date d'inscription : 02/07/2011

Feuille de personnage
Intelligence:
100/100  (100/100)
Etat du Personnage: Actif

MessageSujet: Re: El Llibre de les Virtuts. Llibre II- Els dos Profetes. La Vida de Christós.    Ven 22 Juil 2011 - 0:23

Citation :

Capítol VI

En aquests temps, la societat estava en crisis. Existien diversos cultes pagans. També, certs homes, havien oblidat els preceptes d’Aristòtil i adoraven ídols falsos. Altres, agrupats en una Església poderosa, apel•laven al pensament d’Aristòtil, però havien desviat el seu missatge o el tenien malentès. Afortunadament, encara existien persones que vivien justament en la virtut, tal com fou ensenyada pel nostre primer Profeta.

Cal que sapigueu, fills meus, que ni l’Església poderosa de la que us he parlat, ni l’adoració dels ídols, responien a una necessitat divina de la multitud. Així, els habitants del país de Judea, vivien en un estat de pecat permanent i desviaven cada cop més les seves mirades de la transcendència i de Déu.

Existien algunes persones que tractaven de reunir els homes de bona voluntat, però la immensa majoria es deixava caure en l’estupor i la fornicació. Aquesta vida de plaer se sumava a la preferència de la gent pel individualisme més que per a la comunió i la comunicació.
Moltes ànimes perdudes volien tornar cap a la seva guia espiritual, el gran sacerdot del país, el cap de tots els sacerdots; però aquests els objectava amb un silenci total.


Era un home de poques paraules, que responia totes les preguntes lacònicament:


"No tingueu por, obriu es vostres braços a Aristòtil.”

Christós, després de la seva dura prova al desert, va tornar de nou a la civilització i predicava la bona nova i el missatge d’Aristòtil sobre les places dels pobles. Deia:

"Penediu-vos! Confesseu els vostres pecats, per què el Senyor no li agrada veure com el pecat envaeix la ciutat dels Homes.”

Varies persones escoltaven el seu discurs. Dos d’ells, un artesà i un aprenent, van quedar impressionats per la rectitud de les seves paraules. Es tractava de Titus..i d’un servidor, Samoht.

Vam acostar-nos a Christós, acompanyats ara pel nostre amic Paulos, un camperol. Jo era el més jove, encara un nen, però vaig ser qui va prendre la paraula:


"Mestre, les vostres paraules són justes; ensenyeu-nos el missatge d’Aristòtil!”

Aleshores, Christós, impressionat per la meva innocència juvenil, va respondre:

"Aleshores seguiu-me. Les vostres botigues, els vostres béns, les vostres eines poden esperar a que acabeu la vostra missió. Ja que, per ara, us faré edificar, a l’Església, el més bell instrument de pau. Sapigueu que jo us ensenyaré la saviesa d’Aristòtil i el missatge de Déu, però vosaltres haureu d’aprendre l’altruisme i l’abnegació.”

Vam posar-nos tots en camí cap a la basílica a la qual residia el cap de tots els sacerdots. L’home dormia un somni profund davant d’una assemblea bocaoberta que esperava el menor moviment de parpelles o de fosses nassals, esperant la cerimònia del seu despertar.

Christós, acompanyat pels seus tres companys, va entrar a la sala i declarà:


"Tu, home de poca fe, què esperes per a ocupar-te de les aspiracions dels creients? Per què no respons a les seves angoixes?”

Christós es va girar a nosaltres, i digué:

"Sapigueu-ho: aquest home representa el vici infiltrat de ple al cor del temple de Déu. És per la seva imatge, amics meus, que en els vostres cors de Fills de Déu, coneixeu també el pecat.
Mireu: el que no mou ni un dit, no mereix ser rei.
I tu, rei de creients, què fas? No veus que la teva Església s’enfonsa? No escoltes els crits de les ànimes que, fora del teu palau, s’escarrassa en demanar-te ajuda?”


Despertat per la veu de Christós, el Gran Sacerdot, de poques paraules, però sense pèls a la llengua, va aixecar-se i digué:

"Qui es creurà que és aquest pesat? Doncs si no t’agrada, marxa noi! Que estàs començant a tocar-me els meus sants collons!

A aquestes paraules, Christós va tornar-se cap als deixebles i els digué:

"Certament us dic: Més val escoltar això que ser sord! Aquest home cau en els excessos denunciats per Aristòtil, calla la majoria de cops, i quan es desperta, es per parlar massa. No coneix la virtut ni la temprança ni el principi de la justa meitat.”




Traduït per Ignius de Muntaner.
Revenir en haut Aller en bas
Voir le profil de l'utilisateur
Ignius
Stavkanoviste
Stavkanoviste
avatar

Masculin
Nombre de messages : 233
Age : 27
Profession : Vice-Prefect
Date d'inscription : 02/07/2011

Feuille de personnage
Intelligence:
100/100  (100/100)
Etat du Personnage: Actif

MessageSujet: Re: El Llibre de les Virtuts. Llibre II- Els dos Profetes. La Vida de Christós.    Ven 22 Juil 2011 - 0:24

Citation :

Capítol VII

Oh, me’n recordaré sempre d’aquests dies, amics meus. Després d’haver sortit de la basílica, ens vam trobar cara a cara amb un grup de curiosos que s’increpava severament. Vam tractar de retenir a Christós, però aquests no ens va escoltar i es va apropar a aquell grup de busca bregues.
Va entendre ràpidament el motiu del conflicte. Davant seu, un xai estava perdut, aterrit pels crits que venien de tot arreu. A la seva esquerra es trobaven adeptes dels cultes pagans, amb el seu sacerdot al davant, amb un ganivet llarg a la mà. A la seva dreta, hi havia algunes d’aquelles persones decebudes amb el paganisme i, seguidors dels preceptes d’Aristòtil, una mica més allunyats dels primers. S’havien agrupat per a denunciar el bàrbar sacrifici que es preparava en honor dels falsos déus. Cada grup cridava amb vehemència contra l’altre.

Aleshores, Christós va cridar, amb calma, l’animal aterrit, el qual va avançar dòcilment cap a ell. Christós va acariciar-lo i li va dir que marxés. Aleshores, el xai va marxar. Però el sacerdot pagà, ple de ràbia contra Christós, va avançar el ganivet cap a ell, amb el ganivet alçat. Nosaltres, Titus, Paulos, i jo, juntament amb uns altres nou d’aquells decebuts pel paganisme que s’estaven a la dreta, vam interrompre al sacerdot. Però Christós va avançar-se i es va posar davant del sacerdot. Aquest va creuar la mirada del beneït per Déu, va girar-li l’esquena i va anar-se’n sense dir ni una paraula. La multitud dels infidels van seguir-lo, amb aire avergonyit.

Aleshores, nosaltres dotze que havíem pretès defensar a Christós, astorats pel que acabava de passar, vam girar-nos cap a aquest misteriós home.
Un de nosaltres, algú a qui encara no coneixia, però que sabia que es deia Thanos, va dir-li:


"Però qui ets tu, la dolçor i la calma del qual imposen a la infàmia pagana?”

Aleshores Christós li respongué:


"El meu nom és Christós, fill de Giosep i Maria. La gent que em coneix diu de mi que sóc el Messies, per què estimo a Déu i estimo els meus iguals.”

Aleshores, vam exclamar:

"Certament, cap de nosaltres ho dubtem. Donem gràcies a l’Altíssim per haver-te enviat a nosaltres, amb la finalitat que la Seva paraula il•lumini les nostres vides i que la profecia d’Aristòtil es materialitzi.”

I Christós va respondre, finalment:

"Realment, és força trist que tants Fills de Déu ignorin Llur amor. Us envia guies amb la finalitat què els errors siguin esborrats. Voleu seguir-me i convertir-vos en apòstols de la paraula de Déu?”

Els nou que no coneixien a Christós van mirar-se; semblaven dividits per l’alegria i l’angoixa. Van demanar al qui es deia Messies el que calia fer per a seguir-lo.



Traduït per Ignius de Muntaner.

Revenir en haut Aller en bas
Voir le profil de l'utilisateur
Ignius
Stavkanoviste
Stavkanoviste
avatar

Masculin
Nombre de messages : 233
Age : 27
Profession : Vice-Prefect
Date d'inscription : 02/07/2011

Feuille de personnage
Intelligence:
100/100  (100/100)
Etat du Personnage: Actif

MessageSujet: Re: El Llibre de les Virtuts. Llibre II- Els dos Profetes. La Vida de Christós.    Ven 22 Juil 2011 - 0:24

Citation :

Capítol VIII

Oh, amics meus, el que ens digué aleshores Christós ens va il•luminar! Les seves paraules van quedar gravades a la meva ment!

"Amics meus, no us equivoqueu! Els que no viuen en l’amistat que ens va ensenyar Aristòtil, aquests cremaran a les mil flames de la Gehenna*.
Els qui cedeixen massa ràpid a les temptacions dels pecats, els que no coneixen la virtut, aquests acabaran en el patiment i la solitud del Infern.
Els qui cedeixen a la veu melosa del pecat, els qui són seduïts pel seu discurs, aquells aniran a acompanyar-la a les tenebres.
Els qui, finalment, se les arreglen sense l’amor de Déu i dels Homes, que es refugien únicament en el seu egoisme, acabaran a l’abisme infernal.
Per això, tingueu cura, germans; sigueu atents i vigilants! Per què ningú coneix el dia en que les profecies es realitzaran. Ningú no coneix el dia de la fi dels temps.”


Atentament, escoltàvem el que deia, tot tenint el pressentiment que aquell dia era decisiu per a la nostra vida futura. I els nou que ens havíem interposat vàrem quedar bocaoberts davant de tanta exactitud, davant de tal home.


Christós prosseguí:


"Us voleu reunir amb mi? En aquest cas tingueu molt amor al vostre cor i seguiu-me, compartiu una mica el vostre temps i els vostres béns, el temps que pugueu. En canvi, si escolliu dedicar-vos a guiar als altres sobre la via de l’Església, cal que estigueu disposats a donar-li prioritat. Distancieu-vos de la vostra feina, de les vostres eines, digueu adéu a la vostra família...preferiu la senzillesa i la instrucció als ornaments rics i a les belles joies. Per què la nostra tasca necessitarà sacrificar el bé personal pel bé col•lectiu , però en canvi vosaltres sereu consagrats entre els Fills de Déu.”

I continuà:

"Si la vostra família no us comprèn, reseu per ella, per què no és sensible al missatge de Déu.
Si el qui us contracte té quelcom en contra vostra, no tingueu res contra ell; reseu per ell, per què no és sensible al missatge de Déu.
Si els vostres amics us retenen, aleshores arrossegueu-los amb vosaltres, per tal que descobreixin el missatge de Déu.
El camí serà llarg i tortuós, el camí sinuós, l’horitzó llunyà, la pujada agresta, però el Sol brilla per tal de guiar les nostres passes. Coneixerem dificultats, disputes, còleres, passions, vacil•lacions; però l’amor i l’amistat ens uniran i Déu ens portarà.
Si voleu viure sols, raonar sols, menjar sols, anar sols, aleshores res us ho impedeix. Seguiu el vostre camí i refugieu-vos en el vostre amor. Però si algú us colpeja i us fa caure, aleshores ningú no us posarà dempeus.
Si voleu viure en grup, en l’amor als iguals i de la multitud, si voleu compartir el vostre pa amb els vostres amics, anar amb els vostres germans, aleshores veniu amb mi i seguiu-me.
En aquest cas, si caieu sobre el camí, un germà s’aturarà i us aixecarà.”


I nosaltres, els seus amics, escoltàvem i ens apropàvem a Christós. Érem dotze els qui el seguiríem. Les sis dones es deien Calandra, Adònia, Elena, Kyrène, Ofèlia i Uriana. Els sis homes es deien Dajú, Thanos, Paulos, Nícolos, Titus i Samoht, un servidor.




*N. de T.: Gehenna (de l'hebreu גי-הנם Gue-Hinnom o גי בן הנם gue ben Hinnom, "Vall de Hinnom" o del "Fill d'Hinnom"); grec γεένα; llatí Gehenna) és un terme que s'utilitza com a sinònim de l'infern, tant en el cristianisme com al islam. Es troba per primera vegada en les seves dues versions, tant de Gue-Hinnom com de Gue ben Hinnom, al Llibre de Josuè 18:16, com part de la frontera entre les tribus de Judea i de Benjamí. La traducció del nom a la Septuaginta és Γαίεννα (pronunciat Guáienna).


Traduït per Ignius de Muntaner
Revenir en haut Aller en bas
Voir le profil de l'utilisateur
Ignius
Stavkanoviste
Stavkanoviste
avatar

Masculin
Nombre de messages : 233
Age : 27
Profession : Vice-Prefect
Date d'inscription : 02/07/2011

Feuille de personnage
Intelligence:
100/100  (100/100)
Etat du Personnage: Actif

MessageSujet: Re: El Llibre de les Virtuts. Llibre II- Els dos Profetes. La Vida de Christós.    Ven 22 Juil 2011 - 0:24

Citation :

Capítol IX

I és d’aquesta manera, caminant de poble en poble, que Christós difonien així la bona nova a les multituds que es reunien. Cada cop impregnava més a la gent de l’exactitud de les seves paraules i la potències de les mateixes. Amb tot, la fama de Christós es va difondre a Galilea fins els racons més allunyats i la gent venia cada cop en major nombre als llocs on parlava.

Sovint deia:
"Estimeu a Déu com Ell us estima i viviu l’amistat amb altres, com ens ho va ensenyar Aristòtil” o "Creieu en l’amor que Déu us dóna, i estimeu-lo a Déu sempre.”

I repetia: "Que la vostra no conegui fronteres! Recordeu-vos-en, amics, que Aristòtil vivia en un país d’una cultura poc tolerant amb la resta de pobles. Avui, vosaltres heu de saber que totes les nacions tenen dret al respecte i el seu poble a la llibertat i a la nostra amistat!"

Finalment, concloïa: "Tampoc la solidaritat i l’amistat no saben ser restringides per una frontera de sexes. Per què els homes i les dones són Fills de Déu, i, per això, són iguals.”


Als camins, es creuava amb malalts i incapacitats, i vam veure aleshores coses extraordinàries: només calia que Christós toqués a un leprós o a un cec per a què la seva minusvalia desaparegués. Els malalts, a prop seu, sentien reviure, plens d’una nova esperança. Els muts recuperaven la parla, les sordes l’oïda, els cecs la vista, els paralítics la mobilitat i, després, tots beneïen a Christós i a l’Altíssim, lloant-los i agraint-los-ho amb tot el seu cor.

Un dia, la nostra petita tropa de pelegrins va recollir a un home en molt mala situació, que acabava de ser agredit pels camins. L’home no tenia gaire força i no podia caminar, ja. No havia begut res des de feia temps. Aleshores, Christós, va girar-se cap a l’assedegat i digué:

"Llum, llum, ets la llum al si de la llum. La teva fe et fa llum i et salvarà!”

No teniem aigua per a satisfer al pobre home i, tot i així, Christós digué: " No importa, només haurà de beure de les meves mans.”


I, dit i fet, Christós s’agenollà, ajuntà les mans per a fer-les una copa, que va estendre al desgraciat. Aleshores es va fer el miracle: les mans de Christós s’ompliren d’aigua i l’home pogué veure fins assadollar-se.

Després de donar-li de menjar, el carregarem sobre les nostres espatlles i el conduirem fins al poble on vivia.
I això només és un exemple de les nombroses coses prodigioses que feu Christós quan l’acompanyarem sobre els camins. Aquests fets els feia sempre amb molta naturalitat i la major simplicitat possible, mentre que fórem subjugats pel poder que Déu posava en ell.

I continuàrem el nostre camí, àvids d’amor i de la veritat, seguint el nostre Messies mentre que ens explicava nombroses proeses que em quedaran gravades en la memòria i que voldria també transmetre-us, amics, quan l’ocasió em sigui dada...

Ens acostàvem a Jerusalem, la gran ciutat formiguejant d’una població cosmopolita i rica d’il•lustres persones.



Traduït per Ignius de Muntaner
Revenir en haut Aller en bas
Voir le profil de l'utilisateur
Ignius
Stavkanoviste
Stavkanoviste
avatar

Masculin
Nombre de messages : 233
Age : 27
Profession : Vice-Prefect
Date d'inscription : 02/07/2011

Feuille de personnage
Intelligence:
100/100  (100/100)
Etat du Personnage: Actif

MessageSujet: Re: El Llibre de les Virtuts. Llibre II- Els dos Profetes. La Vida de Christós.    Ven 22 Juil 2011 - 0:25

Citation :


Capítol X

Vam arribar a aquella ciutat gran i bella un magnífic dia. Encara veig aquell Sol magnànim sobre el meu cap, aquella dolça llum sobre els meus que estan, gairebé, incapacitats avui, però el meu esperit en guardà un record profund.

Vam passar la gran porta per tal d’aventurar-nos al cor de la ciutat, fins a desembocar a una gran plaça que bullia d’activitat. Efectivament, era allà on les mercaderies eren intercanviades; les diverses tendes venien fruita, verdura, farcells de llenya, o fins i tot roba com sabates, mitges o barrets.

Un soroll ensordidor regnava en aquell lloc. I, no obstant això, quan Christós va pujar sobre la font central i es va dirigir a la població, tot el món va callar i aviat vam sentir, únicament, la seva veu clara i dolça que fluïa entre el silenci.


"Homes i dones de Jerusalem”-deia- ", veniu a mi per a escoltar la paraula de Déu. Ell només vol compartir el seu amor amb vosaltres. Vol que L’estimeu i Ell us satisfarà d’alegria; i aquesta també hi serà als vostres cors. Gireu-vos en contra del Seu amor i S’afligirà, i aquesta pena serà el vostre més gran càstig.”

Aleshores, la multitud va amuntegar-se al voltant de Christós i nombrosos foren els qui van preguntar:

"Però qui ets tu, estranger, per a conèixer tan bé l’amor de Déu?”

Christós respongué:

"Sóc Christós, de Nazaret, el Messies, el guia i mirall de la divinitat, habitat per Déu. Aristòtil, el Profeta, va anunciar la meva arribada, de manera que us mostri la via que cal seguir per a viure en l’amor de l’Altíssim”

Però alguns no se’n refiaren de les seves paraules i digueren:

"Com podem saber que dius la veritat, i que les teves paraules no són cera que ens destinin a tancar-nos les oïdes per tal que ens girem en contra de Llur missatge veritable?”

Christós els va respondre:

"Veieu-ho vosaltres mateixos, com heu callat quan he començat a parlar i com heu vingut cap a mi! Escolteu els vostres cors cridar la fe que alimenten les meves paraules. Mireu al vostre voltant! Entre la multitud amuntegada al meu voltant, nombrosos incapacitats s’han llevat per a venir a escoltar-me, nombrosos malalts se m’han acostat, sense adonar-se’n que estan curats, finalment; nombrosos vells cansats han recobrat una nova joventut escoltant-me. Per què Déu ens estima, i els qui m’escolten i creuen en mi, són beneïts per Ell!”

Aleshores, tot el món va quedar estupefacte, i la notícia es va difondre per tota la ciutat: que Christós, l’enunciat per Aristòtil, finalment havia arribat. Des d’aleshores, tots els qui tenien una mica d’humanitat i de divinitat, tots els qui havien donat l’esquena feia temps als cultes pagans, tots ells deixaren els seus oficis i procuraren reunir-se amb el Messies a la plaça per tal d’escoltar-lo quan parlava.

En mitja hora, els carrers es trobaven obstruïts pels transeünts; no aconseguíem circular més enllà del cor de la ciutat, mentre que la perifèria de la ciutat havia quedat buida. Un transeünt podia passar una hora en recórrer un camí que podia fer en cinc minuts durant la nit, o a les hores de menys trànsit. I els guàrdies tenien greus problemes per a solucionar el problema.

Per no era tot, fills meus! Oh, si haguéssiu vist allò! Si haguéssiu vist com les tavernes es buidaven, com s’instal•lava el desordre! La seva jovenesa rebel els hauria fet voler a aquell home que desafiava l’odre establert! Imagineu, amics, totes les activitats abandonades? La ciutat paralitzada? L’economia bloquejada?



Traduït per Ignius de Muntaner
Revenir en haut Aller en bas
Voir le profil de l'utilisateur
Ignius
Stavkanoviste
Stavkanoviste
avatar

Masculin
Nombre de messages : 233
Age : 27
Profession : Vice-Prefect
Date d'inscription : 02/07/2011

Feuille de personnage
Intelligence:
100/100  (100/100)
Etat du Personnage: Actif

MessageSujet: Re: El Llibre de les Virtuts. Llibre II- Els dos Profetes. La Vida de Christós.    Ven 22 Juil 2011 - 0:25

Citation :

Capítol XI

I tota aquesta multitud s’amuntegava al voltant de Christós. I ,aquest continuava parlant, de la manera més pausada que li era possible.

"Mireu, aquesta ciutat de Jerusalem s’asfixia per la seva falta d’humanitat.
Heu perdut els valors de compartir i de viure en l’amistat. Però, sobretot, heu perdut el més important: la fraternitat.
Aquesta ciutat s’asfixia per falta d’amor i caritat! Vegeu el menjador de beneficència! Qui de vosaltres hi va i dona el seu pa als pidolaires?"


I la gent va baixar els ulls, avergonyida per la seva manca de generositat. Un d’ells, que s’anomenava Natchatcha, va aixecar la vista cap el Messies i li digué:

"Senyor, què hem de fer per tal de viure en l’amor de l’Altíssim?”

Aleshores Christós li respongué, amb un somriure:

"Els fidels de Déu, els que aprengueren l’ensenyança d’Aristòtil i els qui volen seguir el camí que va traçar, han de formar una comunitat de vida. Aquesta comunitat trobarà el seu sentit, i permetrà a cada un viure en la virtut, si està unida en l’amistat recíproca que cada un dels seus membres ha de provar cap els seus semblants. Per tal de guiar-vos, seré el pare d’aquesta comunitat i erigiré els principis i, els meus successors faran el mateix, després de mi.”

Christós va girar-se a Titus, que estava allà...

"Titus, acosta’, amic meu. Titus, ets fort i vigorós. Pots ajudar-me a dur aquesta comunitat; seràs el meu segon. Au va Titus, ets un tità, i és amb l’ajuda de la teva força que s’edificarà una Església titànica!”

I es va girar cap els altre apòstols, que posaven mala cara:

" I vosaltres, mireu-vos! Ja heu oblidat la virtut i us heu posat gelosos! Per tal de formar par de la meva comunitat fidel a Déu, caldrà tendir a ser pur de tot pecat. Ara bé, veig que cap de vosaltres pot aspirar a tal nivell de virtut. Gireu-vos, aleshores, cap a Déu, germans, per què Ell és misericordiós i Ell dóna l’ocasió de llevar-vos de les vostres faltes i de seguir el camí que ha traçat per a vosaltres.

Doncs, no us heu de preocupar, car vosaltres sereu els meus successors, vosaltres difondreu la bona nova a totes les nacions ajudant a Titus per tal de crear la meva Església. Així, us faig els guies dels fidels de Déu. Sigueu models per als que us escoltin, per què un mal guia traça un mal camí als qui el segueixen. Us nomeno episkopoi*. Vosaltres tindreu la càrrega de la Salvació dels vostres fidels.”


Finalment, Christós va creure que ja l’havien escoltat massa aquell dia, i va dispersar la multitud.




Traduït per Ignius de Muntaner


*N. de T.: episkopoi (del grec, ἐπίσκοπος, -ου) significa, literalment, “El qui vigila des de dalt”; és a dir “vigilant”. D’aquest mot esdevindrà, evolutivament, la paraula Bisbe i derivats.
Revenir en haut Aller en bas
Voir le profil de l'utilisateur
Ignius
Stavkanoviste
Stavkanoviste
avatar

Masculin
Nombre de messages : 233
Age : 27
Profession : Vice-Prefect
Date d'inscription : 02/07/2011

Feuille de personnage
Intelligence:
100/100  (100/100)
Etat du Personnage: Actif

MessageSujet: Re: El Llibre de les Virtuts. Llibre II- Els dos Profetes. La Vida de Christós.    Ven 22 Juil 2011 - 0:25

Citation :

Capítol XII

Quan aquesta multitud va dispersar-se, el lloc va quedar buit, deixant espai als guàrdies del Procurador romà que controlava la ciutat. Aleshores, amics meus, fou un dels moments en què he passat més por de la meva vida; els soldats, vestits de vermell sang, van irrompre de cop al lloc, procedint de totes les direccions.

Alguns van sorgir d’entre les parets i altres, de diferents edificis, tot bloquejant totes les sortides i portes. Aleshores, un tribú va descendir les escales del palau del governador, acompanyat per un robust centurió.

En arribar al centre, el tribú va detenir-se i es va inclinar cap el centurió. Aquest últim va prendre la paraula, i amb la seva veu feroç digué:


"Tu, Christós, al qui diuen el Messies i el guia! T’acuso de perjudicar la ciutat. Ens un instigador de revoltes, un perillós revolucionari, un home de tumults. Ara t’exigeixo que em segueixis.”

Nosaltres, els seus apòstols, ens vam quedar paralitzats per la por. Ni percebíem el xiulet de la brisa que agitava les capes dels romans. I vam observar, inquiets, la reacció de Christós. Dajú, estava aterrit; s’havia sentit humiliat per no haver estat escollit per Christós per a construir la seva Església.

Christós, aleshores, li digué al centurió:
" Certament et dic, home de poca fe, que no et seguiré, ans seràs tu qui em seguirà a mi!”

Aleshores, el tribú va ordenar al centurió que agafés a Jeshua i l’oficial se’ns va acostar lentament. Jo respirava al ritme de les seves passes, intentant calmar el meu ànim, que s’havia alterat. Quan estigué davant de Christós, el centurió el mirà als ulls, intensament, i durant una llarga estona. Aleshores, de cop i volta, es va treure el casc i es va agenollar agafant la roba del Messies.

"Mestre,” va dir, suplicant, davant l’astorament del seu superior, "voldria seguir-te i pertànyer a aquesta comunitat de fidels. Què he de fer? Sé que he pecat i que he servit un mal cap, però et prego que em diguis com aconseguir el perdó!”


Aleshores Christós va aixecar-lo i, davant la mirada estupefacte dels romans, va pronunciar aquestes paraules:

"Pecador, et dic, acabes de fer la primera cosa que els fidels hauran de fer: mostrar-se humils i confessar els seus pecats. Així, si el teu penediment és sincer, Déu et perdonarà.”

Christós va girar-se als apòstols i continuà:

"I a vosaltres, que les faltes comeses pels vostres fidels seran perdonades si venen i les confessen a les vostres oïdes i que estan preparats per a fer penitència.”

Aleshores Christós va acostar-se a la font, i li digué al centurió:

"Per la Gràcia de Déu netejaré els teus pecats, ruixant-te d’aigua, la font de tota la vida.”

I Christós va submergir les seves mans unides dins la fonts. Després va ruixar la figura del centurió amb aquesta aigua, xiuxiuejant aquestes paraules:

"Senyor, digneu-vos de netejar a aquest home dels seus pecats i dar-li així una nova vida entre els creients! En el nom del Senyor. Amén.”

Aleshores, Christós va cridar-nos al seu costat, a nosaltres, els seus apòstols i a un darrere l’altre, ens va ruixar amb l’aigua de la font, fent-nos néixer novament. Ens digué: "Els meus apòstols, tan homes com dones, per la Gràcia de Déu, ja heu estat netejats dels vostres pecats. Demostreu-li a Ell que podeu ser dignes d’aquest honor que Ell us fa, per què el sagrament del baptisme es podrà retirar a qualsevol que traeixi la seva essència.”

Va ser un dels dies més intensos de la meva vida i un dels que mai no oblidaré, tant s’ha gravat a la meva memòria. La nostra emoció estava en el seu punt culminant quan vam adonar-nos-en que els soldats havien abandonat la plaça.


Traduït per Ignius de Muntaner

Revenir en haut Aller en bas
Voir le profil de l'utilisateur
Ignius
Stavkanoviste
Stavkanoviste
avatar

Masculin
Nombre de messages : 233
Age : 27
Profession : Vice-Prefect
Date d'inscription : 02/07/2011

Feuille de personnage
Intelligence:
100/100  (100/100)
Etat du Personnage: Actif

MessageSujet: Re: El Llibre de les Virtuts. Llibre II- Els dos Profetes. La Vida de Christós.    Ven 22 Juil 2011 - 0:26

Citation :

Capítol XIII

I sí! Aquest home semblava capaç d’aconseguir prodigis. La seva fe era tan forta que semblava estar en comunió amb l’Altíssim. Quan preteníem comprendre’l millor, i quan li preguntàvem quelcom, sempre ens repetia, incansablement:

"Amics meus, Déu viu en qualsevol cosa, car n’és el creador; ja es tracti d’humans, bris d’herba, papallones, núvols, la brisa del vent...”

Però Christós, contràriament a nosaltres, li semblava gairebé arribar a la perfecció divina; experimentava l’existència divina amb tanta fe que cap prodigi semblava que li fos impossible.

Així doncs, després de la misteriosa sortida dels soldats romans, que avui me n’adono, amics, que segurament van marxar, simplement, a buscar reforços, Christós ens va guiar fins a una casa rica i burgesa que feia de taverna i hostal per la nit. Havia decidit que ens establiríem allà fins al dia següent.

Ara bé, la noia que atenia els hostes, va venir a nosaltres amb un canti per tal de servir-nos pa i vi i Christós va recordar que es deia Natchiachia, qui li havia dirigit la paraula anteriorment, quan estava entre la multitud. Natchiachia va vessar el vi del seu canti a la copa de Christós i li va demanar:


"Mestre, estic presa d’un turment profund a l’ànim. Voldria seguir-vos en les vostres ensenyances, però estimo un home que viu aquí i s’anomena Yhonny; l’estimo amb un amor puc com el diamant...Què diu Aristòtil sobre aquesta qüestió? Què he de fer?”

Christós li respongué: "Quan dos éssers s’estimen d’un amor pur i desitgen perpetuar la nostra espècie per la procreació, Déu els permet, mitjançant el sagrament del matrimoni, viure el seu amor. Aquest amor tan pur, viscut en la virtut, glorifica a Déu, per què Ell és amor i l’amor que els humans comparteixen és el més bonic homenatge que hom pot fer-li. Però, com el baptisme, el matrimoni és un compromís de per vida, per això, Natchiatchia escull amb seny, ja que un cop casada amb Yhonny, ja que no se us podrà retirar el compromís.”

Com que aquestes últimes paraules l’afectaren amb estupor, ja que en aquella època la inconstància era comú...Natchiatchia preguntà:

"Però Mestre, serem prou forts per a respectar aquesta elecció i viure sense pecar?”

Aleshores Christós respongué:

"Saps que l’humà dubta per naturalesa, que l’amor que prova per a Déu i per al teu igual pot conèixer tants riscos com la vida té episodis. Pe`ro la vida virtuosa és un ideal cap a la qual l’home ha de tenir. I, en el seu camí, pot ajudar-se de l’oració. L’oració pot, efectivament, ser el mitjà per a reforçar tot aquest amor quan sigui necessari. No oblidis, tampoc, la força de la misericòrdia, que és concedida gràcies al penediment.”

Christós es va girar, a continuació, cap a nosaltres, els seus apòstols, els quals havíem estat nomenats els seus bisbes. Ens digué:

"I vosaltres, amics, haureu de consagrar-vos totalment a Déu, com jo mateix ho faig; l’amor humà, en l’àmbit personal, us romandrà prohibit per sempre. Vosaltres tindreu que estimar l’Humà i no a un humà. En això, el matrimoni no és per a vosaltres, no l’acte carnal."

I com que alguns apòstols se sentiren decebuts amb aquesta norma, començaren a rondinar, xiuxiuejant entre ells, paraules desagradables. Christós els va mirar i els advertí:

"Aquestes restriccions seran el preu del vostre compromís. Apreneu a què us agradi, car us permetrà dur la vostra santa missió.”

Però Dajú, la carn del qual era molt dèbil, mirava a Natchiatchia amb una mirada concupiscent. A més a més, era de temperament gelós i no preuava ni l’amistat de Christós amb el Centurió, ni la benevolència particular amb la que em gratificava a causa de la meva innocent edat. És per això que s’aixecà, enutjat, i exclamà:

"I per què hauria de respectar això? Per què no hauria d’obeir a un objectiu que no em concerneix? Ens dónes el paper de bisbe, però guardes zelosament per a tu el comandament de l’Església...

Aleshores Christós li respongué, de manera pausada:

"Tan real com et diré; guardo el comandament per què sóc el qui està més preparat per a guiar-vos. Sobre tot el camí que hem recorregut, he estat un pare, un pare que ha vetllat per vosaltres. Però això es paga amb cansament i feina. El meu paper és difícil i fatigós...m’esgoto per què duc sobre mi el pes del patiment dels homes.
Però tu, Dajú, veig la còlera envair la teva cara; sàpigues que la tasca que us he confiat és també noble, i serà difícil. Per altra banda, per recolzar-vos en la vostra tasca, podreu nomenar altres guies, altres pastors que estaran al servei de cada ciutat. I seran els qui decidiran quin successor trobar-me.”


Però Dajú estava furiós; estaria corromput per la Criatura sense Nom per què no va poder escoltar més i va sortir. Christós el va mirar, sense dir res més i la seva mirada es va posar, aleshores, sobre el Centurió, que era amb nosaltres, i l’espasa del qual romania al seu costat, tentinejant amb un soroll metàl•lic. Christós va girar-se a ell i li precisà:

"I tu, Gracius, si vols també convertir-te en un d’aquests pastors que guiarà el ramat, hauràs d’abandonar l’espasa, ja que les armes són fonts de violència mentre que tindràs la missió d’ensenyar l’amistat i l’amor de Déu.”

I ens repetí, a tots:

"Aleshores, apòstols meus, els meus clergues, a vosaltres us dic de seguir el camí traçat per a vosaltres; a vosaltres us dic de batejar als que volen entrar en el si de la comunitat dels fidels de Déu; a vosaltres us dic que ordeneu a sacerdots que desitgin dedicar-se plenament a l’amor de Déu; a vosaltres us dic que escolteu en confessió els qui desitgen ser llevats dels seus pecats; a vosaltres us dic que castigueu els qui ni sabran mostrar-se dignes de l’amor de Déu i que prediqueu, com a mínim, cada diumenge, amb la finalitat de què la voluntat de l’Altíssim es compleixi.”

Després d’aquest episodi, Christós ens va parlar molt de la seva Església, de la manera en que la volia, amb un cap i ramificacions, com un cos viu. I que tot això es basés en una base sòlida, el poble dels creients. Vaig prendre’n nota, de totes les seves recomanacions, amics meus: són aquelles que Titus i altres deixebles van difondre àmpliament després d’haver-les aplicat.


Traduït per Ignius de Muntaner
Revenir en haut Aller en bas
Voir le profil de l'utilisateur
Ignius
Stavkanoviste
Stavkanoviste
avatar

Masculin
Nombre de messages : 233
Age : 27
Profession : Vice-Prefect
Date d'inscription : 02/07/2011

Feuille de personnage
Intelligence:
100/100  (100/100)
Etat du Personnage: Actif

MessageSujet: Re: El Llibre de les Virtuts. Llibre II- Els dos Profetes. La Vida de Christós.    Ven 22 Juil 2011 - 0:26

Citation :

Capítol XIV

El dinar va passar alegrament, tots els hostes eren feliços de celebrar els principis de la nova Església Aristotèlica. Però vaig observar, mentrestant, que els ulls de Christós contenien una expressió estranya, barreja de tristesa i melancolia. Estava més silenciós que no acostumava i, amb tot, molts dels seus apòstols no se n’adonaren, ocupats en parlar de pau i d’amor.

Com ja he dit, per la meva part, no m’havia passat per alt l’actitud de Christós...volent-ne saber més, vaig acostar-me a ell i li vaig preguntar:


"Mestre, on teniu el cap? Esteu de mal humor?”

Aleshores em xiuxiuejà:

"Samoht, el meu més jove amic, fidel entre els fidels; has vist que Dajú se n’ha anat? És probable que hagi anat a denunciar-me! El pobre s’ha de corrompre per tal de realitzar el seu destí per a què la profecia es realitzi!”

“Però, deixeu que aquell ploramiques vagi a ploriquejar a qualsevol cantonada
- vaig respondre-li -. "Si els romans volguessin detenir-vos, ja ho haurien fet! En canvi, han marxat!”

I Christós, que sentia apropar-se la seva fi, va observar-me amb una expressió immòbil, trastornada, que encara ara em provoquen un nus al coll mentre escric aquestes ratlles.

“Samoht”-em digué- “Un cop m’hauré mort, viatja pel món i estén la bona nova tal com et vaig demanar. I quan seràs vell, aleshores escriu la meva història per tal que aquesta es conegui i sigui oïda. Retén bé això, no ho diré dos cops...Has de...Ja sento pujar els guàrdies.”

I, efectivament, el terra va tremolar sota el peu de les sandàlies dels legionaris. Les converses van aturar, donant peu a un silenci impacient. Un decurió i els seus guardes van entrar a l’estança. Juntament amb el funcionari, hi havia Dajú; i aquest últim assenyalà a Christós amb el dit, tot dient:

“És ell! És ell! El de la barba llarga, allà, el més gros! Fins i tot sembla preocupat! Encara estaven tramant en contra de l’ordre establert.”

Aleshores, els guàrdies van abalançar-se sobre Christós, trastornant els deixebles, que intentaven interposar-se. Un soldat va fer-me rodolar per terra, ja que m’agafava de la roba del Messies. Finalment, van sortir-ne airosos violentament, i van arrossegar-lo fins a fora de l’estança. Con que els havia perseguit i m’agafava de la capa d’un soldat, desitjant fer-lo caure, el funcionari va demanar, també, que em detinguessin a mi. Per això se’ns va dur al Palau del Procurador, Petrus Pontius.


Traduït per Ignius de Muntaner
Revenir en haut Aller en bas
Voir le profil de l'utilisateur
Ignius
Stavkanoviste
Stavkanoviste
avatar

Masculin
Nombre de messages : 233
Age : 27
Profession : Vice-Prefect
Date d'inscription : 02/07/2011

Feuille de personnage
Intelligence:
100/100  (100/100)
Etat du Personnage: Actif

MessageSujet: Re: El Llibre de les Virtuts. Llibre II- Els dos Profetes. La Vida de Christós.    Ven 22 Juil 2011 - 0:26

Citation :


Capítol XV

Compreneu, fills, per què us puc contar el que va passar aleshores. Efectivament, estava a primera fila, just rere Christós, i els meus ulls, les meves oïdes, tots els meus sentits estaven alerta en un moment tal de gran angoixa.

Un cop vam arribar a l’oficina del procurador, aquest va observar-nos i ens interrogà:


“Qui dels dos és el qui es fa dir Christós?”

Ambdós vam respondre amb una mateixa veu:

“Jo, romà”

Sí, fills meus, estimava tant a Christós que desitjava patir el seu càstig en lloc seu i per això vaig intentar atraure sobre mi les sospites...Però la meva candidesa era gran: Petrus Pontius no en tenia dubte, tenia davant seu un home gran i bell i un jovencell rebel. Naturalment, doncs, va dirigir-se al primer tot dient-li:

“Així que ets el qui es fa dir Messis, el guia, el mirall de la divinitat? I tu alteres la pau de la ciutat?”

“Això ho dius tu, beneit”
Va respondre Christós

“Escolta”-va prosseguir Petrus Pontius-, des de que estàs a Jerusalem, a ciutat està revoltada, el pa es fa dur, les últimes verdures i el peix fan pudor i la carn és nauseabunda. Tot això per que ara, la gent ja no vol fer res més que escoltar-te. A més a més, debilites el poder de Roma i el culte pagà dient bajanades més grans que tu sobre l’amor i totes aquelles ximpleries les quals ningú no creu! Té, acabo de rebre una denúncia del gran sacerdot pagà; sembla ser que has pagat els plats trencats, maco!”

El rostre de Christós es va trencar amb un gran somriure, abans de respondre:

“Ho sé. El teu Impero viu com un engranatge. Cada mecanisme té el lloc que se li assigna de naixement, i realitza regularment la tasca per a la qual va ser creat. I se n’aprofita d’això controlant el poble i forçant-lo a treballar per jornals indecents. Ara bé, jo, que aporto la veritat...és típic. Conec un jove que bé diu: El primer que diu la veritat, és assassinat!”

Aleshores, Petrus Pontius digué: “Com no hem d’aprovar l’esclavitud? Inclús quan s’exerceix sobre altres pobles que no són el teu?”

“No!
-va afirmar Christós “La solidaritat ha de sobrepassar, ara, la simple frontera de la ciutat! Som tots humans i, en això, Fills de Déu. Per aquest motiu fer treballar a un pidolaire a la mina per menys de disset escuts és una vergonya, inclús si ve d’una altra ciutat. I fer-lo suar per menys de divuit escuts, fent-li matar una vedella, vaca, porc, ovella, un escàndol!”

Petrus Pontius cada cop es veia més molest...Va dir, aleshores:
“ Christós, se’t desterrarà. Ara ves-te’n. Següent assumpte: Kramer contra Kramer. Ah, i no us n’oblideu d’alliberar a Bar-Tabac, que avui és el dia de l’amnistia!”

Aleshores Christós, sorprès per la frase, pronuncià aquestes paraules:

“Procurador! Pots desterrar-me, però en qualsevol ciutat que estigui, actuaré sempre així, i em convertiré en el mateix perill per a tots els Imperis i Repúbliques que composen el món.”

Aleshores Petrus Pontius ja va perdre els estreps i li respongué:“ Ja que dius ser tan savi, i que tinc acidesa a l’estómac, se’t crucificarà, com als agitadors, i primer ajusticiat per haver-me fet perdre el temps i haver-me tallat la digestió. No calia que em busquessis les pessigolles!”

Després, Petrus Pontius, va adonar-se’n de la meva presència, tingué pietat de mi i de la meva jovenesa, veient-me plorar. Va girar-se a un dels guàrdies i li digué:

“Aquest feu-lo fora, vinga!”

Però Christós va agafar-me de la màniga i tingué temps per a dir-me a cau d’orella:

“El meu cos patirà mil turments, però és per a que la vostra ànima no hagi de patir-los. Quan pregueu a l’Altíssim, consagreu el pa i el vi de l’amistat, símbols de la meva carn i la meva sang, per tal que mai no s’oblidi el meu sacrifici per a vosaltres. Rendiu homenatge, també, als qui, per la seva virtut, seran un exemple d’amor a Déu per als vostres ulls. Realment, no hi ha cap homenatge a Déu millor que el de donar sense esperar-ne res a canvi.”

Les últimes paraules les va cridar, car s’enduien a Christós a les masmorres mentre que els guàrdies m’empenyien per a fer-me fora.

Traduït per Ignius de Muntaner
Revenir en haut Aller en bas
Voir le profil de l'utilisateur
Ignius
Stavkanoviste
Stavkanoviste
avatar

Masculin
Nombre de messages : 233
Age : 27
Profession : Vice-Prefect
Date d'inscription : 02/07/2011

Feuille de personnage
Intelligence:
100/100  (100/100)
Etat du Personnage: Actif

MessageSujet: Re: El Llibre de les Virtuts. Llibre II- Els dos Profetes. La Vida de Christós.    Ven 22 Juil 2011 - 0:26

Citation :


Capítol XVI

Va ser un moment atroç! Quan vaig caure al carrer i els guàrdies van fer-me fora a cops de sandàlia, estava tan trastornat per el que acabava de passar davant la meva mirada de nen que no vaig notar la duresa de les llambordes o de les soles. La confidència de Christós prenia ara tot el seu sentit, i vaig entendre finalment la immensitat de la història d’aquest home.

Vaig posar-me a plorar i a recórrer els camins, no sabent on anar...Els curiosos em miraven estranyats, inspirats per la compassió alguns, divertits uns altres. Quan, de sobte, vaig sentir la música d’una corneta romana...instintivament, vaig guiar-me pel soroll i les meves passes em dugueren a un gran lloc.

la cohort del legionari s’armava al voltant de Christós amb Petrus Pontius i el Gran Sacerdot pagà en cap, a cavall. Tots pujaven, en filera, lentament, pel pujol dels condemnats...anaven seguits per una multitud cada cop més gran, el clamor de la qual omplia els carrerons i pujava fins el cel.

Res no podia detenir el comboi, ni els crits de Natchiatchia i els apòstols...
Amb Christós, també duien uns altres dos condemnats per especulació, que s’anomenaven Black i Decker. A aquells els quartejarien.

La pujada fou dolorosa, esgotadora, sobre tot per què era un dia càlid i pesat. El sol irradiava la natura i la ciutat cobrint-ho tot d’un ambient de malestar i tensió. Però això no impedia a la multitud pujar i plorar la propera mort d’aquell que començava a agradar-los.

Petrus Pontius i el Gran Sacerdot Pagà, que no es cansaven, car anaven a cavall, van arribar ràpidament la cima del pujol. Veient a la multitud com s’acumulava, van decidir que el dolor per haver pertorbat l’ordre de la ciutat i per haver predicat en contra de la creença del sacerdot impiu havia de ser exemplar.

Christós va ser fuetejat durant més d’una hora pels guàrdies, però mai no proferí cap crit de la seva boca. Aguantava els pitjors turments amb un aire tranquil i seré.

Aleshores els botxins van fer befa de la seva fe i van insultar a Déu, esperant desencadenar la seva còlera. Però no va respondre, tot i que el rodejaren amb cordes estirades per politges, segons els desitjos del Gran Sacerdot.

Christós romania immòbil davant la crueltat dels homes, sol en el seu patiment i en el seu dolor, però sostingut per la fe en Déu. La seva cara mai no havia sigut tan maca com en aquell moment. La seva angoixa havia passat i només romania sobre la seva expressió un profund amor i pau interiors.

Els romans i pagans van decidir, doncs, passar a cosses més serioses. Van demanar que tingués lloc la crucifixió.

van clavar a Christós sobre una gran creu de fusta que, a continuació, van alçar sobre el pujol. I Christós es trobava allà dalt, dominant a la resta d’humans...Com un xai, s’havia sacrificat sobre l’altar de l’ordre establert per què posava en entredit la societat d’aquells temps i els seus falsos valors.

Christós va morir després d’hores d’agonia...agonia durant la qual pregava a l’Altíssim i observava els homes clavats al terra. Va ser durant la nit, mentre la brisa refrescava i el cel s’obscuria, que va entregar la seva ànima amb un sospir.

Aleshores, de cel, un gran llamp va travessar els núvols obscurs i amenaçadors i vam veure l’aureolar el cos de Christós. Sense que desapareguessin aquells halos de claror, al cel es reflectia el tronar i, de sobte, llamps terrorífics van esclatar a la terra com per a castigar-la per haver perpetrat aquell crim atroç...En un espantós desencadenament de la violència dels elements, una pluja fortíssima va començar a caure, expulsant als romans del pujol dels condemnats i empantanegant el terra, com per a netejar-lo de la sang de Christós; aquesta sang, aviat es va veure fluir pel terra, barrejada amb la dels altres dos condemnats, entre la suor i les seves llàgrimes.

Però després d’un moment, la naturalesa va calmar-se, la pluja va cessar, els llampecs es van detenir, els rugits dels trons van callar i els núvols desaparegueren, sumits per un raig de llum, creixent, la brillantor del qual inundava, ara, el pujol.

Aleshores vam veure aparèixer, entre aquests halos benefactors, un estol d’àngels celestials. Tots descendien del cel amb gràcia, volant sobre l’eminència. Van prendre el cos del Messies, guia i mirall de la divinitat, i el van alçar als cels, duent-lo per tal que s’incorporés al tron de Déu.


Traduït per Ignius de Muntaner
Revenir en haut Aller en bas
Voir le profil de l'utilisateur
Ignius
Stavkanoviste
Stavkanoviste
avatar

Masculin
Nombre de messages : 233
Age : 27
Profession : Vice-Prefect
Date d'inscription : 02/07/2011

Feuille de personnage
Intelligence:
100/100  (100/100)
Etat du Personnage: Actif

MessageSujet: Re: El Llibre de les Virtuts. Llibre II- Els dos Profetes. La Vida de Christós.    Ven 22 Juil 2011 - 0:27

Citation :


Epíleg

Heus aquí, amics meus, fills meus, germans meus, que us he entregat les meves memòries sobre la vida d’aquest home fascinant. Si no us ho he explicat tot, és per què començant aquestes memòries, tenia por de què la mort no em permetés concloure-les. Avui estic calmat i és possible que, si el Senyor em dóna vida, encara podré ensenyar-vos, més endavant, més coses sobre Christós, i sobre el que van fer els apòstols.

Recordeu, sobre tot, el seu missatge...Viviu com ell va viure, per què ell és un exemple que cal seguir. Ell mateix m’ho digué molts cops:


“Que tots els homes i dones segueixin el camí traçat, car Déu compensarà a les persones justes quan pronunciï el Seu veredicte.”

Tinc tantes històries per explicar sobre Christós, sobre les seves paraules, els seus adagis, les seves al•legories. Les transcriuré algun dia, si trobo temps i forces...però per desgràcia, la vida passa com un estel fugaç, i el temps ens duu a la vellesa tan ràpidament que no ens n’adonem.

Així he ocupat la meva existència: transmetent la bona nova a totes les ciutats, repúbliques, imperis. He viatjat, he estudiat, he trobat, he resat i he tractat, en el que m’ha estat possible, de complir els meus dies d’amor i amistat, de virtut i de perdó. Aquesta ha estat la clau de la meva felicitat.

Mereixo el Paradís? No ho sé, car només l’Altíssim pot decidir-ho. Sigui el que sigui, la meva vida terrestre ha estat bella i meravellosa i agraeixo cada dia a l’Etern el fet d’haver-me donat ànima.

Que els meus escrits siguin, per a vosaltres, un testament, amics! És el que heretareu de mi i el que us dono a mode de comiat. Cuideu això i compartiu-ho amb altres, divulgueu-ho, transmeteu-ho per tots els llocs que podeu.

Oh! És difícil d’acabar i deixar-vos així, per què no puc decidir-me a deixar aquest ambient dolç i místic que m’uneix cada cop que rememoro la meva jovenesa...però ara els meus ulls estan cansats, la llum inestable de la meva espelma no és suficient amb enlluernar el meu pergamí...la meva ploma cau dels meus dits dolorits...

I la nit ha envaït la meva cel•la, deixant-me sol, pensatiu, banyat per la claror dolça de la lluna.

Samoht, LXXXVII d.C.

Traduït per Ignius de Muntaner

Revenir en haut Aller en bas
Voir le profil de l'utilisateur
Ignius
Stavkanoviste
Stavkanoviste
avatar

Masculin
Nombre de messages : 233
Age : 27
Profession : Vice-Prefect
Date d'inscription : 02/07/2011

Feuille de personnage
Intelligence:
100/100  (100/100)
Etat du Personnage: Actif

MessageSujet: Re: El Llibre de les Virtuts. Llibre II- Els dos Profetes. La Vida de Christós.    Ven 22 Juil 2011 - 0:32

Revenir en haut Aller en bas
Voir le profil de l'utilisateur
Contenu sponsorisé




MessageSujet: Re: El Llibre de les Virtuts. Llibre II- Els dos Profetes. La Vida de Christós.    

Revenir en haut Aller en bas
 
El Llibre de les Virtuts. Llibre II- Els dos Profetes. La Vida de Christós.
Voir le sujet précédent Voir le sujet suivant Revenir en haut 
Page 1 sur 1
 Sujets similaires
-
» INALCO
» Coldplay
» Ecoturismo en la selva amazonica
» Vida'
» souvenirs ... ^

Permission de ce forum:Vous ne pouvez pas répondre aux sujets dans ce forum
Bibliothèque Aristotélicienne Universelle - Royaumes Renaissants :: Bibliothèque religieuse - La biblioteca religiosa :: Área lingüística hispanica :: Dogma català-
Sauter vers: