Bibliothèque Aristotélicienne Universelle - Royaumes Renaissants

Site de la Grande Bibliothèque Aristotélicienne - Royaumes Renaissants
 
AccueilAccueil  FAQFAQ  RechercherRechercher  S'enregistrerS'enregistrer  MembresMembres  GroupesGroupes  Connexion  RomeRome  

Partagez | 
 

 El Llibre de les Virtuts. Llibre I-El Mite Aristotèlic. Arcàngels.

Voir le sujet précédent Voir le sujet suivant Aller en bas 
AuteurMessage
Ignius
Stavkanoviste
Stavkanoviste
avatar

Masculin
Nombre de messages : 233
Age : 26
Profession : Vice-Prefect
Date d'inscription : 02/07/2011

Feuille de personnage
Intelligence:
100/100  (100/100)
Etat du Personnage: Actif

MessageSujet: El Llibre de les Virtuts. Llibre I-El Mite Aristotèlic. Arcàngels.   Sam 9 Juil 2011 - 14:30

Citation :






Hagiografia de l’Arcàngel Sant Gabriel



Naixement de Gabriel

Gabriel va néixer un dia com qualsevol altre; un dia que no es diferenciava en res de la resta de dies. Res semblava predir el que succeiria en el futur; res. Per que Gabriel va néixer com la resta dels nens. Només la seva virtut i la puresa del seu cor el permetrien reunir-se amb Déu.

Els pares de Gabriel eren piadosos, però, igual que a un bon nombre d’habitants d’Oanilònia, el missatge de Déu que els havia arribat i estaven ensenyant al seu fill, estava corromput. Els havien ensenyat, i li estaven ensenyant, que Déu havia creat la Terra, que Ell era la base i el motor de qualsevol cosa, però que infligia càstig sense motiu, regnava com si fos un tirà absolut.

Tot i que els quinze primers anys de vida de Gabriel van passar sense que ni res ni ningú el pogués distingir de la resta de nens de la seva edat, es va interessar en recercar la Veritat sobre Déu, i va comprendre que era un Déu d’Amor, i no d’Odi.


La Vida de Gabriel
El pare de Gabriel, que s’anomenava Vorian, era mariner i treballava per a un ric armador d’Oanilònia, anomenat Leto. Aquest era un bon home, just amb els seus pescadors, però s’havia casat amb Hècate, una dona malvada i cruel. Havien tingut un fill anomenat Leviatan, que havia nascut uns mesos abans que Gabriel. Leviatan havia heretat tots els vicis de la seva mare, però cap virtut del seu pare. Enfellonia fàcilment, era fals i expert mentider. Era, no obstant això, un navegant excel•lent i el seu pare, als quinze anys, ja l’havia nomenat capità d’un dels seus vaixells de pesca. Justament era el mateix vaixell on havia estat destinat Gabriel quan, als seus quinze anys, també, havia començat a treballar de pescador.

Leviatan va arribar cridant, com tenia per costum, escopint als pescadors lents,- segons el seu parer- colpejant-los i descarregant en ells la seva còlera i el seu ressentiment. Sovint, els pescadors enfellonien també i miraven de rebel•lar-se i colpejar-lo, però aquest s’alegrava de l’odi que sentien vers a ell. Evitava sempre els cops i sempre s’obstinava en colpejar-los als llavis amb un somriure. Gabriel ho observava tot, veient aquell home monstruós, que només tenia més edat que ell, delectant-se amb l’odi que tots li tenien.

Ja feia dues setmanes que treballava al vaixell de Leviatan, sense res que pogués criticar, ja que feia bé la seva feina, quan Leviatan se li va tirar a sobre. Li va retreure haver fet malament la seva feina, cridant-li per veure com reaccionava, però Gabriel es va mostrar impassible i sense cap tipus de rancúnia ni odi. Les injúries i els crits de Leviatan relliscaven en ell com la pluja en una superfície llisa. Res del que deia penetrava dins seu per a despertar la còlera. Decebut per la reacció de Gabriel, li propinà un bon cop i se n’anà a un altre lloc.

Poc temps després, hom va saber que Leto havia estat assassinat pel seu fill, en un moment d’enfelloniment. Li havia trencat el crani amb un sextant, un instrument astronòmic per a les observacions marítimes. Evidentment, oficialment, això només va ser un accident.

Convertit en l’amo, Leviatan es va tornar incontrolable, desencadenava la seva còlera sobre tothom i generava així còlera entre tots aquells que treballaven per a ell. Només Gabriel es quedava impassible davant de les injúries i els incordis de Leviatan. Aquest últim es mostrava incrèdul, no comprenia que, tot i la mà d’odi que propinava a Gabriel, aquest es mostrés tranquil, obedient i treballador...

Va ser en aquella època quan Gabriel es va trobar un vell pidolaire cec que li va dir:
Citation :
Has de comprendre que et tu qui et distingeix i no el teu naixement. Has de comprendre que Déu et jutjarà d’acord als teus actes i d’acord amb el teu naixement. Éll et col•loca al camí, i són els homes qui, amb coneixement de causa o no, el faran sinuosament o recta, t’hi allunyaran o t’hi aproparan, però això només et pertany a tu i només tu has de decidir cap a on vos anar, per què finalment ets tu qui camina.
Certament, has de caminar amb els teus germans, les teves germanes i amb Déu; és la salvació el que està en joc.
Estimant a Déu, estimant els teus germans i les teves germanes, és a dir, els humans només pots guanyar. I si aquest premi no és a la Terra, serà en un altre lloc, a l’astre diürn
És per això que Déu t’enfronta a tu mateix amb els teus germans: per què aquí són els teus pitjors enemics, encara que molts d’ells procurin ser bons
”.

Aquestes paraules van omplir el seu cor i la seva ànima i més tard la vida de Gabriel va ser una acceptació de tota la desgràcia del món. Havia après, ja, a patir el dolor sense resistir-se’n. Ara sabia que havia de comprendre’l, sobre tot, ja que per a lluitar contra aquest dolor, què hi havia millor que cultivar la pau i l’amor a l’interior d’aquest dolor?

Mai no va deixar parlar la seva còlera o el seu odi, ara que sabia que hauria de dir “No” al dolor quan aquest creixés massa i sembrés la discòrdia a les ànimes. Tenia tal capacitat per a contenir-se que donava la sensació de ser un home pel que la vida no tenia cap secret. Tenia tanta confiança amb Déu, que es deixaria dur per la Providència i l’Amor Diví.

Una nit, Déu va parar-li en somnis i li digué:
Citation :

Humà, Jo sóc qui bufa cada dia la Meva paraula a les teves oïdes,
i a la profunditat del teu cor
però tu, pescador i aprofitat,
canvies les Escriptures,
i perverteixes les meves declaracions fent-me parlar a través teu.
Són nombrosos aquells als qui he transmès la Meva paraula,
però tots van voler desvirtuar-la,
només per atraure cap a ells la glòria,
només per a justificar una de les seves pròpies paraules.
Però arribarà el dia en que confiï a Un la Meva paraula de saviesa
i un altre a qui confiï els Meus manaments.
Doncs, per què t’estimo, humà,
i mentre que vulguis escoltar el que he de revelar-te,
parlaré,
i quan, conscientment, et giris en contra de les Meves
declaracions,
t’enviaré que et cremis en les flames del Infern en el més profund de la Lluna.
Per què només el patiment podrà demostrar-te que, cada dia, treballo per al teu
bé.
Fent-te patir et donaré a entendre que sense Mi Res és i Res no pot ser.
Si t’obligués a seguir-me no comprendries per què és bo seguir-me.
Ocupes el temps a comprendre, humà, i, no obstant això, t’estimo.
No busquis més; la felicitat està allà, a la senzillesa del teu cor.
Ves, Gabriel, transmet-los el Meu missatge a aquells als qui consideris
dignes de ser salvats.
Per què Gabriel, t’adverteixo: D’aquí poc aquesta Era de decadència
s’acabarà.
I només les persones justes seran salvades
”.

Aleshores Gabriel va recórrer Oanilònia cercant les persones justes. Els va donar tanta set de Déu, que les vocacions van arribar a ser pures i netes, tant que van començar a treballar per la glòria de Déu. Els explicava també la necessitat de saber allò al que estem destinats. Deia aquestes paraules:

Citation :

“Amics, germans
Déu us reserva a cada un de vosaltres un camí particular.
No deixa de dir-vos-ho en el lloc més profund del vostre cor.
Sapigueu obrir-vos al seu reclam i responeu “Sí!” dient “Senyor, saps el que és bo per a mi. Allà on em portes no sabré ferir-me per què és el meu propi camí. Allà on em portes, només sabré ser feliç a pesar de les proves”.
Aleshores, obriu els vostres cors”.

Molts van escoltar les seves proclames, però això no era suficient per a mantenir a la multitud dels homes obstinats sobre el camí de Déu. Efectivament, les paraules d’amor que brollaven de Gabriel parlaven d’allunyar-se del pecat i, així, dirigir-se, cada com més, cap a la virtut plena que només Déu posseeix, per a encaminar-se cada cop més cap a Ell. Però era molt més fàcil quedar-se en la seva vida, era molt més simple perdurar en el negoci del peix...Per què canviar quan hom ja està en una bona situació?

Va ser aleshores quan Leviatan, que sempre estava molt intrigat davant la Temprança de Gabriel, el va fer anar. Quan va arribar, va veure al seu pare lligat a una columna de fusta. Leviatan va dir-li que el seu para havia perdut tot un carregament de peixos, que era un mal exemple i que mereixia un càstig. Leviatan va començar a colpejar a Vorian, mentre Gabriel li implorava que el deixés, però, quant més suplicava Gabriel, més fort el pegava Leviatan. El va colpejar tan fort que va traspassar, en una explosió de sang, el ventre de Vorian que va morir a l’acte, acompanyat per les llàgrimes del seu fill.

Leviatan esperava que Gabriel reacciones ebri de còlera i intentant venjar el seu pare, però Gabriel no va fer res, va donar-li l’esquena i va abandonar el lloc, pe`ro abans d’anar-se’n va dir-li a Leviatan: “ El teu odi i la teva còlera no m’afecten. Pots creure que ets més fort, però el teu final és proper; Déu et castigarà pels teus pecats i seràs condemnar a una eternitat de patiment ”. Abans que Leviatan pogués respondre, Gabriel ja se n’havia anat.


La Caiguda d’Oanilònia

Gabriel es passejava pel port d’Oanilònia presa d’una gran tristor després de l’espectacle de violència que acabava de presenciar. S’apropava al vaixell “Quin Bec”, nom donat a aquest vaixell per què la seva proa representava un albatros amb el seu gran bec obert: el seu armador deia “ Però, quin bec té aquest vaixell!”, amb un argot suburbial molt marcat, així que li posà el nom de “Quin Bec”. L’armador era un amic de Gabriel, per què l’havia retornat al camí de la salvació feia temps.

Estava a punt d’anar a veure’l quan van aparèixer llamps al cel. Gabriel va comprendre de seguida que l’hora de la caiguda d’Oanilònia havia arribat. Va decidir prevenir immediatament a tots aquells que havia trobat i que l’havien seguit en el Camí de la Virtut per a salvar-los. Va començar prevenint al seu amic Alcisde, l’armador del “quin Bec”, per a que preparés el seu vaixell per a embarcar a tots aquells als qui duria per a salvar-los. Va recórrer, aleshores, els carrers d’Oanilònia prevenint a tots aquells que coneixia per a què anessin al port i embarcar al “Quin Bec”, els deia sobre tot que no duguessin res que pogués tornar pesat el vaixell.

Mentre que tornava al port acompanyat per quatre orfes, va veure a Leviatan amb els ulls plens de fúria i còlera, llançar una biga enorme sobre el vaixell la qual va caure sobre la vela, fent-lo pres de la ciutat. Mentre emetia un riure tronador i demencial sortia del coll de Leviatan, Gabriel, escoltant només la seva fe, es va llançar al pont d’embarcament per ajudar a alliberar el “Quin Bec”. La biga era massa alta i Gabriel, que era molt fort, va proposar fer una escala del seu cos. Va agafar un tauló per a que fessin com dues mans i va dir a un dels mariners “ Munta’t sobre meu, pots usar-me com una escala”. Així, van poder pujar fins la biga i alliberar el vaixell. Tots van cridar “ Visca Gabriel, que n’ha fet del seu cos una escala! Visca “Quin Bec” lliure!”. Un cop alliberat, van pujar tots a bord del vaixell. Un home va preguntar, aleshores, a Gabriel:

Què espera Déu de nosaltres?”, pregunta a la qual Gabriel respongué:
Citation :

”Oane ens ha gravat la paraula del Creador en el primer mur de la nostra ciutat, està escrit allà el que Déu digué als nostres avantpassats:
Que la vostra felicitat sigui com la dels vostres fills vers als pares, o jo seré tan sever com els pares ho són amb els fills. Per què cada cop que un de vosaltres mori, el jutjaré, d’acord amb la vida que va portar. El Sol inundarà cada dia el món de llum, com a prova del Meu amor vers a la Meva creació. Els qui, d’entre els teus, enviï allà, viuran una felicitat eterna. Però entre cada dia, la Lluna prendrà el relleu. I els qui, d’entre els teus, estiguin allà tirats no coneixeran més que el turment”.

Però jo us dic:

Aquest és un dia nou.
Mai no va existir i no existirà mai més.
Agafeu-vos, doncs, a aquest dia, i feu-ho a una escala,
per accedir als cims més alts.
No permeteu que la caiguda del dia
us trobi iguals al que vosaltres sou a l’alba.
Per què demà pot ser el dia en que sereu jutjats
”.

El vaixell es va allunyar mentre que Gabriel va tornar a la ciutat presa del caos absolut. I durant sis dies, va fer tot el que va poder per a salvar els qui encara podien ser salvats. Aleshores va arribar el setè dia, i venia amb ell un cataclisme espantós.

Gabriel estava al port quan va veure a Leviatan, boig de ràbia, intentar escapar de la ciutat en seu vaixell anomenat “Kraken”, però els elements es van deixar anar i un remolí terrible es va formar al voltant de la nau, i el va absorbir. Succeí mentre un terratrèmol gegantí destruïa Oanilònia, que va quedar submergida sota el mar.

Alguns testimonis van veure com un Arc de Sant Martí il•luminava el cel obscur i alguns van reconèixer, aleshores, a Gabriel mentre anava cap el Sol.


Oració a Sant Gabriel


Sant Gabriel Arcàngel,
àngel de la Temprança,
obre les nostres oïdes
a les suaus advertències
i als urgents reclams de l’Altíssim.
Estigues sempre davant nostre,
et conjurem,
per a què comprenguem bé
la Paraula de Déu,
amb la finalitat de seguir-lo
i obeir-lo
i de complir
allò que Ell vol de nosaltres.
Ajuda’ns a estar desperts
per a què, quan vingui
el Senyor no ens trobi endormiscats.
AMÉN


Traduït per Ignius
Revenir en haut Aller en bas
Voir le profil de l'utilisateur
Ignius
Stavkanoviste
Stavkanoviste
avatar

Masculin
Nombre de messages : 233
Age : 26
Profession : Vice-Prefect
Date d'inscription : 02/07/2011

Feuille de personnage
Intelligence:
100/100  (100/100)
Etat du Personnage: Actif

MessageSujet: Re: El Llibre de les Virtuts. Llibre I-El Mite Aristotèlic. Arcàngels.   Sam 9 Juil 2011 - 14:33


Citation :



Aquest text és la traducció d’un antic pergamí trobat fa una desena d’anys a una vella biblioteca d’una illa grega. Hom en desconeix l’autor, i la traducció ha necessitat nombroses hores de treball a causa del mal estat del pergamí a l’hora de descobrir-lo.

Hagiografía de l’Arcàngel Santa Galadriëlla

La negra infantessa:

Galadriela va néixer als temps llotosos de la Ciutat d’Oanilònia, quan fou entregada al pecat. La seva família formava part d’aquells que es reivindicaven com els forts. Controlaven el comerç de vaques, que assegurava, així, la seva superioritat sobre la resta. Hi havia trinxeres aixecades a la gran falda del pujol que sobresortia d’Oanilònia. Galadriela va créixer en aquest context de conflictes permanents tancada, incansablement, a la seva habitació i a casa seva. Aquesta era una nena comú que mai no demanava res i que era feliç amb allò que se li oferia. De Déu no en va conèixer res durant la seva infantesa. S’explicava a la seva ciutat la història que Oane havia arribat a ser un home de poder. Ràpidament fou rebutjada pel seus germans i germanes, que la trobaven dèbil. Fou deixada de costat, sentint-se molt sola. Vivia al graner de casa seva, en l’obscuritat, esperant només els àpats que se li portaven al migdia i a la tarda.
No obstant això, un dia va canviar tot per a ella. Mentre que la criada anava a portar-li el seu àpat del migdia com de costum, la llum que va passar per la porteta va revelar a Galadriela una pila de llibres que mai no havia vist. La sort li somreia, ja que, al costat dels llibres va veure unes espelmes i un petit artefacte que permetia produir una petita flama. Així va aprendre a llegir, sola al seu graner, i va descobrir molts altres llibres, puix que el seu graner n’era ple. Un dia, quan acabava de llegir una obra que parlava de plantes medicinals, va buscar un altre llibre per a estudiar i va trobar un vell conjunt de pergamins, molt desgastats per l’ús, amb nombroses pàgines. Es titulava “ El Guia”. Aquest llibre explicava la història d’Oane i de la creació de la ciutat, i així és com Galadriela va descobrir l’existència de Déu.. a partir d’aquell dia, va començar a pregar a Déu cada dia, resava una mica més el diumenge, per estar amb més contacte, encara amb Ell com ho feien els ciutadans d’abans quan es reunien sobre la tomba del Guia.



L’alliberació:

Un dia va despertar-se per un gran rebombori. La casa havia estat atacada un altre cop. El vici incitava a l’exaltació extrema, on la ciutat no era més que un cementiri on tot el món es matava, fornicava i pertanyia a la família de Galadriela, pagant el preu de la decadència els humans que havien oblidat a Déu i el seu Amor. Tota la família va ser massacrada, les dones violades abans de ser degollades o esquarterades. Galadriela, amagada al fons del seu granes, va resar tot el temps mentre durava l’atac, seguit del pillatge. Després d’uns dies sense no menjar res, amagada al seu graner, va decidir sortir. La casa havia estat saquejada, no hi quedava res més, tot havia estat robat o destruït. Va escapar-se cap a les muntanyes, on va sobreviure-hi durant un temps, abans de retornar a la ciutat. Allà va trobar persones que, com ella, encara creien en Déu i en el seu Amor. Amb ells va ajudar tan com podia, menjant i bevent sempre molt poc, sense guardar ni un simple vestit vell per a vestir-se. Durant aquest temps, va servir a la pobresa i a la debilitat per demostrar la més gran generositat possible, tant gran que la seva humilitat va ser reconeguda per tothom qui estava amb ella.

La il•luminació:

Fou aleshores quan Déu es va dirigir als habitants d’Oanilònia per anunciar-los la pròxima destrucció de la ciutat. Va ser quan els Set Senyors del Vici, com els anomenava Galadriela, va aparèixer i van prendre el control d’una part de la ciutat en la seva rebel•lió contra Déu. Galadriela estava al bàndol contrari, en els que encara creien en el Totpoderós, en Llur Amor i reconeixien els pecats dels homes així com aquells que els assumien amb humilitat. Durant sis dies, Galadriela va resar amb Rafaëla, Miquel, Sylphaël, Gabriel, Jordi i Migaël, així com a un grapat d’homes i de dones que els havien seguit. Durant aquests sis dies, Déu es va dirigir a ella dues vegades. La primera, mentre una dona estava moribunda per desnutrició. Li digué:
- Galadriela, dels Set Humans que encarneu les Virtuts Supremes, ets la qui posseeix menys i mai experimentes la necessitat; ajuda aquesta dona per a provar que encarnes el Bé de la Conservació i seràs recompensada.
Durant els dos dies següents, Galadriela va menjar només un crostó de pa, deixant la resta de la seva ració a la dona, que es va salvar. Al tercer dia, Déu va parlar-li un altre cop i li digué com el primer com :

- Galadriela, , dels Set Humans que encarneu les Virtuts Supremes, ets la qui posseeix menys i mai experimentes la necessitat; ofereix als teus companys tot el que posseeixes per a provar-me que encarnes el Bé de la conservació i seràs recompensada.

Galadriela va donar, aleshores, tot el que posseïa, però va guardar, no obstant això, el seu vestit a petició d’una dona com a préstec. I menjant gràcies a l’amistat dels seus companys, que cada un van donar-li una mica per a alimentar-se cada dia. Va arribar el setè dia, el terra es va trencar, les flames van sortir de la terra i tota la ciutat va ser engolida. Galadriela, els seus sis companys i les seves pertinences s’havien refugiat sobre el pujol on van assistir al cataclisme. Va ser quan una llum va caure sobre ells. Galadriela, Rafaëla, Miquel, Sylphaël, Gabriel, Jordi i Migaël van tenir l’honor de ser nomenats Arcàngels per la humilitat així com la virtut que ells havien ercarnat. Els seus deixebles van convertir-se en àngels per què ells també havien provat el seu desig de penediment.


L’ Arcàngel:
Un cop nomenada Arcàngel gràcies a la seva humilitat i a la seva conservació que encarnava, Galadriela es va convertir en una de les set segones de Déu, que tenia, com a missió, ajudar els humans cada cop que això fos possible així com a combatre la Criatura sense Nom. Galadriela va complir, aleshores, amb fervor, la missió que Déu li havia confiat. Durant els primers temps fins el naixement d’Aristòtil, només mirava amb dificultat als humans, que s’entregaven al paganisme. Però el naixement del Profeta va canviar nombroses coses, va inspirar moltes persones que van seguir el Camí de la Conservació. A cada oració que li fou enviada, descendia a la terra atorgant el seu perdó. Mai va acabar el seu combat contra els golafres.

Va arribar el dia en que va ser cridada a la Terra per un noi jove que li demanava ajuda. El nen, que plorava i resava sobre el seu llit en una gran habitació, luxosa, va veure arribar una dona, amb els cabells llargs i rossos, vestida amb un vestit lleuger i simple de lli blanc immaculat que desvelava les seves corbes i dues ales a l’esquena que irradiaven una llum pura. Va dirigir-se, d’aquesta manera, al noi:
-Sóc Galadriela, Arcàngel de la Conservació, m’has cridar demanant-me ajuda, i he respost a la teva crida; digues-me, doncs, en què et puc ajudar.

El noi, meravellat per la bellesa i puresa de Galadriela, va respondre:
- El meu pare, el rei d’aquestes terres, em força a menjar i a beure com un guerrer per què diu que sóc massa dèbil. Però no m’agrada menjar tot això i beure tots aquest vins com fan ell i el seu consell

Galadriela va moure el cap i quan s’elevà als aires per anar-se’n d’un cop d’ala respongué:

- El teu desig es complirà.

I va desaparèixer al cel entre dos núvols. Al dia següent, els magatzems del rei van ser trobats buits, i aquest, incapaç de passar el dia sense ingerir l’aliment que engolia, va morir. El noi jove es va fer rei i mai més algú va ser obès en aquell regne.

Va anar un dia que Déu va demanar personalment a Galadriela desenvolupar una missió per a ell. La va convocar, se li va presentar amb tota la humilitat i li digué:

-Galadriela, compliràs per a mi una cerca. Aniràs a les terres oblidades, allà on es troben les ruïnes d’Oanilònia, on vull que em retornis la Corona de la Criatura sense Nom.

Galadriela va anar aleshores a un llarg viatge. La situació de les terres oblidades no van ser conegudes mai per cap home i només un àngel hi podia accedir volant. Esta a mille si milles de les terres àrides i negres, sense cap mena de vida o gota d’aigua. Galadriela va trobar al lloc de les ruïnes d’Oanilònia una esquerda enorme. Durant dies, va buscar pel voltant la Corona de la Criatura sense Nom, sense cap mena d’èxit. Desesperada, va somiar en abandonar i tornar avergonyida al Paradís pera reconèixer el seu fracàs davant de Déu. Va ser quan una respiració anhelosa va sortir de l’esquerda. Galadriela va comprendre, aleshores, que havia d’anar a buscar la corona al precipici. Es va capbussar dins, il•luminant el camí gràcies a la llum divina que irradiava. Al fons del precipici, sobre un pedestal rodejat de lava, va trobar la corona. Enorme, totalment d’or i amb nombroses gemmes, que testimoniaven l’orgull de la Criatura sense Nom. Galadriela va prendre, aleshores, la corona i va sortir del precipici. Però va ser atacada. La Criatura sense Nom en persona va saltar-li des de dalt, rodejant-la de la seva foscor. Van combatre durant dies, mentre que no guanyava ni la llum ni l’obscuritat. Va ser aleshores quan Miquel, Arcàngel de la Justícia va arribar per ajudar a Galadriela. Va traspassar la Criatura sense Nom amb la seva espasa, que la rebutjava i defugia. Va tornar, aleshores amb Galadriela al Paradís i allà, Déu, va destruir l’objecte, símbol de la cobdícia, i va gratificar a Galadriela amb una gràcia divina pel seu combat contra la Criatura sense Nom.

Traduït del grec per Arilan de Louvois, Teòleg del Sant Ofici Romà.Traduït per Ignius





Revenir en haut Aller en bas
Voir le profil de l'utilisateur
Ignius
Stavkanoviste
Stavkanoviste
avatar

Masculin
Nombre de messages : 233
Age : 26
Profession : Vice-Prefect
Date d'inscription : 02/07/2011

Feuille de personnage
Intelligence:
100/100  (100/100)
Etat du Personnage: Actif

MessageSujet: Re: El Llibre de les Virtuts. Llibre I-El Mite Aristotèlic. Arcàngels.   Sam 9 Juil 2011 - 14:36

Citation :




Hagiografía de l'Arcàngel Sant Jordi


I – L’Amistat

Un llamp va caure molt a prop d’allà. Els nens, aterrits, es van arraulir encara més als braços de les seves mares. Aquestes ploraven, implorant pietat a l’Altíssim. Els homes es barallaven, atribuint-se mútuament la responsabilitat dels esdeveniments. Feia sis dies, ja, que els elements estaven descontrolats sobre la ciutat d’Oanilònia, amb la fúria dels primers dies del món. Un cel negre com la tinta, carregat d’amenaces, tenia tot el seu pes posat sobre la ciutat maleïda. En un petit grup que s’havia refugiat al magatzem de blat, ja feia temps buit, la por s’apropava a la còlera, el furor i la desesperació. Hom podia veure un home que havia deixat de riure-se’n de Déu quan Aquest havia anunciat la destrucció de la ciutat. I una dona repetia sense parar, avergonyida,que no podia comptar les seves orgies luxurioses tant amb homes com amb dones. Fins i tot un jove havia tingut el plaer immund de trencar el crani al seu germà petit i ara procurava salvar-se tranquil•litzant als nens reunits en aquella petita habitació. Tots sabien per què estaven essent castigats, pe`ro cap s’atrevia a reconèixer-ho; hi havia que, fins i tot, mirava de culpar a la resta, amb la vana esperança d’oblidar els seus propis pecats.
Una borrasca terrible va derruir la porta, omplint el dèbil edifici d’un vent glacial. Els fonaments van tremolar qual el tro va seguir el llampec, amb una força ensordidora. I es va fer el silenci. Certament, el remolí bramava i el tro grunyia, però ja feia sis dies que els habitants d’Oanilònia vivien tot això. No, el silenci no provenia de la natura, sinó dels humans. Per què, els refugiats havien callat, s’havien quedat paralitzats per l’esglai, veient una ombra que es perfilava al que quedava de la porta. Un home molt gran i enorme, que havia de doblegar-se i ajuntar les espatlles per a entrar, se’ls va apropar. La penombra deixava albirar el seu rostre rugós i la seva barba compacta. La seva cabellera, voluminosa i platejada, li donava un aire de saviesa, contrastant amb l’amplada de les seves mans, que semblaven ser capaces d’esmicolar la més dura pedra. La seva mirada blau pàl•lid, gastada pel temps, semblava, no obstant això, guardar en el fons una alegria infantil. El colós vestia amb una gran camisa sargida i gastada per l’efecte del temps. Un gran tros de tela, enrotllat al voltant de les seves cames, testimoniava la seva condició de desfavorit. Va deixar aparèixer un lleu somriure i tots els refugiats sospiraren alleujats. Després digué, amb una veu cavernosa:


Quan no hi ha més esperança, només queda l’amistat”.

Aleshores, una dona vella, amb una dura mirada amb voluntat fèrria, va adreçar-se a ell i li preguntà:
I tu, estranger, has vingut com un amic? Per què aquesta és la ciutat dels homes i les dones les paraules dels quals són com la mel, però els actes dels quals són com el verí. Viuen sobre muntanyes d’or, i no desitgen res més que no sigui elevar-se, encara més, en la seva folla recerca de botins. La vida dels seus aliens els importa ben poc, tal és la seva set de tresors, que els consumeix”.

Ho sé”, respongué l’home És per això que he vingut. La riquesa del cor no pot ser igualada per les riqueses d’aquest baix món. S’enduran aquests muntanyes d’or a l’altra vida?[b]”

“[b]No, és clar que no,
” Respongué la vella dama “ Però les riqueses del món, ens estan prohibides per sempre? Hem de ser feliços vivint com animals per a honorar la riquesa de l’ànima?

La vida us va ensenyar a rebutjar la vostra mà esquerra per a usar la dreta?” va preguntar l’home. “ passa el mateix amb els tresors que Déu va crear per a nosaltres. Les riqueses materials son seves, per què Déu, per amor a Llurs Fills, ens les va regalar. Però mai no hem d’oblidar que no hi ha tresor més bell que l’amistat””.

Aleshores un home jove es va aixecar i li preguntà:Però, qui ets tu, les paraules del qual estan tan plenes de saviesa?
“El meu nom és Jordi”
va respondre


II – L’Avarícia

En aquell temps, sobre un dels set pujols d’Oanilònia, un home tremolava més que cap altre cosa davant la còlera divina. No temia per la seva vida, per què aquesta mai no havia tingut cap mena d’importància per a ell. Però s’havia lligat tant als seus béns que no podia separar-se d’ells. Mentre hom s’anihilava i violava, ell entrava a les cases deshabitades i acumulava les riqueses fins a fer un veritable pujol de metalls preciosos, de delicats teixits, de plats suculents... Va decidir construir una torre tan alta, tan ampla i tan sòlida que podria emmagatzemar allà els seus béns protegint-los de la cobdícia aliena. Havia contractat constructors i soldats, prometent-los un salari incomparable, els constructors per a aixecar la fortalesa i els soldats per a repel•lir els pobres, descastats i famolencs que volguessin les seves riqueses. Aquestes cobrien les faldes del pujol, il•luminant els voltants amb una llum daurada i envoltant-la d’un olor apetitós. Només els constructors podien posar un peu en aquells tresors per a poder construir la torre, però quan un d’ells abandonava el seu lloc de feina per entregar-se a la cobdícia, els soldats li travessaven el cor amb mil cops d’espasa. I l’home ric mostrava alegria i satisfacció davant la idea de poder guardar els seus béns fins la mort, observant els pobres i els morts de gana que rodejaven el pujol i la repassaven amb una mirada suplicant. Aquest home s’anomenava Belzebub.
Aleshores va anar Jordi, seguit per tots els desgraciats que s’havien creuat al seu camí. Quan aquests van veure la mel, la llet, la carn estofada, els vestits de seda i els cofres replets de gemmes i metalls preciosos, va córrer per a agafar-ne una par, sense escoltar els avisos que cridava Jordi. I els guardes van desembeinar les espases i van donar mort a qualsevol que s’acostés a les riqueses. Quan la matança es va acabar, i quan les llàgrimes van substituir els crits, Jordi es va acostar als soldats, amb pas tranquil i segur. Un d’ells, particularment zelós, va ensenyar l’espasa per sota el mentó, en una actitud explícita de violència. Però Jordi digué:

“Perquè has matat aquesta pobre gent”
“M’han pagat per fer-ho”
, va respondre el soldat.
“I quan t’han pagat, fins ara?, va preguntar Jordi amb interès.
“Res. El senyor Belzebub em pagarà una fortuna quan la seva torre estigui construïda i quan les seves riqueses estiguin emmagatzemades allà”, va respondre el soldat, amb to segur.
“Aleshores, mates per a servir una persona que només vol conservar les seves riqueses, i creus que complirà la seva paraula i el pagarà després, com t’ha promès?”, preguntà, de no, Jordi.
“De segur que ho farà! Sinó, això seria esclavisme!”, va exclamar el militar, inquiet al sentir aquesta qüestió.
Aleshores Jordi va concloure:
Et dic de debò que, aquell qui visqui per als béns materials, destruint l’amistat que tot fill de Déu ha de dur amb els seus similars, no mereix cap confiança. En lloc de matar per a defensar l’avarícia de tal home, agafa aquestes riqueses que trepitges i dóna-les als qui realment les necessiten. Déu va crear aquests béns per a que totes les Seves criatures poguessin trobar la manera de viure protegint-se de la necessitat, no per a que un de sol gaudeixi més que la resta”.

Aleshores els guàrdies van deixar les armes, els constructors van deixar la seva feina, la gent es va acostar, i es van repartir les riqueses; cada un segons les seves necessitats. Belzebub va cridar de ràbia en veure com els seus béns desapareixien i passaven de mà en mà. Però en aquell moment se celebrava el setè dia del càstig diví sobre Oanilònia i la terra va començar a tremolar. La torre, encara en construcció, es fa esfondrar i enormes falles es van obrir a través del pujol, tragant-se tots els pujols. La immensa majoria de la gent va fugir encoratjada per Jordi. Però alguns continuaven omplint-se les butxaques de tot allò que podien agafar. Belzebub es barallava contra qualsevol que es creuava, ja que era enorme la seva còlera en perdre tot el que tenia. El pujol s’enfonsava poc a poc, però Jordi va veure un nen plorant, tombat sobre el terra, amb la cama enganxada sota un cofre pesat. Va córrer fins a ell, mentre el terra tremolava, amenaçant cada instant amb enfonsar-se. Quan el va enxampar, va alliberar-li la cama, el va agafar en braços i va procurar arribar fins l’extrem. Aleshores, algunes persones van decidir anar allà per ajudar-lo en un intent desesperat, però tot el pujol es va enfonsar a les entranyes de la Terra, en un gegantí doll de flames.
La gent s’abaté de tristor quan van perdre tals amics. Es van preguntar, aleshores, si Déu no s’havia complagut prou ja fent patir Llur creació. Però no era res d’allò, i ho van comprendre quan van veure una dolça llum tranquil•litzadora brillar des del precipici als seus peus. I éssers que irradiaven de calma i de dolçor van sortir d’allà, amb les seves ales majestuoses i blanques. La gent va reconèixer a les persones que acabaven de morir mentre procuraven de salvar el nen. Però van veure, per sobre de la resta, a Jordi, elevat al nivell d’Arcàngel, que tenia al nen als seus braços i el va retornar a la seva mare, exempt de qualsevol dany. Després, tots van anar cap al Sol, on Déu els esperava.



III - Les Llengües

Va haver-hi un temps que el rei Hammurabi de Babilònia feia la guerra a tota Mesopotàmia per a convertir-se en el rei de reis. Un dia, les seves tropes, van anar a la ciutat de Mari i hi van llençar foc. La població estava aterrida i no sabia que fer per a salvar-se. Aleshores, la Criatura sense Nom va parlar a l’oïda d’un general babilònic i li va donar la idea d’exigir a cada un dels que hi havia allà un tribut a canvi de la seva vida. Quant més donessin cada un, menys s’arriscarien a morir. Els senyors rics de la ciutat, aquells mateixos que aconsellaven poc abans als Shakkanaki, reis de la ciutat, van ser els primers en acceptar, aportant amb ells pesats cofres plens de riqueses. Però una dona vella tenia, com a únic tresor, uns quants grans de blat. Els soldats van riure-se’n d’ella, tot dient que donar tal obsequi era un insult al gran general babilònic. Van desembeinar les seves espases i es van acostar a la vella, per tal de matar-la. Però un home alt i amb barba platejada es va interposar. El soldat va aixecar la seva espasa, però no va poder tombar l’home, com si li ho impedís una força invisible. Aleshores, aquest últim, obrí la boca i digué:

”Perquè vols colpejar a aquesta dona? Mentre que els homes rics de Mari us van brindar innombrables riqueses, ella us ha ofert tot el que posseïa. Heu fet befa de la seva donació, però ella ha donat tota la seva essència mentre que ells us han donat, només, el més superflu. Teniu aquests grans de blat i emporteu-vos-els amb vosaltres: us semblaran molt pesats al cor del Infern selenita”.
Després es va dirigir fins als cofres i va distribuir el contingut entre tots els habitants més pobres i més famolencs de Mari. Els guàrdies no sabien que fer davant un home desarmat, que no podia ser colpejat i la força del qual residia a la saviesa de les seves paraules. Disgustats, van marxar del lloc i van tornar a Babilònia.

El viatge era llarg fins aquella poderosa ciutat. El calor era intens i la humitat feia l’aire humit i pesat al llarg de les ribes de l’Èufrates. Però quan van arribar, quina fou la seva sorpresa quan van veure a l’home de la barba platejada que els esperava als peus de les gegantines muralles. El general va preguntar:

“Però, qui ets tu, que parles amb tanta saviesa?”
“Sóc l’Arcàngel Sant Jordi, modest servidor de l’únic Déu, al qual vós heu oblidat en profit de les legions de falsos déus i d’una vida de pecat”
, va contestar. I afegí:Seguiu-me fins al temple i tu mateix veuràs el judici de Déu, com jo mateix ho vaig veure fa molt de temps”[b].aleshores, el general i els seus guàrdies van seguir l’Arcàngel fins al peu d’una torra gegantina amb pisos, sobre els quals hi creixia una vegetació que floria, prova de l’omnipotència del rei Hammurabi de Babilònia.

Aleshores, Sant Jordi va aixecar els braços i digué en veu alta:
[b] “Des de sempre, els nens de Déu han parlat la mateixa llengua, per què els germans i les germanes han de comprendre’s i estimar-se. Però això es trenca avui, per què heu oblidat el vostre Pare i Llur amor. Vindrà un dia que, els profetes vindran per a recordar-vos d’on veniu i on anireu. Mentrestant, sereu jutjats no per la vostra fe, sinó pel vostre amor pel món que us rodeja. Apreneu a conèixer-lo i aprendreu a que us agradi. Per fer això, Déu, en Llur gran misericòrdia, va decidir dividir la paraula dels Seus nens en múltiples llengües, amb la finalitat que vosaltres feu l’esforç de descobrir-vos l’un a l’altre”.


I Sant Jordi va baixar els braços i la torre es va enfonsar en un immens núvol de pols. Des d’aquell dia, la paraula dels nens de Déu és múltiple i hem d’aprendre-la l’un de l’altre. Així, comprenem fins a quin punt les nostres diferències són enganyoses i que tots som germans i germanes.

Traduït per Ignius


Revenir en haut Aller en bas
Voir le profil de l'utilisateur
Ignius
Stavkanoviste
Stavkanoviste
avatar

Masculin
Nombre de messages : 233
Age : 26
Profession : Vice-Prefect
Date d'inscription : 02/07/2011

Feuille de personnage
Intelligence:
100/100  (100/100)
Etat du Personnage: Actif

MessageSujet: Re: El Llibre de les Virtuts. Llibre I-El Mite Aristotèlic. Arcàngels.   Sam 9 Juil 2011 - 14:38

Citation :





Hagiografia de l’Arcàngel Sant Miquel


Naixement de Miquel

Miquel va néixer a la ciutat d’Oanilònia, era el cinquè dels deu fills de Diana i Robin, una parella de caçadors que vivia, com molts en aquell període, per a servir a algú més ric que ells.
El seu mestre, per què podia anomenar-lo així, no tenia més objectius que adquirir més riqueses i terres que no usaria mai.

Aquest home, que era conegut amb l’horrible nom de Mestre Satan Sybarita, havia afirmat posseir terres fins a dos quilòmetres al voltant de la ciutat, i tot els caçaven allà o els que cultivaven la terra havien de donar-li la meitat.
D’ell se’n deia que no dormia fins que el dia ni li donés el benefici que pogués omplir dos dels seus cofres, un d’ells de dacsa, l’altre de carn. Enviava els seus esbirros a cobrar més als desgraciats que vivien al llindar de la ciutat.

La Vida de Miquel

Miquel va créixer rodejat pels pobres d’Oanilònia mentre aprenia del seu pare l’art de la cacera i l’ús de la llança. També va aprendre, de la seva mare, a seguir les petjades que deixaven els animals que caçava. A més a més, va aprendre a llegir i a interpretar els estels per a trobar el camí de tornada. Viure amb els seus germans i germanes va ensenyar-li a repartir i a sentir amor cap a la resta.

Quan tenia tretze anys, Miquel ja tenia l’esquena i la força d’un adult, essent el més gran dels nois de la família. Tot sovint era ell que defensava els seus germans i germanes dels qui volien les seves misèries. I encara que mai va fer mal a ningú, era temut i respectat als suburbis. Aviat van demanar-li que arbitrés els conflictes, puix que hom deia que ell podia llegir el cor de la gent.

Quan no hi havia proves suficients per a desempatar dues persones, dipositava la llança al cap de cada un dels dos, i si la llança quedava en equilibri, significava que aquella persona deia la veritat, mentre que en cas contrari significava que mentia. Aviat ja no va caler usar la llança: el sol fet d’anunciar que Miquel vindria feia renunciar els culpables i les coses s’arreglaven per si soles. Alguns deien que tenia un poder sobrenatural, però els més savis sabien d’on procedia això.
No obstant això, encara que tingués saviesa i manya amb la llança, no podia fer res contra els esbirros del Mestre Satan Sybarita, que cada cop es tornaven més ambiciosos.

El seu pare va morir quan Miquel tenia vint anys, fent que es convertís en patriarca, puix que era el fill gran. En aquell temps, va rebre la visita del seu amic Timoteu, que venia a demanar-li permís per a casar-se amb Emilia, la seva germana menor.
A Oanilònia, els sacerdots havien abandonat el poble per a ocupar-se únicament i exclusiva de la gen notable i dels més rics aportant favors de l’Altíssim. Miquel es va encarregar, aleshores, d’organitzar les bandes i tot el poble fou benvingut.

Aquell dia, Simplicius, un dels tinents del Mestre Sybarita, estava present i va caure sota l’encant de la germana de Miquel. Va tornar al dia següent amb els seus guàrdies i va exigir a Emilia que la seguís per a entrar al servei de Satan, però Miquel s’interposà i va deixar en un estat llastimós a la seva guàrdia, tot deixant a Simplicius a la seva voluntat...

Però en lloc de matar-lo, va prendre la seva daga i se la va llençar, tot dient:
- Si el teu ull dret t’atrau a allò que no és teu, arrenca-te’l i crema’l, per què més val que pereixi una part teva que atraure cap a tu la Còlera de Déu.
El tinent no va demanar que l’arrestessin i va tornar amb el seu Mestre. Però al dia següent, amb una tropa més gran, va detenir a Miquel i a Timoteu; van seru conduits i tancats a la presó d’Oanilònia.


La Destrucció d’Oanilonia

El primer dia de captivitat també va ser el primer dels set dies que van provocar la destrucció de la primera ciutat de l’home.
Un llamp va caure sobre la paret de la presó, la qual cosa va permetre a Miquel i al seu amic evitar el caos i reunir-se amb els seus.
Va ajuntar tanta gent com pogué, dient-los que el Càstig del Creador seria terrible, però que les persones justes podrien viure una nova vida lluny de la ciutat maleïda.
Com que Timoteu era pescador, va proposar reunir-se al port per a fugir a través del llac. Miquel va ajudar a tots aquells que, per la seva fe en Déu, ho mereixien a pujar a l’embarcació. Com que encara restaven alguns llocs lliures, va demanar al seu amic que deixés pujar a uns nens que s’havien refugiat a prop seu.
Uns covards, que volien fugir de la ciutat, més per por que per seguir la voluntat de Déu, van intentar assaltar l’embarcació, però Miquel s’interposà, permetent al seu clan i els nens marxar de la ciutat.

Un cop els seus amics es van resguardar, es va quedar sol i, durant els sis dies següents, va salvar els qui podien ser rescatats.

El setè dia, encara quedava gent per salvar però el vaixell era petit. Miraculosament, dues embarcacions més van aparèixer. Va convidar els qui tenien el cor pur a pujar sobre les barques. Semblava capaç de llegir a la mirada de la gent si la seva fe era real, i enviava aquells que ell considerava dignes a la primera barca i, als qui fugien per por o per a salvar les seves riqueses, a la segona. Veient les dues barques plenes, es va negar a pujar, dient que Déu tenia una missió per a ell i que sentia que havia de quedar-se a rescatar a la resta dels seus amics.
arribant a la sortida de la ciutat, el primer vaixell es va dirigir sense problemes cap a alta mar, mentre que el segon, am més pes per culpa de l’or que duien, va restar barat amb la baixa mar. Desaparegué amb la ciutat quan els grans vents destructors van venir del centre de la Terra, esquerdant la terra en nombrosos abismes.
Alguns dels que van sobreviure, lluny de la ciutat, van explicar que aquell moment, mentre la pluja queia tot i que el cel no tenia núvols, un arc de Sant Martí que venia directament del Sol havia caigut enmig de la ciutat. Miquel fou escollit per Déu per a ser dut allà en un núvol celestial, i es va convertir en un dels set arcàngels.


Primera aparició

La primera aparició de l’Arcàngel és, en realitat, la que va fer d’ell un guerrer que mai vessava sang.

Algunes generacions després del dia del Judici i de la Mort de Miquel, dos clans descendents directes d’aquells als qui havia protegir, es barallaven entre si per què una part havia construït un temple a Miquel i l’havien tornat a batejar considerant-lo com si fos igual a Déu, puix que els havia salvat. La resta considerava el sacrifici de Miquel com un exemple i no com l’acte que fa d’un humà un déu.

Inspirat per l’obscuritat, el que s’havia declarat Gran Sacerdot d’Anubis (nom que hom va posar a Miquel, no se sap el motiu. Podria ser que fos el nom del seu clan, però cap rastre d’aquest fet ha estat trobat avui en dia). Dient que rebia informació directa del mateix Déu, el Prelat va nomenar a un nounat sobirà del poble per ser fill d’Anubis i en nom seu va controlar durant anys el poder i va destruir el temple dedicat a Déu dient que aquest no havia sabut protegir els fidels, i que els havia convertit en els seus esclaus. Per a solidificar el seu poder i fer oblidar al Déu vertader, va recollir els noms dels Arcàngels per a convertir-los en déus.

El patriarca dels fidels implorava a Déu cada dia, i a pesar del seu patiment, agraïa a Déu el que tenia.
Nostre Senyor se’n va compadir i va enviar l’Arcàngel en persona.
Sant Miquel va aparèixer amb una armadura, una llarga llança i un escut ample i va donar-se a conèixer a tots, apareixent al cim del temple que li havia estat dedicat.

El gran sacerdot va implorar-lo i digué:
- Anubis, finalment, has vingut per agrair als teus fidels i recompensar-nos per haver construït tant per a tu?
I Miquel va respondre:
- No, he vingut per aportar-vos la paraula de Déu cap aquells que no s’han girat contra Ell, per què nombroses són les comunitats de fidels que recorren el món esperant l’arribada dels profetes que les reuniran en l’amor i l’amistat..
El Gran Sacerdot no el va reconèixer i va donar l’ordre, als seus guàrdies, de provar l’engany massacrant els fidels de l’únic Déu. Miquel s’hi interposà i, durant dos dies, va repel•lir els agressors sense matar-ne cap, permetent als fidels fugir cap a altres terres.
Després de dos dies de combats, els fidels del Gran Sacerdot estaven massa cansats, massa ferits, per a poder perseguir a qualsevulla persona i van veure com creixien unes ales a l’espatlla de l’Arcàngel que li van permetre reunir-se amb el cel. El Prelat va fer executar a tots els guàrdies pels seus sacerdots, tot dient que no era Aubis qui els havia anat a veure, ans un déu venjatiu que havia anat a castigar-los per haver deixat en vida als servidors de l’únic déu fals.

Hi ha diverses versions sobre aquesta llegenda, que explica que l’Arcàngel estava al capdavant d’un exèrcit d’àngels; una altra versió narra que havia armat el braç de la majoria de fidels; finalment, una altra versió contava que el només havia inspirat al més valent dels serfs de Déu per a dur a terme una rebel•lió i guiar el seu clan a través del desert. Totes aquestes versions tenen poca importància: el més important és que la intervenció de Miquel i la voluntat de Déu van permetre a Llurs Fills fugir a terres més generoses.


La llegenda del mont de Sant Miquel

La segona aparició de l’Arcàngel que hom va trobar se situa a l’època en que certs bàrbars veneraven a déus alcohòlics que tenien com a temple les tavernes i com a litúrgia l’ebrietat. En aquella època, existia una comunitat de fidels perseguida per un bàrbar el nom del qual era Saathan, que venerava un déu alcohòlic que exigia el sacrifici de nens.

La comunitat, que fugia cap al nord, es va trobar atrapada en un bosc al costat de l’oceà. El patriarca de la comunitat va demanar a tots els seus que es preparessin per a sacrificar-se a l’oceà per no caure en mans bàrbares. Aleshores es van dirigir al punt més alt de la costa i es van posar a pregar al Senyor per a que Sant Miquel prepares l’arribada de les seves ànimes.

Déu no podia tolerar que Llurs Fills posessin fi a la seva vida, i va donar a conèixer al patriarca, mitjançant un missatger celestial, que un Fill Seu no podia escollir el dia en que es reunirien amb el seu Creador. Va ordenar, doncs, que si l’amaven i tenien fe en Ell, talessin grans arbres i fessin una estacada al voltant del penya-segat. Un cop fet això, que fessin un gran festí i encenguessin un foc al cim del penya-segat per a que Saathan conegués la seva posició.

Així va ser fet, i set dies més tard, amb l’estacada acabada i el foc encès, al matí, van veure les tropes de Saathan rodejar el penya-segat i començar a atacar la fràgil protecció del lloc. Amb l’ajuda de pedres i llances, els fidels es van preparar per a lluitar, ja que aquesta era la voluntat de Déu. Mentre que, en el mateix lloc on el foc s’havia encès, un àngel vestit amb una armadura i una llança i un escut va aparèixer-se. No va dir res, però tots els fidels sabien qui era.
L’Arcàngel Miquel va llençar la seva arma cap a l’horitzó, que semblava aixecar-se vers el cel i avançar cap al penya-segat com una paret de cavalls al galop. Aquesta paret es va endur tot el que va trobar al seu camí, però no va destruir la dèbil estacada. Les tropes de Saathan van ser engolides i quan el mar es va retirar, havia fet del penya-segat una illa rodejada de sorra movedissa on acabava d’enfonsar-se l’exèrcit vençut per la fe dels fidels.


Traduït per Ignius
Revenir en haut Aller en bas
Voir le profil de l'utilisateur
Ignius
Stavkanoviste
Stavkanoviste
avatar

Masculin
Nombre de messages : 233
Age : 26
Profession : Vice-Prefect
Date d'inscription : 02/07/2011

Feuille de personnage
Intelligence:
100/100  (100/100)
Etat du Personnage: Actif

MessageSujet: Re: El Llibre de les Virtuts. Llibre I-El Mite Aristotèlic. Arcàngels.   Sam 9 Juil 2011 - 14:39

Citation :




Hagiografia de l’Arcàngel Sant Miguaël


Traduït del Llatí pel germà Sauvigny, franciscà.


Naixement de Miguaël i Belial

A la ciutat d’Oanilònia vivia Adiguaëla, dona de Teòfil, que esperava bessonada. Aquests nens havien estat concebuts en l’amor més gran i no havien estat tacats per cap mena de luxúria. Adiguaëla era una dona generosa que sempre escoltava la gent propera. Habitualment, s’ocupava dels més necessitats, però ara la ciutat era més difícil, puix que els humans començaven a ignorar a Déu, a perdre’s per la peresa i per l’avarícia, la qual cosa creava cada cop més rivalitats entre els oanilonians i aquesta situació no disminuiria gens la pobresa, ans al contrari, el nombre de pobres no deixava d’augmentar i aquests eren menyspreats pels més forts. Com que no volia perjudicar a ningú, Adigaëla s’ocupava de cada un d’ells, però la Criatura sense Nom ja els inspirava enveges i set de venjança. Esgotada per tal situació i pels nens que esperaven, Adigaëla no podia mantenir-los en el camí correcte. Va donar a llum a dos nois, un anomenat Miguaël que, segons una llegenda, volia dir “dóna amb gust”, i un altre anomenat Belial, que significa “dóna i rebràs”. En aquell moment, la Criatura sense Nom persuadia els més pobres d’anar a matar a aquella família. L’amor que regnava entre ells i l’amor que oferien a Déu era, segons les seves declaracions, la raó que enfortia als més forts que menyspreaven als dèbils.

Com que va advertir el perill, Teòfil va agafar a Miguaël i al seu germà de les mans de la seva mare i després d’haver-los fet una abraçada els va amagar dins d’una capsa. Al cap de poc d’haver-los col•locat, aquells per qui Adiguaëla treballava cada dia, van entrar i els van matar de la manera més horrible. Però els nens, en aquella capsa, foren salvats per què ningú no els va veure.


Acollits

Van ser acollits per Mènops, un home de major edat i piu que no sabia res de l’origen d’aquests “amors”, com li agradava d’anomenar-los, i que no desitjava saber-ne res. Donava als petits la llet que produïa gràcies a la seva vaca Minerva, la qual es farà famosa més endavant, molt més tard, amb els pagans, per haver donat llet, com si les seves congèneres no poguessin...Però tornem a la nostra història, puix que el llum del nostre llum d’oli s’esgota i cal que acabi d’escriure abans que s’exhaureixi per complet. Aquests dos joves nois van créixer sense separar-se mau; existia entre ells un llaç fraternal molt gran que anava més enllà de l’amistat i més enllà de l’amor fraternal corrent, pe`ro, desgraciadament, un d’ells va tornar-se contra tot això.


La temptació de Belial

Els nens, a pesar de les temptacions de la Criatura sense Nom, continuaven creixent piadosament i no vacil•laven mai en privilegiar a la resta en comparació amb si mateixos. Evidentment, després del que havia passat amb els seus pares, que no en sabien res, però que havien estat advertits en somnis, procuraven ser discrets. Fins el dia en que, la Criatura sense Nom va anar fins a Belial i li digué:
-Per què privilegies a la resta, sobre tot quan aquests no tenen res per oferir-te? Serveix als rics, ells et pagaran, i així no treballaràs per a res.
Belial respongué:
-Mai treballaré per a res, però aquestes persones em necessiten. Si no ho fem, qui ho farà?
-Ningú, però, què et donen a canvi? Res, et critiquen per què quant més els dones, més volen.

Aquesta reflexió no li va afectar, però a mesura que creixia, aquesta insistia i va ser en un moment concret que no hi va poder enfrontar-se’n més. Ell també va deixar de donar servei i va començar a entrar en la peresa i el pecat, satisfent-se sempre amb les seves accions i no veient que no era indispensable.

La temptació de Miguaël i llur oració

La Criatura sense Nom va anar després per parlar amb Miguaël però aquest no coneixia les seves intencions, no volia escoltar-la per què, com més es deixés temptar, més dur seria resistir-se’n.
Com que era entès en oracions, es va agenollar i va recitar la següent oració que serà usada molt de temps pels clergues:
Oh, Déu Totpoderós,
Pare de la humanitat
I Omnipotència divina,
Tanca les meves oïdes
A les temptacions,
I obre els meus ulls
A l’amor infinit que em das,
Que pogui donar als que han de rebre’l
Voler als qui han de ser estimats
Sabent sempre
Que si no estic allà
Algú més haurà allà per fer-ho
Per què ets Tu qui parla per la meva boca
I qui treballa per les meves mans.
...
Perdona el meu germà i a tota la resta
No saben el que es fan
.”

Aquest home fou beneït per Déu, això era segur, puix que havia estat escollit amb la finalitat de donar la seva vida per aquella gent. Davant de tal força i de tal benedicció, la Criatura sense Nom no podia fer-hi res més , i si el va temptar més, no va poder convèncer mai a Miguaël.


El Càstig - Institució dels Arcàngels

La situació dels homes no millorava. Aquests no veien a Déu i només actuaven destruint i fent mal als seus germans i fins i tot a les seves pròpies famílies. Això conduïa a rivalitats i, molt sovint, la llei del més fort duia a crims sense precedents. Va ser en aquell moment quan va arribar el Càstig diví, no per què l’Altíssim no li agradés més aquest món, sinó per què si no hi intervenia, la gent s’ofegaria en la seva pèrdua.
Els llamps es formaren aleshores, i mentre que molts fugien, els més determinats lluitaven pel bé i pel mal, i es van dividir en dos grups:
Els qui encarnaven tots els pecats del món, els inaudiendis, van ser dirigits per set homes malèfics: Asmodeu, el luxuriós; Azazel, el golafre; Llucife, el desídic; Belzebub, l’avariciós; Leviatàn, el colèric; Satan, l’envejós i, evidentment, Belial, l’orgullós.

Aquests set, creient a la Innombrable, asseguraven que aquest càstig era la prova indiscutible que Déu no els estimava.

Per altra banda, conscients de les seves faltes, un grup recomanava el penediment. Era liderat per Gabriel, Jordi, Miquel, Galadriela, Sylfaël, Rafaëla i Migaël, els quals encarnaven respectivament i contraria als inaudiendis les set Virtuts que procuraven defensar: la temprança, l’amistat, la justícia, la conservació, el plaer, la convicció i l’altruisme.
Aquests dos grups tenien cada un dels seus adeptes. Els Pecadors eren els més nombrosos, calia que els Virtuosos tinguessin una fe sense entrebancs per a contenir-se i pervertir-se.

Al cap del setè dia, els grans vents destructors van venir del centre de la Terra i van esquerdar el terra en nombrosos abismes, enviant els inaudiendis al lloc més profund d’aquests.

Però entre tota aquesta carnisseria, un núvol celeste va venir i va dur als set humans bons a la més alta arcada celeste. Allà la llum irradiava. Encara que no saben on eren, els hagués pogut envair la por, aquell lloc era tan dolç i plausible, que se sentien bé allà i experimentaven una immensa sensació de calor, una sensació d’amor. Aleshores una veu forta però plena de tendresa es va deixar sentir:
- Fills meus, esteu aquí davant Meu per què heu comprès que no castigo per enveja ni per plaer, ans per què la raça humana ha arribat a un punt on només el Càstig podia tornar-la al Meu camí recte. Us nomeno per aquest motiu Arcàngels; vosaltres encarnareu les set Virtuts que heu defensat a la Terra i sereu, d’ara en endavant, els inspiradors de tota Virtut. Us doncs tres parells d’ales, símbol del vostre poder i del vostre rang. Ara aneu, el Paradís us espera.



Condemna eterna

Els inaudiendis van ser enviats a la part més profunda dels abismes, allà on el foc brama i els pecadors són torturats. Si es mira de forma general, tots els éssers de la Creació són pecadors, però l’Altíssim, en la seva grandiosa misericòrdia, ha proposat el perdó. Qui no accepti rebre’l, guardarà el seu pecat i el patirà fins a la fi dels temps. Belial i l’Orgull, es van desviar de nou dels homes de Déu.



Institució de l’exorcisme

Als principis de l’Església, quan aquesta era encara fràgil, Belial es digué a si mateix que per a destruir-la, calia actuar des de l’interior. Sempre tan orgullós, va decidir prendre possessió del cos del dignatari més important de l’Església: el Papa. Per aquell temps, el Papa Hygin tenia una greu malaltia. Belial, ple de covardia, va prendre el seu cos i des d’aquell moment, la fisonomia del Sant Pare va començar a canviar. Un servent, Mirall, se’n va adonar i va suplicar a Déu que enviés a algú. L’Arcàngel Miguaël, el Sant Patró de la contra-possessió, més tard anomenat exorcisme, fou enviat.
Va arribar tant ràpidament com li fou possible, les seves sis ales palpitaven a més no poder. Si l’Església es destruïa ara, el resultat seria atroç. Va entrar al cos de Hygin, els seus pensaments virtuosos havien de tornar a sortir, però, per la seva banda, Belial també lluitava.

- Oses intervenir contra el teu propi germà, Miguaël? O veus que Déu se n’aprofita de tu?

- Ja no et el meu germà, Belial. Renego de tu, marxa al lloc d’on has vingut, torna a poblar els abismes, només Déu és sobirà, només Déu és el Mestre. Que sorgeixin les úniques Virtuts d’aquest Home!

Mentre que se celebrava aquest enfrontament, el cel i la terra també semblaven enfrontar-se en un combat decisiu.

- Marxa de nou al lloc d’on has vingut, príncep dels dimonis i deixa aquesta ànima d’aquest home en pau, m’has entès?
VADE RETRO, Belial!!!!!!!!! Marxa de nou allà d’on vens!!!!!!


En aquell moment, una flama va sorgir de la boca del posseït i va sortir per a estimbar-se contra l’astre que domina la Nit, mentre que el cel recuperava el seu color normal
Sant Miguaël va pujar al cel en glòria, assegut a un núvol i acompanyat per mil veus celestials que cantaven la glòria de Déu per què només Déu és sobirà.
Això succeí a l’any de Gràcia 140

------------------------
• Nota: en llatí, els qui no escolten.

Traduït per Ignius
Revenir en haut Aller en bas
Voir le profil de l'utilisateur
Ignius
Stavkanoviste
Stavkanoviste
avatar

Masculin
Nombre de messages : 233
Age : 26
Profession : Vice-Prefect
Date d'inscription : 02/07/2011

Feuille de personnage
Intelligence:
100/100  (100/100)
Etat du Personnage: Actif

MessageSujet: Re: El Llibre de les Virtuts. Llibre I-El Mite Aristotèlic. Arcàngels.   Sam 9 Juil 2011 - 14:41

Citation :




Hagiografia de l’Arcàngel Santa Rafaëla



Dubtes

Una vella dona caminava des de que es va pondre el sol. Sentia molt dolor al moure’s. Des de feia tres mesos sentia les seves forces desaparèixer, les seves cames poc a poc la deixaven i, no obstant això, caminava. Caminava sempre i només parava per a dormir i recuperar forces. Sabia a qui havia d’encontrar. Un home que vivia a una petita casa, un home buscat i tort que s’autoanomenava "l’abort". Havia caigut la nit, i aquesta dona deambulant tenia por, no sabia on dormir i aquell camí desconegut no li deia res que li valgués.

Continuava caminant, més ràpidament, accelerant aquest cop, calia que arribés a temps, no podia més però la seva vida depenia d’això. Si moria estava acabada. Oh, els seus pares li havien dit que després de la mort viuria; que Déu estava allà per a salvar-la. Però era impossible, per què si Déu hagués existit, no hagués patit totes aquestes misèries i la vida no existiria. Per a què separar-se per a tornar a Ell després de la mort. Aquesta història no se sostenia per en lloc, sincerament. Igualment anava a ser el seu cas si no arribava aviat. La història de Déu que començà produint-li pessigolles, començava ara a espantar-la. Gairebé corria; en tot cas, els esforços que usava eren tants como podia. Això ja li resultava impossible, i de cop, ella va donar-se la volta i davant del que ella creia el buit, va cridar:

« Si existeixes, mostra’t. No t’amaguis, si ets incapaç d’estimar a aquells als que has creat, si ets incapaç de complir els teus compromisos o si fas patir a aquest mon per als teus propis plaers. ¡Mostra’t! »

Una fúria ardent tenia al a cap aquesta pobre dona i ja esperava a aquell Déu del que tant n’havia sentit a parlar, però el qual ningú jamai havia vist.
Era quelcom extraordinari, ella que no creia en res va ser persuadida de què tindria una resposta, una resposta certa. En tindria una, però molt allunyada de la què esperava. Encara que potser, en el fons del seu cor, una part l cridava la veritat.


Revelació

En comptes de les fatals corrents d’aire a les que estava destinada, va haver-hi una llum suau que brotava i que era impossible saber d’on venia. Hom podria creure que inclús les tenebres brillaven.

Una veu també va sentir-se, que venia de tot arreu i de ningun part a la vegada, era tranquil•litzadora i semblava una veu anciana.

« Rafaëlla, Rafaëlla,
¿Per què crides?
Els teus crits sembren l’eco a les muntanyes i enterboleixen el curs dels rius. Petrifiquen de por als nens d’aquest món i fan barallar-se als més savis.
»

La vella dona no va saber què respondre. Estava extremadament estorada pel que acabava de sentir. Sentir la veu de Déu era ja una cosa extraordinària, però que Ell l’anomenés pel seu nom era molt més extraordinari. ¿Quant de temps feia que no l’anomenaven pel seu nom? Mai no l’havia cridada pel seu nom, des de que el seu pare se n’havia anat. Els sobrenoms havien acabat per sobreescriure el seu nom. Rafaëlla, el cor de la qual començava a obrir-se de nou, encara dubtava; però la flama d’odi en els seus ulls encara no estava extingida.

El que havia pres com un acte d’amor al principi, va transformar-se, amb la còlera, en enfrontament. La seva ànima no estava disposada a rebre un amor simple. Li era impossible rebre l’amor més fort que pogués existir; però l’omnipotència de Déu i el coneixement que tenia de la seva filla van començar a obrar.

« ¿Com goses anomenar-me pel meu nom, Tu, un Déu amb un pensament feliç i una mà malèfica? »

« ¿Un pare no crida als seus fills pel seu nom? »

« Si, però un pare es preocupa pels seus fills, els ama i els estima. »

« No és el que faig? »

Dient aquestes paraules, Déu va mostrar la Terra.

« Rafaëlla,
Heus aquí el traçat de la teva vida.
Aquestes petjades són les teves passes.
»

« Si aquestes petjades són les meves passes, a qui pertanyen les petjades que estan al costat? »

« Són les meves, Rafaëlla. Vaig al teu costat des de que vas néixer. »

« I en els moments més difícils només hi ha dues passes, ¿per què no estaves allà quan et necessitava? »

« Estava allà; i si veus només dues passes és per què et vaig dur a sobre, filla meva. »

El cor de pedra tan difícil de convèncer, es va fer en aquell moment un cor de carn. Rafaëlla va comprendre davant de qui estava: davant del seu pare i, caient de genolls, va demanar-li perdó.

« Guarda les teves llàgrimes, Rafaëlla, és hora de l’alegria: pensaves malament però al menys eres fidel als teus pensaments. Ara que els has vist, la teva convicció et salvarà i mostrarà a molts altres el camí que he traçat per a ells. »


« Pare,
¿Per què mai t’has mostrat? ¿Per què mai m’has dit que estaves allà?
»

« T’ho he dit, filla meva, però les teves oïdes no volien oir, em vaig mostrar però els teus ulls no volien veure, et vaig agafar la mà però no me la vas agafar. Aleshores m’he revelat al teu cor i m’has cregut.
Et vaig deixar escollir per què eres lliure, no volies rebre’m, no em vaig imposar.
M’has buscat i m’he revelat.
Moltes qüestions encara s’aglomeren en tu, però sigues pacient, respondré als forats del teu cor en el moment just.
Ves, per què ara saps que estic amb tu fins la fi dels temps,
Si caus, jo t’aixecaré.
»


Preguntes

A partir d’aquell moment la llum es va desfer en el paisatge i tot i que aquesta ja no era tan intensa, Rafaëlla la veia, i aquesta llum la guiava en la nit. Li podia mostrar el camí, però Rafaëlla ja el coneixia; li podia il•luminar les tenebres, però Rafaëlla no ho necessitava; en comptes d’això, la llum li mostrava el camí interior i expulsava totes les tenebres.
Havia deixat Oanilònia alguns dies abans i la persona a la que buscava vivia lluny. Ell era un dels pocs que havien deixat la ciutat quan aquesta encara vivia lluny del seu turment.

Continuava caminant, no deixava de pensar en el seu encontre amb Déu, havia actuat com un pare amb ella, havia actuat com el seu veritable pare que havia deixat la ciutat d’Oane. Mai hom va saber el per què, i va ser ell que li havia donat tant, el que l’havia estimada tant; i ara havia desaparegut completament. Era una de les parts més commovedores. Déu estimava a cada un de nosaltres, era molt maco però difícil de creure. Per què, doncs, la misèria. Per què, doncs, la desgràcia? I per què morir abans de trobar-lo? Si ella ho sabia, la resposta a la seva última qüestió li va venir com una veritat indiscutible: Déu va deixar als homes sobre la Terra amb la finalitat de què tinguessin total llibertat. Tenien l’elecció entre seguir Llur camí o anar-se’n allà on no existia el camí: allà on fins i tot el més gran camí no es veia. Allà on Déu estava absent o allà on es negaven a veure per què Déu era Omnipresent. Déu, encara que era Omnipotent, els deixava als homes el lliure albir.
Però, si Déu deixava a cada un el lliure albir de la seva pròpia vida, per què es juga a vegades en contra de la llibertat o de la felicitat de l’altre? Per què la llibertat d’un envaeix la llibertat d’altres?
Continuava caminant, havia d’arribar a la cabana. Estava cansada, cada cop més, però tenia tanta set de Déu que parar li semblava una pèrdua de temps.
Va acabar per trobar una habitació pobre i en runes que servia de casa a qui la buscava. Va entrar pel que semblava ser una porta i no va veure-hi ningú. No hi havia res, simplement un pergamí.

« Quan neixes, no esculls el teu germà.
Independentment de qui sigui, has d’aprendre a viure amb ell, a viure per ell.
Si el teu germà té a Déu al seu cor, aleshores els vostres cors plens d’amor podran unir-vos amb Ell.
Si, en canvi, el teu germà es desvia de l’amor diví, has de mostrar-li la importància de la vida.
Però, ¿per a què dar la vida per algú que no vol veure?
Si ho aconsegueixes, li dones una oportunitat de reunir-se amb Déu i els àngels després de la seva mort i, per això, tu també et reuniràs amb ells.
Si fracasses, seràs tu qui estes amb Déu.

No obstant això, tingues en compte que si el teu germà no pot veure, no et molestis; pensa i treballa per a un número més gran, per què aquells per qui hauràs treballat, també podran treballar per altres.

Aleshores, és millor donar la vida per intentar salvar a algú que no vol ser salvat o donar la vida per salvar a una multitud amb un gran desig de veure i sentir?
»

Rafaëlla va llegir i va comprendre una cosa més. Cada home havia sigut posat en una situació particular que podia evolucionar, no solament degut als desitjos de Déu o del mal inspirat per la Criatura sense Nom, sinó també d’acord a la manera en la que cada germà i germana utilitzava el seu lliure albir i la seva llibertat. Els ardits de cada un d’ells, si no els havien pagat sobre aquesta Terra, els pagarien quan Déu es trobes amb ells.
La veritat evident va canviar el rostre de Rafaëlla per l’amor diví. Va agenollar-se, en llàgrimes, i va pregar.
Que el Senyor, Déu de l’Univers li doni força per a servir humilment i per amor en qualsevol moment i qualsevol lloc.

Va resar durant tota la nit, després es va aixecar pel matí segura de sí mateixa.
Estava plena de confiança, Déu estava allà amb ella, i ella romana pro d’Ell.
Una bona i bonica aura brillava ara al voltant d’ella. Encara que els seus ulls eren incapaços de veure-la, la seva ànima si que era capaç de sentir-la per què l’anima estava després de l’amor, el do més poderós que Déu li havia donat a l’home.


Primers actes com a Santa

Rafaëlla s’apropava a Oanilònia i la sensació de discòrdia que pesava sobre la ciutat es feia sentir. Efectivament, la Criatura sense Nom havia sembrat el dubte en els cors amb la finalitat de què ignoressin la veritat, abans de que s’anés pressentint, dèbilment, la reacció de Déu.
Cada cop més, la població es dividia en dos grups, els que romanien fidels a Déu, i els que creien o no es deixaven penetrar pel dubte.

Els homes eren dèbils, els calia escoltar, només, que l’Altíssim no existia per a desviar-se d’Ell. Era encara més fàcil dir que dir que Déu no els estimava i que no hi havia més esperança, i amb això qualsevol pecat tenia una raó vàlida.
Raphaëlla veia aquesta debilitat i per això es va reunir amb un grapat de germans i germanes i va mantenir l’esperança així com la convicció ferma de què Déu els estimava. Resava per a que cada home veiés en si mateix el camí cap a Déu, per a què cada un veiés que no camina sol.
La convicció i la seguretat que donava prova li permetia a ella predicar i va poder convèncer solament per la ve a nombroses persones.


El Càstig

Aleshores va arribar el càstig diví. El que va començar amb un llamp que va refulgir a la part més alta del cel, va acabar per formar rius sencers per la pluja. Els homes, un per un, van anar perdent la vida. Van venir llengües de foc que s’estellaven sobre cada humà.
Van enviar als més dolents a les flames eternes de l’astre nocturn i van tenir una nova existència de patiment i d’obsessió.
Els van donar, no obstant això, una vida nova als que havien cregut en Déu, ascendint-los cap a la glòria divina a l’astre que domina el dia.
Rafaëlla va ser elevada amb sis altres persones al nivell d’Arcàngel amb la finalitat d’inspirar pels segles dels segles les set virtuts.

El seu mandat.

Un dia, a la terra, un home estava trist. Volia a Déu amb tot el seu cor, però mai s’havia atrevit a proclamar l’amor que tenia.
La gent, al seu voltant, deia pestes contra Déu i no deixaven de blasfemar. L’home no s’atrevia a respondre. Era conscient del seu pecat, però no podia actuar, oprimit per la por. Va tornar a casa, una tarda, i es posarà sobre la seva màrfega de palla amb llàgrimes als ulls.

Confiant en Déu les dificultats que tenia per assumir la seva fe davant dels seus amics, va dir, plorós cada cop més, que somiava només d’anunciar-ho però que tenia por...Com podia atrevir-se a proclamar la seva fe? No podia quedar-se així, guardant a Déu dins del seu cor. Calia que ho digués i ho cridés al Món sencer!
Aleshores Déu, escoltant al seu fill, va enviar a Rafaëlla amb aquestes paraules:

"Ves, Rafaëlla ¡i triomfa!"

Com una presència que se sent però que no es veu, Rafaëlla va descendir prop de l’home i el va acompanyar. Al dia següent, quan va anar a veure els seus amics, aquests van començar a parlar de Déu amb males maneres. Estava a punt de no dir res, però després, sentint la força invisible prop seu, va dir amb un to ferm que no volia que s’usés el nom del seu déu sense el seu coneixement. No va dir res més.

Déu era el seu déu, era així; no es diria cap blasfèmia vergonyosa més quan ell estés escoltant-los!

En aquell moment, quan els seus amics van aixecar vers a ell una mirada fulminant, quan estava a punt de caure pel pes de la por, Rafaëlla va inspirar-lo i el va empènyer. Seguí, aleshores, amb calma, però amb la força d’un crit a les seves paraules.
"¡Déu ens estima, vosaltres no teniu cap dret a dir tot això d’Ell!"

Aleshores, els homes que el rodejaven, n entenent res i no deixant-li llibertat per a pensar, van saltar sobre ell i li van arrencar els membres. Va exhalar l’últim suspir en aquest dia, amb terribles turments, però orgullós d’haver pogut, per fi, honrar les seves conviccions. Rafaëlla va prendre aleshores l’ànima d’aquest bon home i el va presentar davant de l’Altíssim.


L’Oració

Rafaëlla inspirava als cors purs que li pregaven, la força per mantenir les seves conviccions i actuar en conseqüència amb la fi de què els homes siguin capaços de voler el bé però també de fer-ho.
Però encara que inspirava la convicció, era Déu qui parlava per la seva boca.
Després de que l’ànima de l’home inspirat per Rafaëlla hagués ascendit al Sol, els assassins es van mirar els uns als altres. Acabaven de matar al seu propi amic. Aleshores, el cadàver es va rodejar en una flama gegantina, que va desaparèixer molt ràpidament. El cos havia quedat intacte, encara que sobre el seu tronc hi havia inscrita en lletres d’or d’inscripció següent:

Citation :
Oració de Oscermine a Diéu.
Invocació de Santa Rafaëla

    ¡Oh Déu!
    Tu en el que crec,
    Tu el que guies les meves passes,
    Dóna’m la força per a professar la grandesa del Teu Nom
    Així com l’amor i l’adoració que duc.
    Envia’m al Teu Arcàngel, Rafaëlla, per a què camini al meu costat,
    Que no estigui més sol davant l’enemic de la meva fe i de la meva convicció.
    Que els meus actes obeeixin al meu cor i que la meva mà esquerra sigui els comandaments de la meva dreta.
    Que el meu cor et temi.
    I que anunciï el Teu Sant Nom.
    Déu, digna’t en aixecar la teva mà, per a què Rafaëlla descendeixi i m’ajudi.
    ¡Que així sigui!

Traduït per Ignius
Revenir en haut Aller en bas
Voir le profil de l'utilisateur
Ignius
Stavkanoviste
Stavkanoviste
avatar

Masculin
Nombre de messages : 233
Age : 26
Profession : Vice-Prefect
Date d'inscription : 02/07/2011

Feuille de personnage
Intelligence:
100/100  (100/100)
Etat du Personnage: Actif

MessageSujet: Re: El Llibre de les Virtuts. Llibre I-El Mite Aristotèlic. Arcàngels.   Sam 9 Juil 2011 - 14:43

Citation :




Hagiografia de l’Arcàngel Sant Sylphaël


El rotlle d’aquest manuscrit va ser trobat més enllà de la gran planícia en una de les coves antigues del Mogao de Dunhuang i entregat pel germà Guillem de Rubrouck aquí fa dos-cents anys.

Jo, Nemrod Aggadoth, que vaig ser testimoni de la caiguda d’Oanilònia pel càstig diví i dec la meva vida salvada al deure que em va atorgar l’Altíssim de transmetre aquest testimoni a les futures generacions, narraré en a la fi de la meva vida i a la posteritat humana, la història sobre el que allà vaig viure


L’increïble destí de Sylphaël de Hedó

En els temps turbulents de la Ciutat vivia un noi anomenat Sylphaël de Hedó. Sabia destacar a la societat, tenia talent per a totes les arts, però el que la gent propera a ell admirava era la seva capacitat extraordinària de gaudir de cada instant de la vida.
Ens el creuàvem freqüentment en companyia de dos companys de taverna, Colomba la Radiant i Lucífer el Ciclotímic. Mentre que aquest últim s’embriagava excessivament fins a tornar-se violent poc abans del coma etílic (donant lloc a l’expressió cèlebre “quan Lucífer beu, Colomba apoquina”). Sylphaël, rei de les nits d’Oanilònia, provava tots els vins i després s’anava lleugerament titubejant a donar el seu concert de lira en profit de l’associació “saviesa acumulada d’Oane”. Es veien torxes dels seus aduladors emocionats enviar-lo directament al firmament.
Sovint, al dia següent, amb l’aurora i després de que hagués trobat noves fonts de delícies estudiant amb Coloma, no era estrany veure a Sylphaël preparar una infusió per al cap de Lucífer amb aspecte ruïnós, nauseabund i pàl•lid « ¡Confons el gaudi i la felicitat, Lucífer! » li sermonejava Sylphaël mentre que el seu amic es preparava per a un dia de mortificacions i de penes de qualsevol tipus per què era com una penell boig. Lucífer el versàtil no deixava de passar d’un estat de set de plaer extrem a quedar-se rendit, culpable i depriment « i així experimentarà molt durament el teu cos per privacions incessants, d’eterns excessos».

Un temps més tard, Colomba, cedint al carisma devastador de Sylphaël el voluptuós, es va casar amb ell. No obstant això, a pesar de la seva felicitat, ambdós joves s’inquietaven amb el seu amic insolent, que com molts altres habitants d’Oanilònia, s’enfonsava cada dia més a un abisme sense fons, barrejant la pràctica de costums inquietants i sexuals per la nit i, formulant oracions estranyes durant el dia, prostrat i nu, a la part alta d’una columna sota l’ull benèvol de la Criatura sense Nom.
Aquesta obrava en el successiu arreu per la ciutat, sortia de la penombra, pressentia les seves preses, entre les despulles cada cop més nombroses sota els cops violents de la còlera de Déu per què l’hora del càstig havia començat.


La rebel•lió dels corruptes

La Criatura sense Nom havia trobat fàcilment als seus esbirros entre els éssers més viciosos de la Ciutat, en total set, dels quals Lucífer el Ciclotímic i els seus representants difonien els seus mals pensaments am desconcertant facilitat, instruint en els esperits extraviats, mitjançant la por, obscures idees tals com : «Déu va crear als rics per a dar-los als pobres el paradís en espectacle», «Els humans recuperaran els seus bens si no tenen cap dubte de la debilitat de Déu», «L’eternitat és llarga, sobre tot cap al final». Fins que la còlera ben avivada va desencadenar una matança.

Un matí ens vam trobar estripada entre les runes i entre molts altres, el cos de Colomba. Per primer cop vaig veure a Sylphaël enfonsar-se a la vegada que es destruïa la ciutat.


La Temptació

Dos dies més tard, mentre que la Ciutat en runes era abandonada pels reus habitants, vaig veure a Sylphaël córrer en direcció a un carreró. La seva cara estava pàl•lida. Em va explicar aquesta història:

« Aquesta nit m’he despertat precipitadament, sentint sota el meu llençol la presència d’una forma: aquesta semblava passar pel meu costat i després enrotllar-se al voltant de les meves cames fins que me les ha cobert completament. Vaig ser pres d’una angoixa opriment, no obstant això, creia reconèixer en aquesta forma el cos de Colomba, la meva difunta esposa, i al mateix temps, pel terror que poc a poc m’envaïa. He estat presa d’una sensació d’immensa tendresa al respecte, però sabia que era impossible i aquest sentiment cedia a una impressió de culpa i dolor irreprimible.
De cop he comprès que estava pres d’un malefici extraordinari i que havia de lluitar amb totes les meves forces per a no cedir a aquesta cosa abominable. Sens dubte, paralitzat per una por intensa, jo tenia moltes dificultats per a moure’m i la cosa m’empresonava al seu voltant. Després d’un segon interminable he arribat a agafar un llum d’oli (tenia el pensament únic de fer llum per enfrontar aquest pressentiment) però la flama no s’encenia. Aleshores, cedint al pànic, he resistit amb l’energia de la desesperació per què aquesta anava a morir i no deixava de cridar “marxa” en una lletania ininterrompuda i a la força cada cop més malèfica de la que era víctima. El meu pols estava a cent, el meu cor palpitava tan ràpidament que anava a explotar, la cosa ha afluixat la seva abraçada, després no he sentit res més. He encès el llum d’oli i aquest cop, de manera estranya, ha fet llum.
La resta de la nit he meditat aquesta temptativa de possessió de la Criatura sense Nom i l’estat de desídia que estava a punt de matar-me quan estava petrificat per l’angoixa.
Hem d’acceptar la fúria de Déu a aquesta ciutat. Ens està ben merescut per què l’hem condemnada a la destrucció, vaig a reunir aquí al grup de virtuosos.
»

"Perdona’m, amic" li vaig dir "però, com esperes encarnar una virtut l’existència de la qual està consagrada als plaers?"

Ell respongué: "¡Per què aquesta virtut és el mateix plaer! Déu ens va donar els sentits per a gaudir i per què l’amor de la vida està a l’Amor!"

Sense entretenir-se, va anar a resar per a salvar al món en companyia dels Virtuosos reunits a la setena Porta.

La ciutat d’Oanilònia, edificada en forma d’esfera, tenia vuit portes corresponents a les subdivisions cardinals i la porta de l’Oest era la setena- Vaig observar a Sylphaël allunyar-se cap a l’ocàs, aquest va ser l’últim cop que el vaig veure.

Amb molta covardia, jo deixava la ciutat precipitadament sense armes ni equipatge, abans de l’últim desastre. Així es van anar quedant set virtuosos davant de set corruptes.

Entre els companys que fugien que jo vaig trobar més tard, alguns havien observat de lluny el cataclisme final, l’enfonsament de la Ciutat i els seus testimonis concordaven també en aquest punt: set siluetes havien estat vistes elevant-se cap al Sol amb feixos de llum.
Vaig estar feliç en pensar que era el destí final de Sylphaël, per que tota la seva vida havia estat brillant.

En aquest últim alè de la meva vida, començo a fer esbossos que intenten despresa transmetre les memòries visuals de la Gran Ciutat d’Oanilònia al món dels supervivents. Pugui la humanitat sempre recordar de l’exemple dels virtuosos i del càstig dels orgullosos.

Traduït per Ignius
Revenir en haut Aller en bas
Voir le profil de l'utilisateur
Ignius
Stavkanoviste
Stavkanoviste
avatar

Masculin
Nombre de messages : 233
Age : 26
Profession : Vice-Prefect
Date d'inscription : 02/07/2011

Feuille de personnage
Intelligence:
100/100  (100/100)
Etat du Personnage: Actif

MessageSujet: Re: El Llibre de les Virtuts. Llibre I-El Mite Aristotèlic. Arcàngels.   Ven 22 Juil 2011 - 0:37

Revenir en haut Aller en bas
Voir le profil de l'utilisateur
Contenu sponsorisé




MessageSujet: Re: El Llibre de les Virtuts. Llibre I-El Mite Aristotèlic. Arcàngels.   

Revenir en haut Aller en bas
 
El Llibre de les Virtuts. Llibre I-El Mite Aristotèlic. Arcàngels.
Voir le sujet précédent Voir le sujet suivant Revenir en haut 
Page 1 sur 1
 Sujets similaires
-
» INALCO
» René Peron
» John Wayne 's STAR.
» Mazarine
» [Anglada, Maria Angels] Le cahier d'Aram

Permission de ce forum:Vous ne pouvez pas répondre aux sujets dans ce forum
Bibliothèque Aristotélicienne Universelle - Royaumes Renaissants :: Bibliothèque religieuse - La biblioteca religiosa :: Área lingüística hispanica :: Dogma català-
Sauter vers: