Bibliothèque Aristotélicienne Universelle - Royaumes Renaissants

Site de la Grande Bibliothèque Aristotélicienne - Royaumes Renaissants
 
AccueilAccueil  FAQFAQ  RechercherRechercher  S'enregistrerS'enregistrer  MembresMembres  GroupesGroupes  Connexion  RomeRome  

Partagez | 
 

 El Llibre de les Virtuts. Llibre I-El Mite Aristotèlic. L'Eclipsi

Voir le sujet précédent Voir le sujet suivant Aller en bas 
AuteurMessage
Ignius
Stavkanoviste
Stavkanoviste
avatar

Masculin
Nombre de messages : 233
Age : 26
Profession : Vice-Prefect
Date d'inscription : 02/07/2011

Feuille de personnage
Intelligence:
100/100  (100/100)
Etat du Personnage: Actif

MessageSujet: El Llibre de les Virtuts. Llibre I-El Mite Aristotèlic. L'Eclipsi   Sam 9 Juil 2011 - 21:40

Citation :


L’Eclipsi
Capítol I - « La Lluna »



1.- La història que us explicaré us pot semblar sorprenent, però, quan la llegiu, sabreu vós que hi ha molta veritat continguda en ella.

2.- Un dia, en que el clima era agradable, em trobava jo caminant amb el meu gos per petits camins que serpentejaven entre els camps. Jo acabava de menjar, i buscava per a mi mateix una petita i còmoda cantonada on fer una becaina. En aquesta tarda de maig, el cel era d’un color blau pur i desproveït de qualsevol núvol. Els ocells cantaven i el meu gos corria entre els camps de panís, perseguint animalons molt més ràpids que ell. Bordava feliçment i poderosa, encara que havia perdut la cursa per avançat.

3.- El dia es veia maco, però la presència de la lluna al cel en ple dia em preocupava. Mentre que el sol era un lloc previst per acomodar els virtuosos després del seu judici, la lluna era el lloc futur per al turment dels pecadors. El primer lloc va ser anomenat Paradís mentre que el segon fou anomenat Infern. La combinació d’aquestes dues estrelles divines en ple dia, només podia significar que s’anunciaven grans desgracies.

4.- Vaig ajupir-me per a poder admirar una petita flor de les praderies, però era tanta l’obscuritat que no podia apreciar-la. “¿L’obscuritat?” em vaig preguntar. Com podia haver-hi obscuritat durant aquell dia tan maco, mentre el sol es trobava en el seu moment àlgid? Vaig aixecar els ulls al cel i vaig ser presa de l’horror: la Lluna havia emmascarat el Sol, fent que la llum divina, font de la vida, no pogués arribar al món. Solament una sinistra aurèola del color del foc, cenyint l’estrella de la nit, encara testificava la presència de l’estrella del dia.

5.- El meu gos va deixar de bordar. Em vaig dir a mi mateix, mentre procurava, d’aquesta manera, tranquil•litzar-me, que només era un d’aquells regulars esdeveniments còsmics del que els antics duien el compte regularment i que aviat acabaria. No n’estava convençut del tot, però. L’aurèola de foc donava a l‘eclipsi un ambient inquietant. Però fins i tot aquesta va acabar per desaparèixer quan la Lluna va acabar la seva conquesta sobre el Sol. Semblava tinta negra. Les estrelles incloses havien decidit eclipsar-se. En aquest punt del temps, la Lluna va decidir incomplir les normes de la física.

6.- Vaig veure-la pintar-se de diferents colors. Al centre d’aquest disc d’obscuritat, hi levitaven uns punts de color, similars a ocells que circumden el cel. Semblava que lliuressin batalles, barrejant-se l’un a l’altre i després separant-se precipitadament. El color malva fou llençat contra el blau, que el va esquivar girant cap el turquesa, mentre que el color verd escapava cap el vermell, perseguit pel color groc. Aleshores els punts van calmar els seus salts. No podia parar de mirar la Lluna, on vaig veure els colors essent distribuïts sobre la superfície de l’estel nocturn, finalment ordenats en un tot coherent.

7.- Van romandre així per una total eternitat, mentre el meu gos gemegava i s’amagava entre els camps de panís. Aleshores, els punts de color van emergir de la Lluna, com les fletxes disparades d’una ballesta. Hom podria dir que sis raigs de llum van moure’s a tota velocitat a través del cel com si fossin llargs dits de color. Els colors van barrejar-se en un veritable Arc de Sant Martí que va caure sota els meus peus. Vaig veure, aleshores, davant meu, un pont ratllat, de colors, que formava un arc que travessava la distància que em separava a mi de la Lluna.

8.- Vaig mirar-lo, aleshores, i vaig veure que el pont queia allà produint una veritable cascada de llum. Blanca. Vaig mirar després cap els meus propis peus i vaig veure que estaven regats per la mateixa suau llum làctica. Els sis raigs, junts sobre tota la longitud del pont, van arribar, a barrejar-se en el seu extrem final en la mateixa blancor.

9.- Encara que estava pres d’una angoixa indescriptible, vaig decidir fixar el meu peu sobre aquest Arc de Sant Martí selenita.


Traducció: Ignius
Revenir en haut Aller en bas
Voir le profil de l'utilisateur
Ignius
Stavkanoviste
Stavkanoviste
avatar

Masculin
Nombre de messages : 233
Age : 26
Profession : Vice-Prefect
Date d'inscription : 02/07/2011

Feuille de personnage
Intelligence:
100/100  (100/100)
Etat du Personnage: Actif

MessageSujet: Re: El Llibre de les Virtuts. Llibre I-El Mite Aristotèlic. L'Eclipsi   Sam 9 Juil 2011 - 21:41

Citation :



L’Eclipsi
Capítol II - « La Boira »



1.- Vaig anar, doncs, per un pont ratllat per sis colors, destí a la Lluna, sota un cel obscur, buit de qualsevol estel. Em va donar la sensació que el trajecte durava una eternitat. Però, mentre començava a desesperar per la distància que encara em quedava per recórrer, vaig perdre l’equilibri. Efectivament, les línies de color que constituïen el pont que creuava es van barrejar en una única llum blanca. Aquesta, com si fos aigua, es tallava sobre la superfície selenita en una cascada làctica. Em vaig enfonsar patèticament en el terra i, molt irritat, em vaig aixecar, tot espolsant-me la pols de la roba.

2.- Al meu voltant hi veia una boira blanquinosa que no presagiava res de bo. Feia calor i humitat en aquell aire dens i irrespirable. Mirava d’avançar, però els meus moviments eren lents i maldestres; ho eren tant, que la boira semblava que la boira s’enganxava al meu cos. Els meus peus s’enfonsaven en sòl bla i llefiscós. Desitjava que el vent s’aixequés amb la finalitat que s’endugués aquella tela cremosa que em rodejava. Però tenia la impressió que aquell lloc no coneixia la més mínima brisa des de la nit dels temps. Era el mateix ambient humit que regnava després. Tenia la sensació de ser en una tomba.

3.- Aleshores notí com una llarga llengua em llepa el tors. Paralitzat pel terror, em vaig quedar immòbil. Tot mirant al meu voltant, vaig distingir, finalment, formes. Eren innumerables i semblaven molt poc éssers humans- una d’eles, d’una mida gegantina, es va posar davant meu i jo vaig poder apreciar la seva lletjor. Sencerament despullat, el dimoni tenia la pell llisa, el pit suat i les cames arquejades, entre les quals els atributs masculins es fixaven sense cap mena de pudor. Vaig veure també que en el seu pit duia els atributs femenins. Esperava descobrir una cara humana, però, en comptes d’això, vaig trobar una boca similar a la d’una serpent, de la qual en sortia una llengua recta vers a mi.

4.- El monstre em digué: “Sóc Asmodeu, Príncep de la Luxúria. Rafaëla, Arcàngel de la Convicció, és la meva adversària. El que em complau és l’abús de tot allò relacionat amb la carn i els nihilistes més radicals venen a omplir les fileres dels meus condemnats”. No sabia quina resposta donar a aquella horrible criatura, però aquest no esperà, i va apartar-se del meu camí. Aleshores vaig veure un llarg passadís excavat entre la boira. No em vaig fer esperar per a demanar-lo i així poder escapar d’aquelles bèsties luxurioses. El terra era cada cop menys pastós i es tornava arenós. El color blanquinós deixava, poc a poc, lloc a un obscur besllum turquesa.

5.- En un temps indefinible, vaig accedir a una gegantina gruta. Pilars titànics sostenien la seva volta, la qual tenia dificultat a veure per culpa de la seva alçada. Un llac de dimensions homèriques omplia el lloc. El seu líquid, el qual no era pertorbat per cap mena d’ona, irradiava un obscur besllum turquesa, tintant, així, totes les roques circumdants. No semblava que cap mena de vida tingués la capacitat de poder mantenir-se en aquell lloc. Quina no fou la meva sorpresa quan vaig veure, entre les roques, que s’apilaven al llarg de la riba un munt de formes indeterminades que s’aixecaven. Els seus moviments eren lents, toscs y poc ferms.

6.- Semblava que havien de fer un esforç sobrehumà per entrar en moviment. Els veia plorar a tots pel seu estat decadent i amorf. Va ser aleshores quan una onada de líquid turquesa va sorgir de la superfície del llac. Una enorme criatura de pell escamosa i amb una llarga cua sorgí de la superfície del líquid. Sobre una enorme mandíbula, dos petits ulls de color maragda es van fixar en mi. Em digué: “Sóc Belial, Príncep de l’Orgull. Migaël, Arcàngel de l’Altruisme, és el meu adversari. Tot aquell qui té el sentiment de poder viure fora de la comunitat, o de ser capaç d’arribar al status diví, ve a omplir les fileres dels meus condemnats”.

Traducció: Ignius
Revenir en haut Aller en bas
Voir le profil de l'utilisateur
Ignius
Stavkanoviste
Stavkanoviste
avatar

Masculin
Nombre de messages : 233
Age : 26
Profession : Vice-Prefect
Date d'inscription : 02/07/2011

Feuille de personnage
Intelligence:
100/100  (100/100)
Etat du Personnage: Actif

MessageSujet: Re: El Llibre de les Virtuts. Llibre I-El Mite Aristotèlic. L'Eclipsi   Sam 9 Juil 2011 - 21:42

Citation :



L’Eclipsi
Capítol III - « La Planura »



1.- Belial va tornar a les estancades aigües turqueses, que van recobrar la seva inquietant superfície llisa. Vaig observar aleshores una petita barca a la riba. Com podia no haver-la vista abans? Vaig pujar-m’hi, sense veure cap d’aquells éssers amorfs oposar-s’hi. Vaig remar durant hores, els gegantins pilars de roca se succeïen els uns als altres. Avancí cada cop més ràpid, però l’alegria que això em va produir es va convertir, ràpidament, en horror quan vaig adonar-me’n que estava essent aspirat per un remolí. Incapaç d’escapar, vaig caure sense poder-ho evitar al fons del forat.

2.- Quan vaig despertar-me, amb el cos entumit, vaig veure al meu voltat un passadís obscurs. El terra estava cobert d’un teixit suau i calent, el qual tenia el mateix color malva que tenien les ametistes que formaven els murs. Vaig decidir seguir aquell estrany tram. Al llarg del meu trajecte vaig poder admirar piles enormes d’or, de diners i joies al llarg de les parets. Menjars deliciosos exhalaven les seves apetitoses olors. Criatures d’aparença humana, homes o dones, ocupant magnífics cossos, es lluïen davant meu. Però vaig veure, sobretot, nombroses persones, assegudes, que devoraven amb els ulls aquest formidable luxe.

3.- Vaig preguntar-me per què no s’apropiaven del que se’ls oferia, i ho vaig comprendre ràpidament. Un dels condemnats va prendre una peça d’or però la va deixar anar ràpidament amb un xiscle de dolor. Aquells desgraciats havien sigut condemnats a anhelar el luxe sense poder gaudir-lo mai. Va ser aleshores quan vaig sentir el batre d’unes ales i vaig veure posar-se, davant meu, una criatura hercúlia, de grans ales de ratpenat amb la pell de color ametista. Em digué “Sóc Satan, Príncep de l’Enveja. Miquel, Arcàngel de la Justícia, és el meu adversari. El qui desitja beneficiar-se de les justes recompenses assignades a altres, o desitja els béns o la felicitat dels seus iguals, ve a omplir les fileres dels meus condemnats”.

4.- Després, sense afegir res més, Satan va emprendre el vol altre cop. Vaig continuar el meu camí fins al final del passadís, que finalment vaig trobar. La sortida era una petita obertura encapçalada per un arcbotant de pedres negres, en el que hi havia esculpits uns cranis. Vaig dubtar de seguir, però vaig recordar el que hi havia darrere meu i no hi vaig voler tornar. Vaig creuar, doncs, aquella espècie de porta i vaig trobar-me davant d’una planura que s’estenia fins l’infinit. Als costats podia veure grans muntanyes vermelles que circumscrivien amb precisió els límits d’aquest pla país.

5.- Aquest decorat podia semblar un paisatge terrestre, sinó fos perquè les muntanyes i l’herba eren del color de la sang. El sol cremava just a sobre de la planura. Omplia la meitat del cel i semblava estar enganxat a la lluna. Es dividia en una nit estrellada que semblava caure sobre meu amb tot el seu pes. Vaig observar un vertiginós puig blau elevant-se enmig de la planura, que arribava fins l’astre del dia. A la seva falda hi havia una gran construcció de fusta. Vaig decidir avançar, amb la finalitat d’arribar a aquell dit de pedra que assenyalava cap a munt. Però, a mig camí, vaig comprendre que no podria arribar-hi.

6.- Efectivament, al voltant del puig blau, a cents de llegües a la rodona, milers de condemnats es batien enfollits. No tenien cap mena de pietat els uns amb els altres. Cada moment era bo per arrancar un membre al seu adversari. Quan les armes i punys no eren suficients, les dents prenien relleu. Aleshores, sorgint de la gegantina batalla, un enorme brau va avançar vers a mi. Per sota dels seus ulls injectats en sang, sortien flames de les narius. Em digué: “Sóc Leviatan, Príncep de la Còlera. Gabriel, l’Arcàngel de la Temprança, és el meu adversari. Aquell qui s’abandona a l’odi vers l’altre, o qui amb totes les seves forces intenta lluitar contra la seva condició ve a omplir les fileres dels meus condemnats”.

Traduït per Ignius
Revenir en haut Aller en bas
Voir le profil de l'utilisateur
Ignius
Stavkanoviste
Stavkanoviste
avatar

Masculin
Nombre de messages : 233
Age : 26
Profession : Vice-Prefect
Date d'inscription : 02/07/2011

Feuille de personnage
Intelligence:
100/100  (100/100)
Etat du Personnage: Actif

MessageSujet: Re: El Llibre de les Virtuts. Llibre I-El Mite Aristotèlic. L'Eclipsi   Sam 9 Juil 2011 - 21:42

Citation :



L’Eclipsi
Capítol IV - « Les Galeries »



1.- I Aleshores, Laviatan, va colpejar la gespa sanguinolenta amb el seu peu i un cràter es va obrir al terra. Vaig veure-hi una escala de cargol endinsar-se en l’obscuritat. Recollint coratge d’on no hi havia, vaig baixar mentre el Príncep-dimoni tornava al combat. Vaig descendir els esglaons amb cautela, puix que no hi havia llum per a poder veure cap a on avançava i el camí semblava no tenir fi. Per a assegurar-me’n, vaig tocar la paret, i vaig poder notar que l’escala estava tallada directament al sòl.

2.- Vaig sobresaltar-me qual els meus dits van tocar quelcom una mica viscós. En aquell moment, la escala es va inundar d’un color verdós. Vaig dirigir la mirada vers el que ho causava del meu esglai i vaig poder apreciar, amb fastig, una llombriu emergir de la paret. Radiava aquella llum repugnant, igual que els milers de tals criatures que sorgien del terra. Amb el que ja havia vist de com funcionava aquest Infern selenita, vaig preguntar-me quins pecats es castigaven en aquell lloc. Vaig obtenir resposta al arribar al final de l’escala de cargol, on es trobaven una desena de galeries excavades al mateix sòl, infestades d’aquelles immundes criatures.

3.- Van aparèixer els condemnats, que tenien els cossos replets de greix i això els dificultava el moviment, atrapant i devorant a qualsevol que se’ls posés per davant. Vaig contenir les arcades, quan una nova galeria va obrir-se i va deixar pas el fastigós cap d’un gegantí cuc de terra. Aquest em va dir: “Sóc Azazel, Príncep de la Golafreria. Galadriela, Arcàngel de la Conservació, és el meu adversari. Aquells qui abusen del plaer de les necessitats bàsiques, que no es controlen en el moment de satisfer-les, omplen les meves fileres de condemnats”.

4.- Després afegí: “Segueix-me”. Va retrocedir i va seguir cavant la seva galeria. Vaig seguir-lo durant moltes llegües, per moltes voltes i giravoltes. De cop i volta, el túnel va desembocar en una enorme nau de fusta. Vaig comprendre que em trobava a la falda del puig de pedra. Azazel, que esperava prop de la sortida, va retirar-se excavant un altre túnel. Vaig observar al meu voltant i em va semblar com si fos en una illa de terra, rodejada per un abisme que semblava no tenir fons.

5.- Però, indubtablement, havia de tenir-lo, puix que una multitud de columnes de fusta sorgien i s’elevaven fins al meu nivell. Els condemnats estaven sobre aquests pilars. Inclús de peu, l’esforç que realitzaven per a mantenir-se i no caure semblava esgotador. Però el més estrany era que cada un aguantava en braços tresors d’incomparable valor i bellesa. S’aferraven a aquests pesats cofres replets d’or, a aquells grans sacs plens de pedres precioses, com si la seva vida depengués d’allò.

6.- De tant en tant, un moviment mal calculat causava que part dels tresors es precipitessin a l’abisme. Aquells que cometien l’error d’intentar recuperar-los acabaven caient sense cap remei. Des de l’abisme les incomptables riqueses que allà jeien resplendien amb una tènue llum grogosa, havent-se endut amb ella els desgraciats que no semblaven haver volgut deixar escapar ni un sol escut. Alguns feia temps que devien ser allà, ja que les seves cames estaven atrofiades. Però ningú deixava sentir la menor queixa, temorosos de deixar caure el seu or a l’abisme.

7.- Aleshores, despenjant-se des del sostre, unida al seu fil, vaig veure descendir una gegantina araña coberta d’or, amb milers d’ulls de diamant. Quan va estar a prop meu, em va dir: “Sóc Belzebub, Príncep de l’Avarícia. Jordi, l’Arcàngel de l’Amistat, és el meu adversari. Tot aquell l’egoisme del qual només és igualat pel seu menyspreu vers a la resta ve a ocupar les meves fileres de condemnats”. Després, sense dirigir-me cap més paraula, el Príncep-dimoni va teixir un pont amb la seva tela. Unint el meu illot amb el costat de la nau de fusta.


Traduït per Ignius
Revenir en haut Aller en bas
Voir le profil de l'utilisateur
Ignius
Stavkanoviste
Stavkanoviste
avatar

Masculin
Nombre de messages : 233
Age : 26
Profession : Vice-Prefect
Date d'inscription : 02/07/2011

Feuille de personnage
Intelligence:
100/100  (100/100)
Etat du Personnage: Actif

MessageSujet: Re: El Llibre de les Virtuts. Llibre I-El Mite Aristotèlic. L'Eclipsi   Sam 9 Juil 2011 - 21:43

Citation :



L’Eclipsi
Capítol V - « El Puig »



1.- al final del pont de tela es trobava una petita porta de fusta. Vaig girar el pany, però no es va obrir. La forcí durant una estona, i va acabar cedint. Devia fer una eternitat que no havia estat usada. Quan es va obrir, vaig trobar-me davant d’una massa de pedra blava. Vaig escurçar la distància que em distanciava d’ella i vaig aixecar els ulls. El puig que havia pogut observar feia una estona que despuntava fins el Sol, semblava omplir tot el cel des d’on em trobava.

2.- No volent romandre més al Infern per tota l’eternitat, vaig proposar-me escalar el puig rocós. Durant hores, escalava tan malament bé en cada aspresa, avançant a un pas molt lent per les condicions difícils de la meva progressió. No era l’únic en intentar en aquesta terrible expedició. Nombroses persones passaven pel mateix en aquesta difícil prova. Alguns ploraven davant aquesta feina sobrehumana i, alguns semblaven abandonar.

3.- Aquests no trobaven la força per a continuar i miraven d’intentar baixar. Però era encara més difícil desplaçar-se en sentit contrari que procurar arribar al cim del puig blau. Tots els que es resignaven acabaven per deixar anar la pedra i s’acabaven estimbant a baix de tot amb un soroll sinistre i sec. Cada caiguda semblava debilitar la voluntat dels supervivents, però em vaig aferrar a la meva voluntat i vaig continuar. Vaig acabar trobant-me son en aquest ascens terrible.

4.- Mentre pensava que havia arribat a la meitat del trajecte i els meus músculs em feien tan mal que fins i tot plorava pel dolor, vaig veure una cornisa no gaire lluny meu. Encantat amb aquest descobriment inesperat, vaig dirigir-me cap allà. Un cop arribat a bn port, vaig decidir mirar cap el terra, per veure a quina alçada havia escalat. Quin va ser el meu horror quan la Lluna sencera va aparèixer davant dels meus ulls, sota volutes de fum blau semblants als núvols. Cap muntanya sobre la terra podia ser tan alta! Estava encantat de l’eficàcia dels meus esforços, però vaig recordar aleshores que encara quedava molt per recórrer fins la cima.

5.- Vaig estirar-me sobre la cornisa per veure si podia trobar una mica de descans, quan vaig sentir caure llàgrimes. Vaig girar el cap i vaig veure un home amb la barba hirsuta que vessava llàgrimes calentes. El seu cos estava sec que semblava esquelètic. Em va dir: “Sóc Lucífer, Príncep de la Desídia. Sylphaël, Arcàngel del Plaer, és el meu adversari. Tot aquell qui cau en una depressió espiritual, el que queda passiu, el qui no té més ganes per la vida i el qui ignora la seva pròpia satisfacció omple les fileres dels meus condemnats, que mai arriben a atrapar el Sol”.

6.- Vaig veure una cova rere seu. Em va fer una senyal per a què anés allà, sense dir ni ase ni bèstia. Un passadís llarg i enllosat es dirigia vers una porta de metall, que presentava un vetes estranyes i verticals al centre. Vaig buscar quelcom similar a un pany, pe`ro no ho vaig trobar. Després de buscar llargament, vaig acabar per repenjar-me a poca distància, esgotat vaig sentir aleshores un petit soroll de campaneta i la porta es va obrir, lliscant ambdues meitats de la porta caps els costats. Sorprès, vaig mirar a l’interior i vaig veure allà un magnífic mirall, que reflectia com cap altre la meva imatge.

7.- Vaig entrar al petit espai que vaig trobar, els meus ulls no aconseguien desviar-se de la meva pròpia imatge. Aleshores vaig sentir una veu tranquil•la dir-me: “Pugeu?” Vaig girar-me, estranyat per una pregunta tan estranya i vaig veure una persona somrient-me que esperava resposta. Estaven junts en una habitació minúscula on només mitja dotzena de persones hi cabria. Estava molt ben enllumenat, encara que la llum blanca, que descendia del sostre, em semblava una mica apagada. Sense saber què dir, vaig respondre “Sí”. Aleshores la persona va posar el seu dit sobre un quadrat on hi havia escrites les paraules “Últim pis”. La porta es va tancar, les seves dos meitats es van ajuntar de nou i vaig sentir com l’habitació pujava.


Traduït per Ignius
Revenir en haut Aller en bas
Voir le profil de l'utilisateur
Ignius
Stavkanoviste
Stavkanoviste
avatar

Masculin
Nombre de messages : 233
Age : 26
Profession : Vice-Prefect
Date d'inscription : 02/07/2011

Feuille de personnage
Intelligence:
100/100  (100/100)
Etat du Personnage: Actif

MessageSujet: Re: El Llibre de les Virtuts. Llibre I-El Mite Aristotèlic. L'Eclipsi   Sam 9 Juil 2011 - 21:43

Citation :




L’Eclipsi
Capítol VI - « El Sol »




1.- Mentre que la petita peça on em trobava amb aquell estrany desconegut pujava, tenia la desagradable sensació de notar-me més pesat que de costum. Però quan va parar, vaig sentir-me, per un instant, extremadament lleuger. De tota manera, no m’havia engreixat ni aprimat durant aquell petit lapse de temps. La porta es va obrir en dos, com jo ja havia vist més avall. El desconegut, aleshores, es va girar cap a mi i em digué: “Ja heu arribat”. Ell lluïa un somriure ple de gentilesa i dolçor. Això em va tornar a donar una mica d’ànim i, finalment, vaig atrevir-me a preguntar-li: “Qui sou, vós?”

2.- Ell em va respondre: “Sóc el passador, l’únic àngel que es queda in eternum fora del Paradís. El meu paper consisteix en acompanyar fins aquí els que encara no han pres l’elecció”. “Quina elecció?”, vaig exclamar, desconcertat. Però, sense respondre’m, ell encara lluïa un dels seus bells somriures i va estendre la seva mà cap a l’exterior de la peça per a convidar-me a avançar. Veient que no podria treure més informació, vaig decidir avançar. Un cop fora, la porta va tancar-se rere meu, les seves dues parts es van unir, i vaig sentir la peça baixar.

3.- Jo esperava trobar un paisatge tendre i delicat, però en lloc d’això, encara seguia en aquella pedra detestable i blava que composava el cel infernal. Havia estat tallada per obtenir una espècie de terrassa. Vaig preguntar-me com sortir del que creia que era un vil parany. Efectivament, havia arribat a la cima i no tenia cap mena de possibilitat de baixar si provava de baixar per la paret del puig. Respecte a l’estranya porta, no sabia com obrir-la. Aleshores vaig seure, tot plorant, mentre em preguntava quin horrible pecat havia pogut cometre per a ser castigat d’aquesta manera.

4.- Moments després, vaig escoltar el batre d’unes ales. Vaig aixecar els ulls i vaig veure un magnífic espectacle: set àngels s’estaven posant a la terrassa blava. Jo vaig reconèixer l’Arcàngel Miquel, Sant Patró de la Justícia, vestint la seva armadura, sostenint en una mà una magnífica espasa i un gran escut amb meravellosos ornaments. Pe`ro els meus coneixements teològics eren limitats i vaig preguntar, no sense vergonya, amb qui em trobava. Esperava escoltar un retret, però no va ser el cas. Tots ells m’observaven amb una mirada plena de dolçor i d’amor.

5.- Un d’ells va avançar-se i em va dir: “Sóc Jordi, Arcàngel de l’Amistat. I aquí està Gabriel, Arcàngel de la Temprança; Miquel, Arcàngel de la Justícia; Migaël, Arcàngel de l’Altruisme; Galadriela, Arcàngel de la conservació; Sylphaël, Arcàngel del Plaer; i Rafaëla, Arcàngel de la Convicció. Nosaltres set, sota les ordres del Profeta Aristòtil i del Messies Christós, som els encarregats de guiar els humans pel camí de la virtut, el qual els condueix cap a Déu i el seu Paradís”.

6.- Tenia davant meu els set humans més importants de la història, a excepció d’Aristòtil i de Christós. Davant de tal privilegi, no vaig poder fer més que postrar-me als seus peus, de bocaterrosa. Però l’Arcàngel Jordi em digué: “No et postris davant nostre, puix que només som humans. Només Déu mereix això. Som els seus humils servidors, complint Llur divina voluntat. Però vine amb nosaltres, perquè l’hora d’escollir aviat acabarà. Estem aquí per a dur-te al Sol”.


Traduït per Ignius
Revenir en haut Aller en bas
Voir le profil de l'utilisateur
Ignius
Stavkanoviste
Stavkanoviste
avatar

Masculin
Nombre de messages : 233
Age : 26
Profession : Vice-Prefect
Date d'inscription : 02/07/2011

Feuille de personnage
Intelligence:
100/100  (100/100)
Etat du Personnage: Actif

MessageSujet: Re: El Llibre de les Virtuts. Llibre I-El Mite Aristotèlic. L'Eclipsi   Sam 9 Juil 2011 - 21:43

Citation :



L’Eclipsi
Capítol VII - « El Paradís »



1.- Els set arcàngels es trobaven davant meu. Enarboraven un gran somriure ple de gentilesa que subratllava la seva mirada plena de tendresa. Per primer cop des de que m’havia quedat sol com un gos en aquell camp, vaig relaxar-me i la serenor que emanaven se’m va contagiar. Van ajudar a què m’aixequés i Miquel, el més robust, em va fer pujar sobre la seva espatlla. Em vaig enrojolar davant la idea de muntar sobre un Arcàngel com si fos un cavall, però tots ells es van riure veient la torbació al meu rostre, però els seus riures no eren burlescs, ans amigables

2.- Aleshores, set grans parells d’ales magnífiques es van estendre. Els Arcàngels es van apropar a la vora de la terrassa i es van deixar caure. Vaig cridar aterrit, però el meu crit es va ofegar quan els Arcàngels van aixecar el vol i es van alçar vers el Sol. Vaig aventurar una mirada cap avall, on la Lluna s’allunyava i em vaig prometre interiorment viure sempre en la virtut, segons els preceptes d’Aristòtil i de Christós, per tal de no tornar mai més a aquell horrible lloc. Galadriela em va somriure amb complicitat i em digué : “Has pres una decisió amb maduresa i cordura. Altres poden seguir el teu exemple, però sempre hi haurà que mereixi romandre a la Lluna”.

3.- Vaig preguntar-me com havia pogut endevinar, amb tanta exactitud, els meus pensaments, pe`ro el meu esperit va oblidar ràpidament aquella qüestió davant del magnífic espectacle que tenia lloc davant meu. La Lluna quedava enrere i travessàvem l’espai que la separa del Sol. Els estels se’m presentaven com espectacles màgics. Podia, inclús, besllumar astres que no coneixia, doncs no eren visibles des de la terra . però, en aquell instant, la meva mirada no podia apartar-se del Sol, ardent i immens, ja que mai l’havia vist de tan a prop. Vaig sentir-me com la formiga davant la muntanya, doncs era així la meva sensació que m’envaïa de ser minúscul.

4.- Ens acostàvem cada cop més a l’astre diví ardent, les flames del qual, de moltes llegües de longitud, gairebé ens tocaven. Vaig preguntar-me si no acabaria malament aquell viatge per als set Arcàngels i per a mi, però Miquel, que seguia carregant amb mi, em digué: “No tinguis por i mira”. Vaig veure com les flames que recobrien el Sol s’obrien, deixant lloc a un espectacle meravellós. Sota l’ardent llit es trobava allò del que havia sentit parlar des de la meva més tendra infantessa, sense arribar mai a entendre el que realment era. Era el Paradís.

5.- Vam aterrar en aquell lloc màgic. Tot semblava banyat per una suau llum. Mirés on mirés, era impossible trobar la mínima mostra de foscor. Fins on m’arribava la vista no hi havia ni vivendes ni construccions de cap tipus. Els famolencs se saciaven recollint, simplement, fruits dels arbres. Els exhausts, simplement, es tombaven sobre la verdosa gespa. Els nens jugaven despreocupats, rient i corrent pels camps. Els Arcàngels es van acomiadar de mi, doncs la seva missió havia conclòs en haver-me dut dins aquell lloc. Els vaig agrair sincerament la seva companyia i els vaig acomiadar amb un ampli somriure.

6.- Vaig decidir visitar aquell lloc màgic. Aquells amb qui em creuava em donaven la benvinguda i jo els responia, somrient i agraït. La bondat, la felicitat i l’alegria es respirava a l’ambient, contagiant als qui romanien en aquell lloc. Em vaig acostar a una petita font d’aigua clara que semblava convidar a beure al passejant. M’havia inclinat ja quan vaig veure, una mica més lluny, a dos homes que em feien senyals per a que m’acostés. Quina fou la meva sorpresa quan, en arribar al seu costat, vaig descobrir que tenia davant meu a Aristòtil i a Christós, els quals em van saludar amb gran educació, preguntant-me si m’agradava aquell lloc i si havia tingut bon viatge. Estava tan emocionat que em va costar balbucejar unes poques paraules, extasiat per les dues persones que tenia davant meu. I aleshores vaig una veu.

Traduït per Ignius
Revenir en haut Aller en bas
Voir le profil de l'utilisateur
Ignius
Stavkanoviste
Stavkanoviste
avatar

Masculin
Nombre de messages : 233
Age : 26
Profession : Vice-Prefect
Date d'inscription : 02/07/2011

Feuille de personnage
Intelligence:
100/100  (100/100)
Etat du Personnage: Actif

MessageSujet: Re: El Llibre de les Virtuts. Llibre I-El Mite Aristotèlic. L'Eclipsi   Sam 9 Juil 2011 - 21:44

Citation :




L’Eclipsi
Capítol VIII - « La Resurrecció »



1.- La veu que sentia, mentre estava en companyia d’Aristòtil i Christós, era tranquil•la i penetrant. Els dos em van explicar que era Déu mateix qui m’anava a fer unes quantes preguntes. Finalment vaig anar a veure què desitjava. La veu divina em digué: “Tu, el germà a qui els teus anomenen Sypous, has vingut a Mi, descobrint tot allò que un humà no podrà conèixer fins després de la seva mort. Has visitat cada un dels set Inferns, on has trobat a casa un dels Prínceps-dimonis, que s’han presentat davant teu, conforme la Meva Voluntat. Què has après del teu recorregut espiritual?”.

2.- Responguí: “He comprés el sentit de la Salvació: quan un humà ha viscut en la virtut, conforme la Vostra paraula divina, transferida pel profeta Aristòtil i per Christós el Messies, els concediu el dret a accedir a aquests paratges, en el si del Sol. Si ell s’aparta de la virtut, negant-se a escoltar la Vostra divina paraula, entregant-se als plaers terrestres, a l’egoisme, a la temptació, a divinitats falses, la Vostra saviesa infinita fa que sigui enviat al Infern, a la Lluna, per a ser castigat allà per la resta de l’eternitat. Ens estimeu, però també nosaltres hem d’estimar-vos”.

3.- Aleshores Déu em digué: “Ara, el temps d’escollir s’ha acabat per a tu. Pots decidir acceptar la mort. En aquest cas, jutjaré tota la teva vida: els moments que vas saber caminar per la virtut i els moments on vas apartar-te d’ella. Si jutjo que ho mereixes, et reuniràs juntament amb els escollits per a una eternitat d’alegria i de felicitat. Però si jutjo que la teva vida no fou prou virtuosa, coneixeràs una eternitat de turments al Infern. Però, si creus que el teu temps encara no ha estat prou, que encara no has fet les teves proves davant Meu, pots tornar a la vida”.

4.- Jo no sabia que respondre. Havia reunit prou mèrits per anar al Paradís? O, pel contrari, acabaria anant al Infern? Aleshores vaig sentir veus. Eren les dels meus amics, que resaven per la salvació de la meva ànima. Encara que ells es trobessin a la terra, les escoltava indistintament. Això em feia veure que ells es preocupaven tant com jo del que m’havia de passar. Havia de mostrar-los que les seves oracions no eren en va. Vaig decidir acceptar la resurrecció, amb la finalitat de poder viure en la virtut per a poder merèixer el Paradís. Els devia això, com a mínim tant com jo m’ho devia a mi mateix.

5.- Déu em digué, aleshores: “Des de que he decidit convertir l’esperit dels humans en ànima, amb la finalitat que puguin esser jutjades en la seva mort, cada un d’ells recorre el camí que t’ha conduit a Mi, i els faig la mateixa pregunta a cada un d’ells. Alguns tenen la mateixa prudència que tu, altres accedeixen al Paradís, i altres sobreestimen la qualitat d’allò viscut i són enviats al Infern”.

6.- “Els que van optar, com tu, per la resurrecció, no guarden rastre del recorregut espiritual a la seva memòria. Així, el seu comportament canvia només si la lliçó ha estat gravada al fons del seu cor. Però, a fi que tots ells sàpiguen quina sort terrible els espera si s’aparten del Meu amor, et deixo, excepcionalment, la memòria. Podràs, així demostrar el recorregut espiritual que has fet. I el teu testimoni quedarà pels segles dels segles. Ara que saps quina serà la tasca que t’he confiat, et retorno a la vida, per a que facis una nova elecció”.

7.- Aleshores la meva vista va ennuvolar-se. Vaig tenir el temps just de veure a Aristòtil i a Christós dir-me “Fins aviat”, abans de perdre el coneixement. Quan em vaig despertat, em trobava al meu llit, amb els braços en creu. Al voltant meu hi havia ciris encesos i els meus amics estaven resant. En llàgrimes, però visiblement descansats, em van explicar que feia nou dies que havia mort. Vaig aixecar-me, vaig anar a la finestra i vaig veure com el Sol difonia de nou la seva llum calorosa en el món. Vaig explicar als meus amics el meu increïble viatge espiritual i vaig decidir plasmar sobre el paper tot el que acabava de conèixer durant la meva mort.

Traduït per Ignius
Revenir en haut Aller en bas
Voir le profil de l'utilisateur
Ignius
Stavkanoviste
Stavkanoviste
avatar

Masculin
Nombre de messages : 233
Age : 26
Profession : Vice-Prefect
Date d'inscription : 02/07/2011

Feuille de personnage
Intelligence:
100/100  (100/100)
Etat du Personnage: Actif

MessageSujet: Re: El Llibre de les Virtuts. Llibre I-El Mite Aristotèlic. L'Eclipsi   Ven 22 Juil 2011 - 0:38

Revenir en haut Aller en bas
Voir le profil de l'utilisateur
Contenu sponsorisé




MessageSujet: Re: El Llibre de les Virtuts. Llibre I-El Mite Aristotèlic. L'Eclipsi   

Revenir en haut Aller en bas
 
El Llibre de les Virtuts. Llibre I-El Mite Aristotèlic. L'Eclipsi
Voir le sujet précédent Voir le sujet suivant Revenir en haut 
Page 1 sur 1
 Sujets similaires
-
» INALCO
» René Peron
» John Wayne 's STAR.
» Mazarine
» bande d'imprimés du comité de libération

Permission de ce forum:Vous ne pouvez pas répondre aux sujets dans ce forum
Bibliothèque Aristotélicienne Universelle - Royaumes Renaissants :: Bibliothèque religieuse - La biblioteca religiosa :: Área lingüística hispanica :: Dogma català-
Sauter vers: