Bibliothèque Aristotélicienne Universelle - Royaumes Renaissants

Site de la Grande Bibliothèque Aristotélicienne - Royaumes Renaissants
 
AccueilAccueil  FAQFAQ  RechercherRechercher  S'enregistrerS'enregistrer  MembresMembres  GroupesGroupes  Connexion  RomeRome  

Partagez | 
 

 El Llibre de les Virtuts. Llibre II- Els dos Profetes. La Vida d'Aristòtil. Llibre IV.- El Setge d'Aornos

Voir le sujet précédent Voir le sujet suivant Aller en bas 
AuteurMessage
Ignius
Stavkanoviste
Stavkanoviste
avatar

Masculin
Nombre de messages : 233
Age : 27
Profession : Vice-Prefect
Date d'inscription : 02/07/2011

Feuille de personnage
Intelligence:
100/100  (100/100)
Etat du Personnage: Actif

MessageSujet: El Llibre de les Virtuts. Llibre II- Els dos Profetes. La Vida d'Aristòtil. Llibre IV.- El Setge d'Aornos   Sam 9 Juil 2011 - 2:12

Citation :


Capítol I

Jo, Epístene, davant l’estàtua de marbre que immortalitza una mà d’Alexandre encaixada amb la d’Aristòtil, en senyal de l’amistat que vincula els dos homes, regal del deixeble al seu preceptor, el qual el va descobrir, no puc reprimir les llàgrimes que fan tacar l’objecte; recordo...

Recordo aquell temps on vaig estar lligat al servei d’Alexandre III el Gran, i vull donar prova d’això al crepuscle de la meva vida, dels esdeveniments fabulosos dels quals vaig ser testimoni, mentre l’exèrcit macedoni arribava a Nicea i a les ribes del Cophen, més enllà de les muntanyes Paraponísades*. Cap de nosaltres no coneixia les regions remotes i misterioses que abordàvem. A n’ Alexandre i a mi ens agradava parlar sobre les memòries de Ctèsies o dels escrits d’Heròdot, els quals constituïen tot el que es podia saber.

Les condicions del nostre viatge eren desesperadament dolentes. Els soldats estaven esgotats per la calor i l’atmosfera malsana. La humitat era per tot arreu, la brutícia formava taques groguenques a les cares contretes dels combatents i la ferida més petita acabava infectant-se immediatament. L’aigua potable era escassa, igual que el menjar que es descomponia en pocs dies. Alguns foren presos de febres mortíferes que feien traspassar els seus humors** en abundància per tots els seus orificis, fins que els deixava moribunds. El dissortat contingent havia de caminar sobre camins indignes d’aquest nom, convertits en zones humides pels diluvis que queien, fatalment, al final de cada jornada.

Finalment, un matí, van arribar a la ciutat d’Aornos, refugi del poble açvaka, que el nostre bon rei considerava enemic. Quatre immenses torres d’argent formaven els angles d’un complex de fortificacions, que protegien una ciutat singular en la seva distribució. La ciutat estava construïda sobre d’un pujol. En el seu apogeu, es podia distingir el que seria un temple, rematat per una mena de minaret or extravagant i pedres precioses, amb vistes als terrenys escarpats de la ciutat pròpiament dita.

Alexandre va fer una inspecció meticulosa de les seves tropes, i després va tenir un discurs molt captivador sobre l’abnegació a la causa pública, per tal de aixecar-los la moral. Seguidament va fer reunir els seus generals per a discutir l’estratègia a seguir. L’estat major va estar d’acord en organitzar un setge, i Alexandre va fer la següent observació, plena de sentit comú:
“Caldrà llençar-los-hi unes quantes boles per tal de fer-los saber que estem aquí. Que instal•lin les catapultes!”. I així es va fer, segons la voluntat del sobirà.

El primer toc d’alerta va fer reaccionar l’enemic d’una manera força particular. Vam veure venir en la nostra direcció una tropa de tres genets, que constituïa una delegació açvaka. Un d’ells va dirigir-se directament a Aristòtil, preceptor, encara, d’Alexandre, home d’increïble saviesa, i que, des d’aquests esdeveniments, crec en la seva santedat. Va donar un cop d’ull al filòsof, i va entonar aquest discurs sorprenent:
“Us esperàvem, per venir. El gran Manitú, la serp còsmica, ha profetitzat la teva arribada.” Després, va dirigir-se a Alexandre en termes que ens consternaren de manera igual: “Sobirà de Macedònia, podràs destruir Aornos aviat, però abans hem de complir el Gran Designi, i ensenyar a Aristòtil la ciutat i els seus mecanismes. En quant hagi tornat, podreu assaltar-la.” Alexandre va manifestar la seva desconfiança, tement-ne un parany, però Aristòtil el va tranquil•litzar amb aquestes paraules:

“Si no satisfés la meva curiositat, no podria morir en pau”.

Alexandre: “Però si hi vas, moriràs més ràpidament.”

Aristòtil: “Si no hi vaig, moriria més tard, però moriria pitjor; moriria insatisfet. En ambdós casos moriré.”

Alexandre: “Per què vegis...”

Això també va despertar la meva curiositat i vaig preguntar discretament al meu rei si podia seguir al profeta, la qual cosa va acceptar. Els açvaka van fer el mateix.


Traduït per Ignius de Muntaner

*N de T: Les muntanyes Paraponísades, tal i com la coneixien els grecs, és la cadena muntanyosa Hindu Kush, l'extensió més occidental de les serralades del Pamir, el Karakoram i l'Himàlaia, situada a cavall entre l'Afganistan -principalment- i el Pakistan.

** N de T: La teoria dels humors o teoria humoral és una doctrina mèdica atribuïda a Hipòcrates de Kos per explicar la diferent personalitat dels individus i etiologia (l'origen de les malalties). Es basa en la relació entre els fluids del cos i els elements essencials que formen totes les coses que existeixen, relacionada amb els quatre elements i les teories aristotèliques sobre la “justa mesura”.
Revenir en haut Aller en bas
Voir le profil de l'utilisateur
Ignius
Stavkanoviste
Stavkanoviste
avatar

Masculin
Nombre de messages : 233
Age : 27
Profession : Vice-Prefect
Date d'inscription : 02/07/2011

Feuille de personnage
Intelligence:
100/100  (100/100)
Etat du Personnage: Actif

MessageSujet: Re: El Llibre de les Virtuts. Llibre II- Els dos Profetes. La Vida d'Aristòtil. Llibre IV.- El Setge d'Aornos   Ven 22 Juil 2011 - 0:14

Citation :




Capítol II

La ciutat d’Aornos era una singular mecànica social. El nostre amfitrió açvaka ens comentava la visita, mentre avançàvem vers la cima del pujol. A mesura que progressàvem, vaig veure que la cara d’Aristòtil s’anava transformant, com si tot li fos, de sobte, familiar. A cada intervenció del nostre guia, el filòsof responia amb una cauta mirada de complicitat.

Mentre passava el nostre camí per un laberint de carrerons foscos on a cada cantonada, cada ombra era escenari de la rapinya, d’una agressió, d’un acte violent, on les prostitutes feien contorsions obscenes i posicions lascives per tal d’atraure els transeünts, el guia açvaka deia que es tractava de la zona D, on hi havia tota la brossa de la ciutat i els qui no respectaven les seves lleis. Vaig aventurar-me a preguntar:
“Per què no els rebutgeu?”. El nostre guia va respondre que Manitú no ho desitjava, ja que segons les pròpies paraules del que havia de ser el sobirà:: “Estaríem despoblant la nostra pròpia ciutat.” Cal precisar, però, que els açvaka retiraven a les mares de la zona D per tal de dur els nounats a les granges. Aristòtil feu aquest comentari: “No veig més que vici i misèria, aquí”.

Mentre que progressàvem a través d’unes extraordinàries extensions de cultius de dacsa, blat, ordi, disposades en diferents parcel•les, plenes de ramats de porcs i vaques, i on es podien veure alguns camperols esquelètics, arrasats per un treball d’esclaus i patint gana, l’açvaka va dir que es tractava de la zona C, on vivia la casta dels agricultors. Vaig aventurar-me a preguntar: “Per què estan famèlics els agricultors?” A la qual cosa el nostre guia va respondre que la casta superior vivia en l’opulència i que la producció era insuficient per a garantir la subsistència de la casta treballadora. Però cal precisar que el Manitú rebutjava als agricultors el dret d’instal•lar-se extramurs, on haurien pogut beneficiar-se de majors espais per tal de garantir un major rendiment, puix que, sempre segons les seves paraules: “Els agricultors han de ser controlats de molt a prop per tal d’evitar actes desviats”. Aristòtil digué: “Això és absurd”.

Mentre que avançàvem per un barri senyorial, que albergava obres grandioses, dedicades als herois militars victoriosos, i acollint una intensa activitat que cal qualificar com a vana, on els uns anaven i els altres tornaven, sense cap mena d’objectiu, l’açvaka ens va dir que es tractava de la zona B, on hi havia la casta dels ciutadants-soldat. Vaig adonar-me’n que un gran nombre d’autòctons duien petits miralls de coure penjats del coll, i que s’aturaven sovint durant llarga estona per tal de contemplar el seu propi reflex. Vaig aventurar-me a preguntar el següent: “Per què tota aquesta gent sembla extreure tal plaer que ha d’observar la seva pròpia imatge?”.El nostre guia em respongué que els soldats no havien guerrejat durant anys i que, a força de no n tenir res més a fer que admirar les coses de la natura, s’admiraven a si mateixos, i es dedicaven a viure en una escandalosa vida de luxúria i luxe. Per cal precisar que el Manitú prohibia als soldats implicar-se, en temps de pau, o inclús dur armes, per què segons les seves pròpies paraules: “No cal arriscar-se a que l’exèrcit, de cop i volta, es torni en contra nostra”. Aristòtil digué: “És grotesc.”

Mentre creuàvem el que semblava ser una classe de claustre dedicat als assumptes més importants de la ciutat, on passejaven magistrats panxuts, enarborant panòplies completes de parts brillants per les joies, i donant consignes a companyies de comerciants, banquers, portadors, que fluïen per arreu. L’açvaka ens va dir que es tractava del cenacle, o part A, on es reunien els filòsofs-rei que constituïen el Govern de la ciutat. Vaig aventurar-me a preguntar el següent: “Però si el seu Govern és una qüestió d’escuts, tot està relacionat amb el mercat?”. El nostre guia em respongué que havien abandonat totes les qüestions polítiques i que s’interessaven per res més que per l’economia. Però, cal dir que el Manitú havia afirmat que l’objectiu de la ciutat havia de ser el d’acumular riqueses per a, segons les seves pròpies paraules: “Prevenir-se del dia següent per si de cas”. I Aristòtil digué: “És preocupant”.

I finalment vam arribar a la cima del pujol, just davant del temple.



Traduït per Ignius de Muntaner.
Revenir en haut Aller en bas
Voir le profil de l'utilisateur
Ignius
Stavkanoviste
Stavkanoviste
avatar

Masculin
Nombre de messages : 233
Age : 27
Profession : Vice-Prefect
Date d'inscription : 02/07/2011

Feuille de personnage
Intelligence:
100/100  (100/100)
Etat du Personnage: Actif

MessageSujet: Re: El Llibre de les Virtuts. Llibre II- Els dos Profetes. La Vida d'Aristòtil. Llibre IV.- El Setge d'Aornos   Ven 22 Juil 2011 - 0:15

Citation :




Capítol III

El temple del Manitú de la serp còsmica era un edifici imponent, l’arquitectura del qual no tolerava cap floritura. La decoració era d’una simplicitat extrema i es limitava a alguns baix relleus que representaven episodis de la vida de la serp còsmica, divinitat açvaka. Només la cúpula del temple trencava amb l’austeritat del conjunt, ja que estava recarregada de pedres precioses i arrebossada amb pa d’or. Penetràrem dins l’obra, seguint les passes del nostre guia, que ens conduí a una mena de finestra, a càrrec del que semblaven ser uns sacerdots. Aquests ens interrogaren sobre les nostres identitats, les nostres direccions, la nostra situació familiar, les nostres rendes, les nostres filiacions i, després de força hores, ens autoritzaren finalment a entrevistar-nos amb el Manitú.

El Manitú de la serp còsmica era un personatge singular. Ens esperàvem entrevistar-nos amb un sobirà, esplèndid en la seva majestat, però era un home desproveït de carisma el qui se’ns enfrontava. El Manitú era petit, fi, d’una edat més aviat avançada, i duia un ridícul bigotet. Ens acollí fredament amb aquests termes:
“Normalment no són ben rebuts, els estrangers, però amb vosaltres fem una excepció, ja que sou els protagonistes de la profecia.” Cremava dins meu el plantejar-li una qüestió, però fou Aristòtil que la feu abans que jo: “I doncs, de quina profecia parles?” El Manitú va respondre-li que havia vist en somnis que Aornos seria destruït per n exèrcit vingut d’Occident, però que un filòsof anomenat Aristòtil havia, en primer lloc, de visitar la ciutat per tal de perpetuar-la a la memòria dels seus escrits. Aristòtil respongué que mai no gastaria el seu preuat temps en escriure dues soles línees sobre Aornos, “més aviat la faré esclatar o, millor encara, la sumiré en l’obscuritat de l’oblit.” El Manitú, horroritzat per les paraules del filòsof, exclamà: “Oh, no, no, no! No és possible! No pots oblidar-nos, al cap i a la fi! Som l’ideal polític!” Afirmació a la qual respongué Aristòtil: “Uf! Feu broma? Un ideal..Una broma! Només hi veig pecat, jo, aquí!

Només hi veig luxúria, en les hordes d’extraviats que abusen de les coses de la carn, en ser que condueix a la irremeiable contaminació de l’ànima, com un negre paisatge poblat per fantasmes on els cossos es barregen en posicions inefables. Aquests condemnats van i venen en un sinistre ball, tot buscant noves experiències sòrdides per tal de calmar el seu instint salvatge que no fa més que anar creixent. Res no té més importància que la satisfacció de les seves baixes passions, i aviat les obsessions es tornen tan fortes que els enfonsen en una fosca follia.

Només hi veig còlera, ja que els pobres diables s’abandonen a les seves inclinacions primitives per aixecar la veu o la garrota contra els seus germans, com sinistres malfactors que frueixen de la violència dels seus mals actes. Aquells, empesos ràpidament pels seus impulsos bestials, o per les seves tendències vers la perversitat, s’alimenten de carn humana i beuen de la sang de les seves víctimes, abans de semblar la mort i després d’oblidar-se’n d’una orgia de vísceres i humors estesos.


Només hi veig avarícia, dels qui pretenen controlar però que no fan res per a explotar, menyspreant els interessos més fonamentals dels seus súbdits, als quals es delecten a la seva zona confortable, fent cas omís de les necessitats vitals dels seus germans treballadors, i que rebutgen una fogassa de les seves boques famolenques. Aquells, realment, demostren tal egoisme que tota la seva substància convergeix vers al mateix punt central del seu organisme, i que esdevenen així molt atrofiats, desiguals i torts amb el pas del temps.

Només veig golafreria, i una extraordinària opulència dels ciutadans, que són el greix per l’abús de les coses de la taula, de beure massa vi rosat i massa descuit en el control del somni. Aquells veuran aviat les seves llengües cobertes amb pústules immundes i s’inflaran com a globus, per tal d’esclatar a continuació com la fruita madura i dispersar, així, les seves pobres carns als quatre vents.

Només veig l’orgull i la fatuïtat dels ciutadans, que s’alegren de la contemplació de la seva pròpia imatge i que es convencen de viure en la perfecció física, moral i política.
Aquests es tornaran els més lletjos, els més amorfs d’entre tots a mesura que envelleixin; acabaran folls de desesperació en tornar-se monstruositats rampants, larves viscoses que no tenen ja res d’humà.

Només veig el desig d’uns per les coses dels altres, els de baix volent posseir tant com els de la cima, delectant-se del que en podrien treure del seu igual i el crematístic fent-se el instrument d’aquest sistema perniciós. Aquells als qui agrada massa posseir i posseir als altres i creuen ser lliures de desitjar, es converteixen en esclaus dels desitjos, subjectes als menors riscos de la fortuna: la seva vida esdevé un infern, una recerca desenfrenada i impossible d’un nombre cada cop major de coses terrestres.

I, finalment, només veig desídia, el pitjor de tots els vicis, si es que l’és, ja que aquí els ciutadans, en nom d’una profecia indeterminada, deixen anar la contemplació absurda del que creuen que és el seu destí, a saber el desaparèixer sota els cops de l’espasa d’Alexandre, dels ciutadans que, en comptes d’actuar, observen amb alegria i passivitat, com ignoren que l’acció és el producte de l’heroisme el més noble vehicle de les virtuts! Aquests, certament, no mereixen ja ni el nom de ciutadans, i, conseqüentment, no mereixen el nom d’humà; són verdures!”

I Aristòtil va callar. El Manitú feia els ulls com a plats, per no saber que dir després d’aquesta perorata. El temps es va suspendre i, després, el sobirà va tenir de sobte una reacció violenta. Van expulsar-nos a Aristòtil i a mi d’Aornos, després d’haver estat insultats abundantment pel petit rei, que havia entrat en una còlera histèrica.


Traduït per Ignius de Muntaner.

Revenir en haut Aller en bas
Voir le profil de l'utilisateur
Ignius
Stavkanoviste
Stavkanoviste
avatar

Masculin
Nombre de messages : 233
Age : 27
Profession : Vice-Prefect
Date d'inscription : 02/07/2011

Feuille de personnage
Intelligence:
100/100  (100/100)
Etat du Personnage: Actif

MessageSujet: Re: El Llibre de les Virtuts. Llibre II- Els dos Profetes. La Vida d'Aristòtil. Llibre IV.- El Setge d'Aornos   Ven 22 Juil 2011 - 0:15

Citation :



Capítol IV


Exclosos d’Aornos, Aristòtil i jo mateix vam unir-nos a Alexandre, el qual esperava amb el seu exèrcit a uns centenars de colzes de les defenses de la ciutat. No va trigar en preguntar sobre les defenses de l’enemic, sobre la qual cosa, he de reconèixer-ho, jo no n’havia parat gens d’atenció. Manifestament, no era el cas d’Aristòtil, que va fer una descripció curosa del dispositiu militar açvaka. Va afegir que Aornos era una ciutat corrompuda, que no feia cas dels principis bàsics per a fundar una comunitat i que no era digne del nom de República. Va concloure dient que calia destruir-la i fundar, en lloc seu, una ciutat virtuosa i que calia, segons les seves pròpies paraules, “Extirpar l’error dels febles esperits per tal de substituir la creença en la virtut”.

Jo vaig tenir aleshores un d’aquells llampecs de glòria intel•lectual, i vaig prendre per cap de turc al filòsof. Vaig destacar que havia afirmat davant del Manitú que la violència era quelcom viciós, ja que se’n desprenia de la còlera , i que, tot i així, animava a Alexandre en la seva empresa expansionista.

Aristòtil em va respondre amb un to més aviat sec:
“La nostra comunitat és gloriosa per què és virtuosa. Aquesta sentència no té res de subjectiu, sinó que és una realitat perfectament tangible i que fonamenta el nostre dret a establir, sobre tota la superfície del món conegut, la nostre República per a la felicitat del poble. Els nostres principis són la veritat, ja que s’extrauen de l’ordre natural de les coses. Som la República universal de la ment”. Vaig decidir, aleshores, mesurar les meves paraules en el futur, per tal d’evitar ser posat en evidència, novament, pel filòsofs.

Alexandre no volia un setge de desgast, ja que en les condicions de les nostres provisions, els assaltadors haurien cedit abans que els assetjats. Les nostres posicions eren, per altra banda, més aviat dolentes, puix que ens exposàvem als arquers de l’enemic, el Manitú, que des de la nostra entrevista havia decidit combatre. Per tal de posar-nos a resguard, vam decidir retrocedir cap al fang i les miasmes dels manglars dels quals veníem. Els homes durarien ni tres dies en aquelles condicions, sota el núvol d’insectes, les serps i la atmosfera malsana dels pantans. L’Estat Major va optar, aleshores, per un atac aquella mateixa nit contra la primera muralla del dispositiu defensiu. Fou una catàstrofe. Centenars de soldats van morir en un assalt inútil. Els arquers i piquers enemics eren temibles, i els nostres homes no van tenir ni temps d’elaborar escales; queien com a mosques. L’ariet va tenir una sort tampoc envejable: a la vora de mitja tripulació va matar-se inclús abans que la unitat arribés a tocar la porta. Els supervivents eren tan poc nombrosos que no arribaven a fer-lo funcionar, que aviat va semblar una balena varada sobre el pont llevadís, i els soldats van abandonar-lo en el seu fracàs.

Alexandre, lloat per la multitud per la seva bondat, va decidir cessar la massacra immediatament, i va donar la veu de retirada. Les pèrdues, així, es van limitar, però consegüents. L’Estat Major es va reunir de nou, i escridassat pel rei de Macedònia. El sobirà semblava contrit del caire que havien pres els esdeveniments, i va reconèixer que no s’esperava tal resistència. El general, aleshores, va recordar a Alexandre com hom va guanyar la Guerra de Troia, i com Odisseu va presentar, per subterfugi, els bel•licosos grecs a la ciutat. Aristòtil va fer-lo callar immediatament:
“Aquestes llegendes són bajanades politeistes i, a més a més, el poble troià no pot haver existit, ja que cap poble no pot ser prou estúpid com per caure en tal parany. Bé hi hauria algun troià que avisés els seus conciutadans de la seva estupidesa, i que un cavall de fusta, de dubtosa procedència, que era buit per dins, i que per fora era de mal gust, podia per altra banda ser un truc pueril”. El general es va revoltar per tractar així les idees seculars, i Aristòtil li respongué que, per molt que pogués ser secular, això no la feia vertadera. Alexandre feu cessar la conversa que es tornava agria, dient a crits que aquestes polèmiques no l’ajudaven.

Aristòtil aleshores va presentar una proposta sorprenent:
“Desafiaré el gran Manitú a un combat singular, i d’aquest combat dependrà la sort de la ciutat.”



Traduït per Ignius de Muntaner.
Revenir en haut Aller en bas
Voir le profil de l'utilisateur
Ignius
Stavkanoviste
Stavkanoviste
avatar

Masculin
Nombre de messages : 233
Age : 27
Profession : Vice-Prefect
Date d'inscription : 02/07/2011

Feuille de personnage
Intelligence:
100/100  (100/100)
Etat du Personnage: Actif

MessageSujet: Re: El Llibre de les Virtuts. Llibre II- Els dos Profetes. La Vida d'Aristòtil. Llibre IV.- El Setge d'Aornos   Ven 22 Juil 2011 - 0:15

Citation :



Capítol V

Després d’aquesta terrible nit en que les tropes van ser en part delmades, Aristòtil va parlar amb Alexandre i el va convèncer de desafiar el Gran Manitú en un comba singular per aconseguir guanyar l ciutat. El macedoni no estava entusiasmat amb la idea, però estaven massa afectats com per dur a terme un altre assalt. Alexandre ho va resoldre i Aristòtil i jo vam anar acostar-nos fins les portes de la ciutat vestits de blanc amb l’esperança de no server de fàcil objectiu per a les fletxes dels arquers disposats a les altures. Reconec, per altra banda, que vaig creure que en aquell moment ja no tindríem futur. Aristòtil va cridar l’atenció dels guàrdies: “Deixeu-nos entrar! Sóc Aristòtil, i vinc a parlar amb el Gran Manitú de la serp còsmica!”

Les portes de la ciutat van obrir-se per a deixar-nos passar, i vam deambular a través dels carrers i per les zones fins a arribar als peus del temple, on se’ns conduí fins al Manitú. Quan vam ser davant seu, vaig poder entreveure la còlera als seus ulls, barrejada amb una mica d’orgull i plaer, per haver delmat, en part, les tropes d’Alexandre, tot rebutjant-les en l’assalt macedoni. El Manitú va semblar esperar alguna cosa d’Aristòtil, i és innegable que el grec va usar la seva saviesa per aprofitar la aquella oportunitat, així que increpà al rei amb una veu poc agradable: “Gran Manitú, heus aquí el que proposem: voleu que escrigui sobre Aornos per a que la ciutat no caigui en l’oblit, i jo vull excloure-la del món terrestre. Us desafio a un combat oratori amb públic davant del vostre poble per tal de segellar la sort d’Aornos. Si guanyeu, escriuré sobre la ciutat i, si perdeu, els seus homes la deixaran per sempre!” El del bigoti va sorprendre’s i va respondre amb un somriure maliciós bastant malsà: “Fet; si guanyo, escriuràs i marxaràs sense demanar res. Ens batrem demà, mentrestant aprofitarem una nit de descans al temple.” I, així, passarem la nit al temple.

Al dia següent ens dirigirem a un lloc públic; pel camí, Aristòtil em digué:
“Ha arribat el moment de la veritat contra la persuasió, del raonament contra la retòrica.” El lloc estava ple quan vam arribar i vam ser empesos per una multitud venjativa. El filòsof va caure a terra, vaig apressar-me a ajudar-lo quan el gran cap va aparèixer amb un ampli somriure. Va exclamar: “No tens el teu Déu que eviti que caiguis d’una manera tan ridícula?” Aristòtil el va saludar i em va fer senyals per a què deixés el lloc. El guàrdia agafà a Aristòtil i li va dir que contestés, abans de llançar-lo al terra violentament. Vaig intentar, aleshores, unir-me al meu amo, però els guàrdies van bloquejar-me el pas; va aixecar-se, ben decidit, tranquil•lament, a no cedir davant la violència, però era fàcil sentir-se frustrat. El Gran Manitú va tenir, finalment, aquestes paraules: “Per què no et defenses en comptes de deixar-te patir? Vas demanar un combat oratori, doncs parla! En cas contrari, ho consideraré com una rendició i hauràs d’escriure sobre la meva ciutat.” Aristòtil va observar-lo i li digué: “Un discurs és vertader per què hom humilia el seu interlocutor? Quina glòria hi ha en gaudir de veure l’enemic al terra? És així la vostra manera de discutir? El vostre poble té, doncs, un molt pobre guia!” El Gran Manitú, amb la cara vermella de còlera, va contestar: “Per al meu poble sóc el Subjecte i el Verb, no necessiten res més.” A això, el meu estimat Aristòtil, armat d’un aire satisfet de plaer, va respondre: “Efectivament, si el poble és una frase, el seu dirigent és el Subjecte i el Verb, però encara és més necessari que tot es combini bé per a que tingui sentit, i d’això, jo en dic Déu!”

Jo no m’estava lluny de l’escena; Aristòtil feia front al Gran Manitú i ambdós, rodejats de guàrdies, s’enfrontaven davant d’una multitud tan viciosa que anhelava veure sang. Aleshores vaig començar a veure a gent que s’adheria a les paraules del filòsof, més carismàtic que seu adversari, el qual, sota el seu grotesc bigoti i el seu color roig de frustració, es ridiculitzava cada cop més. Els seus ulls es van omplir d’odi i Aristòtil ho va veure. Va deixar anar una al•lusió: “Quin guia perd la temprança d’aquesta manera?” En la seva clarividència, no havia deixat passar el canvi en l’opinió del poble, acumulat al voltant de l’espectacle, per la qual cosa va jugar bellament: “Poble d’Aornos, observeu el vostre Manitú, amb els seus grans aires, la seva rica roba, imatge de la seva corrupció! Observeu el menyspreu que mostra cap a vosaltres!” El Gran Manitú va sentir com si se l’endugués el vent, i en un excés de ràbia, va decidir acabar amb aquell duel, va agafar aleshores la daga del guàrdia i va llançar-se cap a Aristòtil cridant de viva veu: “Mireu amb quin vici jo dono credibilitat a aquest aspecte!” Usant la força i el pes del seu adversari, el grec va agafar el seu braç i el va fer girar pels aires, defensant-se així d’un cop mortífer. El Manitú va caure pesadament en una explosió de pols i la multitud va aplaudir com un sol home Amb seguretat, Aristòtil va cridar amb tota la seva veu: “ Mireu amb quin vici dóna credibilitat al que he dit!”. Va dirigir-se aleshores al tigre de paper que romania estirat davant seu: “Sou joguina de la seva desídia que, en el vostre estret cervell, reflectiu la vostra malaltia! Aornos seguirà essent la conseqüència de la vostra eterna incompetència!” Finalment, va aixecar els braços i, observant el seu voltant, va fer prendre partit a la multitud: “Aornos, desperta i no deixis ja que aquest infame malvat faci cas omís de tu!” El petit dictador va posar-se dret amb dificultat, va fer un cop d’ull ple d’odi abans de demanar la pena de mort d’Aristòtil als seus guàrdies. Aleshores, la massa de curiosos, agrupada al voltant de l’esdeveniment, va prendre partit per Aristòtil. Inclús abans de poder desembeinar les seves armes, van llançar-lo a terra, i vaig treure’l d’allà abans no es paralitzés el tumult.


Així va acabar el setge d’Aornos, per una victòria d’Aristòtil sobre un tirà sense consistència i amb la còlera d’un poble massa temps explotat. El Gran Manitú fou, juntament amb alguns guàrdies que encara li eren fidels, eradicat per una massa furiosa. Aristòtil, enaltit com a heroi i com a triomfador sobre el mal, fou dut fins les portes de la ciutat. Alexandre assistí, bocabadat, a aquest espectacle i va dur-lo, un cop més, a reconèixer el talent inestimable del seu amic, dut per la seva Fe en Déu. Així doncs, el macedoni va demanar a la resta de les seves tropes invertir Aornos. Aristòtil garantí al poble, convertit a la paraula de l’Altíssim, que es tractava d’un mal per a bé.



Traduït pels germans Angelo de Montemayor i Bender. B. Rodriguez.

Traduït per Ignius de Muntaner.
Revenir en haut Aller en bas
Voir le profil de l'utilisateur
Ignius
Stavkanoviste
Stavkanoviste
avatar

Masculin
Nombre de messages : 233
Age : 27
Profession : Vice-Prefect
Date d'inscription : 02/07/2011

Feuille de personnage
Intelligence:
100/100  (100/100)
Etat du Personnage: Actif

MessageSujet: Re: El Llibre de les Virtuts. Llibre II- Els dos Profetes. La Vida d'Aristòtil. Llibre IV.- El Setge d'Aornos   Ven 22 Juil 2011 - 0:16

Citation :



Capítol VI

La nit de la victòria del verb, Alexandre, acompanyat per Aristòtil i per mi mateix, vam poder veure l’entusiasme que regnava a la ciutat d’Aornos. Les paraules del Profeta havien estat tant fortes que tots els habitants havien anat a veure aquest home qui, ja, era considerat per tots com a un nou guia. Mirant cap enrere, encara recordo perfectament d’aquell sentiment de llibertat i d’alegria que abraçava aleshores Aornos; els poderosos corruptes foren expulsats per la plebs i altres es van reunir al temple del Gran Manitú , on Aristòtil, així com Alexandre i els seus generals havien establert e seu quarter general. Van enviar a un representat per tal d’entrevistar el grec i parlar de la sort que correria la ciutat.

L’home que es va presentar davant nostre era un jove anomenat Jeremiah que anava vestit amb robes simples i havia estat escollit per què sempre havia cregut que Aornos havia caigut en desús. Jeremiah era filosòfic i respirava la virtut. Va acostar-se humilment a Aristòtil i va saludar-lo, deferentment, amb aquestes paraules:
“Aristòtil, la vostra victòria ens ha obert els ulls; la ciutat queda neta de tota taca amb la desaparició del Gran Manitú. Ens confiem a la vostra saviesa per a que guieu al nostre futur.” Aristòtil seguí silenciós durant una llarga estona i Alexandre no intervingué, tot deixant que al filòsof el triomf d’aquesta victòria amb la seva importància. El grec va usar tot el seu esplendor per a respondre el que se li demanava: “Aornos fou la seu de tots els defectes i tots els pecats; la ciutat fou guiada per la corrupció i la desídia, però ara això s’ha acabat. Fa temps, vaig tenir un somni d’una ciutat ideal que vaig creure trobar quan vaig arribar a Aornos. Quina va ser la meva sorpresa en veure el que hi ha. Ara hem de construir aquesta nova ciutat junts; per això escriuré els preceptes que faràn d’Aornos la ciutat dels meus somnis.”


Durant els dies que van seguir, Aristòtil va demanar que no el molestessin de cap manera, tot tancant-se a una habitació amb una mica de menjar i aigua. Vaig aprofitar aquest respir per a examinar els carrerons estrets d’Aornos i vagi escoltar el que s’hi deia. El poble s’havia trobat en l’amistat, les classes havien estat suprimides i tots compartien una mateixa idea: viure junts en perfecte harmonia. Era cert que això no duraria i que aquest estat es devia sobretot als últims esdeveniments. Jeremiah havia explicat al poble el que Aristòtil li havia dit, i tots esperaven, només, dur a la pràctica els preceptes dels que parlava el profeta. Alexandre gaudia dels beneficis d’una victòria inesperada i aprofitava la mica de descans que tenia, posant els seus generals al comandament per si sorgia qualsevol incident. Amb poques paraules, puc dir avui, fins a quin punt aquests moments galopaven al meu esperit com un canvi de direcció en la història d’Aornos.


Exactament set dies després de la victòria d’Aristòtil, aquest, que no havia donat senyals de vida durant tot aquest temps, va sortir finalment del seu retir. Va demanar a Alexandre que fes venir a Jeremiah i va exposar els fruits del seu treball amb un aire alleugerit i una mirada plena de certesa:
“Aornos serà una ciutat ideal i perfecta, on tots viuran en harmonia. Serà tan sòlid, que res no podrà trencar-la, i s’acollirà a tothom com a un germà. Aquesta ciutat s’organitzarà segons el principi dels tres cercles concèntrics, o les tres classes de ciutadans.” I Aristòtil, va exposar, així, cada etapa de la nova organització d’Aornos. Va explicar que la ciutat havia de mantenir el mateix nom, per tal de provat a tothom que era el cor de l’ésser humà el que podia canviar i, de l’ombra, retornar a la llum. Jeremiah i Alexandre van beure aquestes paraules plenes de saviesa i tots vam comprendre que només hi havia una altra alternativa a l’aplicació d’aquests tan justos preceptes.

Vam romandre sis mesos a Aornos, ajudant a Jeremiah a aplicar tot el que Aristòtil havia escrit, treballant sense descansar a reconstruir la ciutat que el Profeta havia somiat i discutint davant de tothom el per què de cada decisió. Avui dia m’és més fàcil afegir que aquesta fou una feinada ingent, ja que mentre escric aquestes ratlles, encara Aornos brilla amb la flama que va fer néixer Aristòtil. Alexandre va avalar cada cosa, va acceptar cada punt, ja que, d’altra banda, creia que li ho devia al seu amic. Durant una conversa, veient el interès que jo tenia per les sabies paraules del Profeta, Alexandre em va explicar que no hauria pogut oposar-se al seu amic en el seu projecte de “ciutat ideal”. Efectivament, m’havia indicat que mai no l’havia vist tant determinat en destruir el vici abans de la seva arribada a la ciutat.


Durant aquests sis mesos, Aristòtil va ensenyar a Jeremiah i a alguns altres habitants de la ciutat sobre les subtileses de la fe; els va fer entreveure la bellesa de l’amor de l’Altíssim i va fiançar fermament en el seu cor l’entusiasme i l’amistat. Van constituir la classe d’or, la dels filòsofs-reis, el tercer cercle d’Aornos; tots practicaren la virtut. Cada un va convertir-se en sacerdot i junts, orientaren a Aornos cap a la llum. Ells, amb l’ajuda d’Aristòtil, van constituir els dos cercles restants: la classe de plata, composada pels ciutadans soldats, i la classe de bronze, composada pels productors. Així doncs, Aornos va conèixer una era d’esplendor, barrejada de fe i amistat on cada un trobava la naturalitat del seu lloc. Un cop aquesta obra espectacular va ser acabada i fou pròspera, vam decidir reprendre el nostre llarg viatge que havíem emprès. Aristòtil, que havia somniat amb aquesta ideal ciutat, va explicar que encara havia de seguir la seva obra al llarg dels regnes i Alexandre va posar de nou en marxa els exèrcits. Així doncs, vam deixar Aornos en mans de Jeremiah i els filòsofs-rei, per no tornar mai més. El nostre camí ens va dur a les portes d’Atenes que havíem deixat feia tan de temps, amb l’ànima plena de records rics i duradors.



Traduït pels germans Angelo de Montemayor i Bender. B. Rodriguez.

Traduït per Ignius de Muntaner.
Revenir en haut Aller en bas
Voir le profil de l'utilisateur
Ignius
Stavkanoviste
Stavkanoviste
avatar

Masculin
Nombre de messages : 233
Age : 27
Profession : Vice-Prefect
Date d'inscription : 02/07/2011

Feuille de personnage
Intelligence:
100/100  (100/100)
Etat du Personnage: Actif

MessageSujet: Re: El Llibre de les Virtuts. Llibre II- Els dos Profetes. La Vida d'Aristòtil. Llibre IV.- El Setge d'Aornos   Ven 22 Juil 2011 - 0:35

Revenir en haut Aller en bas
Voir le profil de l'utilisateur
Contenu sponsorisé




MessageSujet: Re: El Llibre de les Virtuts. Llibre II- Els dos Profetes. La Vida d'Aristòtil. Llibre IV.- El Setge d'Aornos   

Revenir en haut Aller en bas
 
El Llibre de les Virtuts. Llibre II- Els dos Profetes. La Vida d'Aristòtil. Llibre IV.- El Setge d'Aornos
Voir le sujet précédent Voir le sujet suivant Revenir en haut 
Page 1 sur 1
 Sujets similaires
-
» INALCO
» Coldplay
» Ecoturismo en la selva amazonica
» Vida'
» souvenirs ... ^

Permission de ce forum:Vous ne pouvez pas répondre aux sujets dans ce forum
Bibliothèque Aristotélicienne Universelle - Royaumes Renaissants :: Bibliothèque religieuse - La biblioteca religiosa :: Área lingüística hispanica :: Dogma català-
Sauter vers: