Bibliothèque Aristotélicienne Universelle - Royaumes Renaissants

Site de la Grande Bibliothèque Aristotélicienne - Royaumes Renaissants
 
AccueilAccueil  FAQFAQ  RechercherRechercher  S'enregistrerS'enregistrer  MembresMembres  GroupesGroupes  Connexion  RomeRome  

Partagez | 
 

 Els Escolarques

Voir le sujet précédent Voir le sujet suivant Aller en bas 
AuteurMessage
Ignius
Stavkanoviste
Stavkanoviste
avatar

Masculin
Nombre de messages : 233
Age : 27
Profession : Vice-Prefect
Date d'inscription : 02/07/2011

Feuille de personnage
Intelligence:
100/100  (100/100)
Etat du Personnage: Actif

MessageSujet: Els Escolarques   Lun 12 Déc 2011 - 1:19

Citation :


Sant Teofrast, primer escolarca del Liceu





El infant prodigi


A l’any 371 abans de Christós, va néixer Tyrtame, fill de Yiorgos i Elenitsa, a Eresos, a l’illa de Lesbos. El nen va demostrar, molt ràpidament, grans disposicions, molt abans que la resta, i va declamar la seva primera paraula vertadera a l’edat de vuit mesos, davant dels seus sorpresos pares. Encara quedaren més sorpresos quan van adonar-se’n que la seva primera paraula fou “Déu”. A partir de la seva més tendra jovenesa, Trrtame va tenir a Petros com a preceptor. L’home era talentós i el nen va aprendre l’escriptura, matemàtiques i les base de les ciències. Mai no havia vist abans un alumne tan dotat i restava astorat de veure amb quina facilitat el noi assimilava el saber.

Petros, que tenia alguns coneguts a Atenes, va proposar als pares del jove prodigi per a què se’n beneficiés de les millors ensenyances. Yiorgos i Elenitsa van caure en l’evidència que deixar a Tyrtame amb ells hagués estat condemnar-lo a que acabés foll. Així doncs, van decidir deixar-lo deixar la residència familiar acompanyat del seu preceptor, Petros, al qual Yiorgos va alliberar. Tyrtame i el seu preceptor, que s’havien fet amics, van viatjar fins la immensa ciutat d’Atenes. Petros va creure convenient presentar el seu jove protegit a l’Acadèmia de Plató, tot i que eren necessàries excel•lents referències per a entrar-hi, però sabia que el talent del nen saltaria als ulls dels mestres.


L’Acadèmia i el coneixement


La Fortuna estava amb el jove Tyrtame, tot i tenir orígens humils, car fou escollit per integrar les files de l’Acadèmia. Atret pel talent del jove, Plató en persona va anar a veure aquell fenomen. Va seguir, doncs, els cursos del mestre al gimnàs, aprenent així a saber de filosofia i a perfeccionar els seus coneixements. Fou en aquest temple de saber que Tyrtame va conèixer a Aristòtil. El jove fou subjugat pel talent oratori del Profeta; escoltava les seves paraules i ensenyances i les comprenia millor que ningú. Aristòtil va observar ràpidament les predisposicions del jovencell, al qual va donar lliçons en privat de com ell havia escoltat a Déu quan era un infant. Tyrtame incloïa moltes coses d’aquell baix món, parlava sense cessar d’això amb els mestres i Plató, al igual que Aristòtil, no podia sinó veure l’evidència de les dots del jove, excel•lent orador i recte d’esperit. Quan va haver-hi la discussió entre Plató i el seu deixeble sobre la còpia de les idees, Tyrtame romania astorat veient amb quina facilitat Aristòtil havia demostrat la unitat de Déu i va decidir deixar l’Acadèmia per tal de seguir el Profeta. Amb l’acomiadament del seu mestre Plató, va deixar d’aquesta manera Atenes. Havia après molt i havia desenvolupat nombrosos talents; en particular el d’observar la botànica, ciència que fundaria passant moltes hores observant plantes de tot tipus. Però, el que dominava encara més, era la teologia. Se sentia atret per aquesta ciència com el insecte per la llum; devia trobar respostes a les qüestions que es plantejava i el fet de seguir a Aristòtil l’ajudaria a sadollar la seva set de coneixement.

El Liceu, Aristòtil i la teologia


Tyrtame va desembarcar a Axos, a la costa de la Tròade, no lluny d’Atenes, on Aristòtil havia fundat el Liceu i ensenyava teologia a molts deixebles. Va comprometre’s, aleshores, enormement en l’estudi d’aquesta nova ciència, escoltat els llargs discursos del Profeta sobre la naturalesa única de Déu, sobre la virtut i sobre l’amistat. Tyrtame va esdevenir, d’aquesta manera, en el millor deixeble i amic d’Aristòtil, el qual veia un gran futur en ell. Sovint anava a trobar a Aristòtil i, junts, es posaven a parlar:

Tyrtame:Mestre, sabem que Déu és únic, el motor del món i la finalitat còsmica de l’univers. Però si som Llurs Fills, car la nostra quintaessencia és divina, no som el instrument de Llur voluntat?”

Aristòtil: “Mira, amic. Déu és el que tot ho veu, tot ho sent, tot ho pot. La Seva Voluntat va ser crear-nos en aquesta terra; va donar-nos el que tenim per tal de alleugerir les nostres necessitats, però va decidir imposar-nos Llur Voluntat? Ens ha forçat a estimar-lo?”

Tyrtame: “Certament no, va demanar que s’il•luminés la humanitat sobre la Seva pròpia naturalesa.”

Aristòtil: “I per què aquesta elecció? Per què, simplement, no ha aparegut davant l’home?”

Tyrtame: “L'Altíssim va escollir els homes per què no són d’essència divina. La seva elecció va ser deixar a un home la tasca de guiar a la resta. Però aquesta elecció ens ha deixat la llibertat de creure en les seves paraules i, en definitiva, creure en ell.”

Aristòtil:: “Ho has vist de manera exacta, estimat amic. Si Déu s’hagués imposat als homes, aleshores no hauríem estat més que les seves ovelles. Que ens hagi deixat lliures de Llur Voluntat ens prova que creu en nosaltres i que, per tant, ens considera Llurs fills, capaços d’aprendre i de reflexionar.”

Tyrtame va convertir-se, inevitablement, en el interlocutor del Profeta, difonen i transmetent el que aprenia als cercles erudits de Grècia. A Atenes, obtenia l’atenció d’un grup nombrós; al Liceu, els seus col•legues veien en ell el prodigi que havia de ser. Tyrtame feia nombrosos viatges a través de Grècia, viatjant des de Tebes fins a Corint. Sempre, en les seves ponències i discursos sobre l’Altíssim, tenia l’adhesió dels seus auditors. La claredat, la concisió i l’exactitud de les seves observacions sempre eren escoltades, i hom veia en ell un apòstol d’Aristòtil, en endavant Profeta de l’Altíssim. Tyrtame era preuat per Aristòtil, meravellat per l’encís de la seva paraula. A canvi, aquest últim li donà el nom de Teofrast, que significava Diví orador en grec. El jove havia esdevingut un home i la seva reputació havia assolit un punt insòlit, només superat pel reconeixement d’Aristòtil, que era encara major. Teofrast va romandre a Grècia quan el profeta va deixar Atenes amb el seu deixeble Alexandre, amb l’encàrrec de substituir-lo i formar els joves deixebles per tal d’ensenyar-los la paraula que Déu li havia revelat. Això va durar força anys, els quals va aprofitar per a fer créixer l’amor diví en el cor dels grecs, fidel a les paraules del Profeta i les seves ensenyances.

La successió del Profeta


Extenuat, quan Aristòtil va tornar de nou a Grècia, a l’edat de seixanta anys, havia viatjat al costat d’Alexandre i Teofrast havia administrat el Liceu de meravella, fet pel qual el Profeta no va poder fer més que reconèixer, un cop més, el talent, l’entusiasme i el rigor del seu deixeble. Alexandre havia mort uns mesos abans i les conjures ja es tramaven per tal de repartir els territoris. Eren nombrosos els que, per arreu d’Atenes, consideraven a Aristòtil com el responsable. L’acusaven d’haver animat massa a Alexandre de conquerir més i més. Els qui volien preservar el culte als déus grecs el van combatre, cremant-li la casa o ferint els ulls del seu fill, Nicòmac. Assetjat i cansat, el vell home va preferir deixar la regió per tal d’instal•lar-se a Calcis fins a la fi dels seus dies. No va oblidar de nomenar el seu successor i va fer de Teofrast l’escolarca* del Liceu al 322 abans de Christós. Tot i que fou devastat per la sortida d’Aristòtil i per la manera amb la qual els seus enemics el tractaven, Teofrast ca decidir lluitar per supervivència del missatge del Profeta. Va comprometre, així, una lluita de tots els temps als qui practiquen el politeisme, estenent-se a llocs públics per a pressionar les bases de les seves teories.

Teofrast: “Amics meus, no veieu que aquests homes s’equivoquen? Van expulsar al profeta i, mitjançant la violència, volen fer-nos callar! Afirmen que els déus estan encolerits, que Zeus, Plutó i els altres esclafaran la nostra terra per tal de castigar-nos de creure en un únic Déu. Tot això són bagatel•les! Aristòtil ho va demostrar, no hi ha més que un sol Déu, únic, omniscient, omnipotent, omnipresent. És el que ens compon, Ell és tot el que ens rodeja. Si es nega la veritat, només és per què el poder que tenia sobre la plebs ha cessat en quant es va provar el caràcter únic de l’Altíssim. Van perdre aquesta parcel•la de control que tenien sobre nosaltres i d’aquí deriva la seva frustració. Durant massa temps hem escoltat el seus disbarats; durant molt de temps hem donat ofrenes i diners als sacerdots politeistes. Avui sabem que Déu ja ens ha enviat el seu missatge a través de la veu d’Aristòtil. El Totpoderós ens va donar el lliure albir de creure en ell; ells ens imposen els seus déus mitjançant l’odi i la injustícia. No escolten els seus propis discursos en profunditat, ni s’adhereixen a la seva retòrica pèrfida i amarga.”

Teofrast parlava més a la plebs, però aquesta refutava l’existència de múltiples déus. Les llargues diatribes de l’escolarca van tenir, però, un impacte enorme en els grecs, sobretot per la seva traça oratòria. Desmuntava els arguments que oposaven els sacerdots, demostrant clarament com Déu s’havia revelat a Aristòtil i com cada un tenia una part de Déu en si mateix. Aristòtil va tenir coneixença dels resultats del seu successor i va confessar al seu fill que, en endavant, havia nascut l’esperança i que res no podria esborrar mai el que hom ja havia fet. Quan va morir, Teofrast fou colpit per la tristor i va jurar perpetuar la seva memòria i la seva obra per saecula saeculorum. Va escriure, aleshores, les seves memòries, les quals va publicar i en les que hi figurava els nombrosos diàlegs que els dos homes havien compartit.

L’escolarca va assolir, aleshores, un aura encara major, car se’l reconeixia per la seva dimensió i el seu estil, el seu ànim tan subtil i el seu coneixement teològic. Va atraure cada cop a més deixebles, i era estrany veure’l ensenyar davant de menys de mil alumnes. El Liceu va convertir-se ineludible per al qui volia estudiar teologia i, inclús, el missatge expès per Aristòtil a la humanitat. Amb el major entusiasme, Teofrast transmetia el que havia après. Encara més: estenia a tota classe de població el missatge de l’Altíssim, acceptant alumnes de tots els estrats socials, car preferia informar a crear una elit cultural i teològica.

Durant més de vint anys, Teofrast va esmerçar-se a difondre la idea que Déu era únic, explicant-ne el que era la virtut i l’amor i demostrant que havia dotat als humans d’un esperit i d’una ànima. Els seus nombrosos alumnes retransmeteren les seves ensenyances per tots els racons de l’Hèl•lade, la qual cosa va permetre a la creença de l’Altíssim estendre’s i fiançar-se més profundament al cor del poble. Després va venir Antíoc, fill de Seleuc, amic d’Alexandre i Aristòtil, la reputació d’entusiasme i virtut del qual havia traspassat de Síria fins a l’Hèl•lade. Foren molts els erudits que pensaren que es tractava del nou profeta. Teofrast havia tingut notícies d’aquell jove que brillava, convençut i creient. Sabia també que Nicòmac, el fill del Profeta, havia estat el seu preceptor. Va decidir anar a trobar a Antíoc en persona per tal d’aprendre del qui havia obtingut els favors del Profeta. Va tornar de nou de Síria assegurant que havia conegut un gran home, savi i un gran expert teòleg. Ambdós van establir contacte, trobant-se de tant en quan, però intercanviant missives tot sovint. Antíoc aprenia de Teofrast i l’escolarca aprenia d’Antíoc. Va ser així fins la mort de l’escolarca.



Els últims dies de l’escolarca


Teofrast va ser escolarca del Liceu durant trenta-quatre llargs anys, durant els quals va formar nombrosos deixebles incloent un, en particular, que va cridar-li l’atenció: Estrató de Làmpsac. Quan Teofras va escriure el seu testament, va demanar vehement que Estrató fos el seu successor. Tenia una gran confiança en aquest dotat alumne, sortit d’Atenes per a ensenyar al Tribunal d’Alexandria del Rei Ptolomeu II.

L’escolarca, durant aquests llargs anys, havia aconseguit fer declinar el culte politeista que gangrenava l’Hèl•lade, mentre que administrava el Liceu i formava tota una generació de teòlegs entusiastes i adeptes a l’únic Déu. Va redactar nombroses obres sobre d’Aristòtil i també sobre la seva vida i l’ensenyança de la teologia. Disposava d’un prestigi immens davant dels grecs que veien en ell un home savi i bo, digne successor d’Aristòtil. Durant els últims mesos de vida, l’escolarca va procurar acabar els seus escrits no finits. Va donar els diners que havia acumulat al Liceu, per tal de propulsar el missatge del Profeta.

A l’avançada edat de vuitanta-tres anys, Teofrast es va apagar durant els somnis, rodejat de la veneració pública. En honor al seu record, els filòsofs del Liceu i els erudits d’Atenes van deixar un període de dol. Teofrast fou visitat pels homes més grans del seu temps, retent-li homenatge. El seu cos va ser enterrat a Atenes, en un petit lloc on es va plantar una olivera sobre la seva sepultura. L’arbre va donar un fruit preciós de manera precoç, i alguns creuen que és una senyal del Diví orador.






*Nota de l'Autor: Escolarca = Rector o Director




Traduït del Grec per Monsenyor Bender.B.Rodriguez.
Traduït al català per Ignius de Muntaner.
Revenir en haut Aller en bas
Voir le profil de l'utilisateur
Ignius
Stavkanoviste
Stavkanoviste
avatar

Masculin
Nombre de messages : 233
Age : 27
Profession : Vice-Prefect
Date d'inscription : 02/07/2011

Feuille de personnage
Intelligence:
100/100  (100/100)
Etat du Personnage: Actif

MessageSujet: Re: Els Escolarques   Lun 12 Déc 2011 - 1:21

Citation :


Sant Estrató de Làmpsac, segon escolarca





El Naixement d’un esprimatxat.


Estrató, fill d’Arcèlies, va néixer als voltants del 330 abans de Christós a Làmpsac, una petita vila de l’Àsia Menor propera a l’estret del Bòsfor, situat entre les dues ciutats de Cyzique i Abydos, al sud-oest de Bizanci. El petit nen va néixer prematurament, força magre, i els pares, fins i tot, van dubtar que sobrevisqués els següents tres dies, car la tradició marcava que es col•loquessin als nens al cim d’un pujol, no lluny de la ciutat, durant els tres primers dies després del naixement. Si sobrevivien, és que eren suficientment robusts. Per gran sorpresa seva, Estrató va sobreviure aquest calvari i es va mostrar, a pesar de les aparences, molt resistent. Va passar la seva infantesa entre les enaigües de la seva mare i les ensenyances dels seus preceptors. El jovencell va desenvolupar molt ràpidament un talent innat per a les ciències. Tenia capacitats d’observació i anàlisis bastant poc comuns, i es va interessar, a primera vista, per qüestions de física. Sempre se l’assenyalava per la seva primesa , ja que el nen estava, d’altra banda, sovint pres de mals amb més regularitat que el canvi d’estacions. Quedava, aleshores, guardant llit o tancat a la seva cambra, absorbent els llibres i estudis que li proporcionaven els seus mestres. A l’edat de tretze anys, va ser enviat, seguint els consells dels seus preceptors, al Liceu d’Aristòtil per tal que es convertís en filòsof i teòleg.

La descoberta de la teologia aristotèlica.


Fins aleshores, el jove Estrató mai no s’havia plantejat realment la qüestió de l’existència de Déu. Certament, sabia que alguns punts de l’Hèl•lade, hom creia que existia un únic Déu i que havia creat totes les coses. Va ser davant de Teofrast, rector del Liceu, que va descobrir que tot això tenia un sentit indiscutible. L’escanyolit, com se l’anomenava aleshores, va caure literalment en gràcia pel teòleg i s’esforçava encara més en totes les qüestions relacionades amb l’Altíssim. Va passar, doncs, part de la seva adolescència estudiant els escrits d’Aristòtil i del seu preceptor Teofrast i va consagrar la resta del seu temps en estudiar Física, ciència per a la qual havia desenvolupat un afecte particular.
Passava així la seva vida entre l’scriptorium i les biblioteques, per a consagrar-se als estudis, i termes per a tractar les seves recurrents infeccions. Els metges dels seus temps s’estiraven dels cabells, car no entenien com podia seguir essent tan fi engolint tres àpats al dia. Van acabar per no donar-li gaires anys de vida i preveient que no superaria els vint-i-cinc anys de vida. A pesar de les desastroses prediccions, Estrató va seguir profunditzant en el seus coneixements. Va ser tant brillant que Teofrast va interessar-se molt per ell, prenent-lo sota la seva protecció i explicant-li sobre la teologia aristotèlica. Al 305 abans de Christós, el Liceu ja s’havia convertit en un centre de referència teològica, formant un nombrós grup de deixebles en la ciència considerada com el coneixement de Déu, essent Estrató el millor deixeble que havia conegut el Liceu des de Teofrast. El jove va passar a ser anomenat ràpidament “el físic”, car excel•lia en la matèria. Va desenvolupar la idea de la Creació del Mon, obra de la Natura per la mediació de la força i de la voluntat de l’Altíssim i del moviment. Al seu entendre, l’evolució del món i la seva complexitat procedien del joc permanent dels elements i de l’existència de Déu. Va arribar a conciliar la teologia i la física, servint-se dels fonaments del naixement del món, propulsat divinament, i les seves observacions pràctiques i descobertes teòriques. Va estudiar, d’aquesta manera, els moviments i les interaccions entre els elements, publicant nombroses obres de referència sobre el tema. A l’edat de 30 anys, el tribunal d’Alexandria va demanar a Teofrast que enviés un deixeble del Liceu per a instruir el futur Rei. L’escolarca va trobar en Estrató un preceptor molt assenyat per a la tasca, car el seu accés a la cultura egípcia era extensa i li permetria viure la veritable Fe en Déu. Així doncs, el jove teòleg, va deixar el seu mestre per anar de cap als documents de la cort d’Egipte.


L’aventura d’Alexandria


Quan va posar els peus a la cort d’Alexandria, a Egipte, Estrató sabia que l’existència única de Déu no era, encara, una creença ben arrelada. Els sacerdots egipcis practicaven el paganisme i creien en un panteó diví compost de múltiples divinitats. Estrató va desconfiar d’aquests últims i va evitar la temptació d’afirmar massa clarament l’existència de l’Altíssim. Va confiar-li-ho a Ptolomeu II, fill de Ptolomeu I i germà de Arsinus II. Estrató es va entrevistar, així, amb un jove noi de nou anys, curiós i més despert del que és normal, al qual va inculcar els valors que havia après al Liceu: els principis de la filosofia, de la física i, per descomptat, de la teologia. Va explicar al jove Ptolomeu com Déu creava totes les coses i va demanar que reveles el contingut de les seves lliçons a la resta. Va dir que Aristòtil era el profeta vertader de Déu i, com Teofrast havia fet amb ell, retransmetia la seva paraula i, aquell cop, el missatge diví. Molt ràpidament, no obstant això, els sacerdots egipcis van anar cap a Estrató per a què se’n guardés prou del desig d’ensenyar el que ells qualificaven d’errors fonamentals. Estrató va preferir evitar la confrontació directa i, tot i que va defensar la seva opinió, va declarar que es limitaria a estudiar amb el seu alumne filosofia i ciències. Ptolomeu estava, no obstant això, més que receptiu a les ensenyances teològiques i es mostrava especialment interessat per Aristòtil i els seus treballs sobre la virtut i l’amistat. Ptolomeu estava destinat a convertir-se en faraó i només els sacerdots pagans podien ratificar-ho. Com que era extremadament intel•ligent, va saber que s’hauria d’abstenir a revelar tot allò fins que no assolís el tron d’Egipte. Ambdós van decidir guardar en secret aquestes ensenyances i, només, revelar el missatge de l’Altíssim un cop fos el cap de les terres alexandrines.

Durant vuit anys, Estrató va ensenyar en secret el que el Profeta havia revelat a la humanitat; feia veure que atenia davant dels sacerdots politeistes de la ciutat, per la qual cosa Ptolomeu va guanyar major respecte, el qual els va gratificar donant-los 80 talents com a agraïment. Amb els preceptes d’Estrató, Ptolomeu es va obrir a la cultura i a l’Hèl•lade, fet pel qual seria considerat el primer faraó que intentaria apropar els dos regnes mitjançant Tractats de Pau i intercanvis culturals i econòmics. El filòsof no havia conegut cap millora en el seu estat de salut i aquest fluctuava constantment, estant de vegades al llindar de la mort; només el seu entusiasme el mantenia en vida, essent cert que no havia enllestit la seva missió a la Terra. Estrató va assabentar-se’n que a Atenes Teofrast acabava de morir i li havia llegat el Liceu, nomenant-lo escolarca.


Una nova era de teologia.


A partir del seu accés al lloc d’escolarca, Estrató va reformar el Liceu. Va considerar necessari modificar les condicions d’accés i va preferir orientar les ensenyances vers la teologia. Així doncs, l’estudi de les ensenyances d’Aristòtil i el missatge de l’Altíssim van convertir-se en el pilar fonamental de l’escola d’Axios. Si Teofrast ja havia orientat el Liceu vers aquest sentit, Estrató va ratificar els nous estatuts que definien l’estudi de la teologia com a fonament de la resta de ciències. Tot i que era menys bon orador que el seu antecessor, no seguia essent menys excel•lent en la matèria i els seus llargs discursos sobre la naturalesa de l’ànima subjugaven als seus alumnes. Estrató va mirar d’incloure el passar de l’ànima de l’humà i el que produïa en cada un. Davant dels seus deixebles explicava:

Estrató: “L’ànima i el pensament són dos coses ben diferents. L’Altíssim va dotar a cada un de nosaltres amb una ànima que, quan morirem, s’incorporarà a Llur regne. Però l’ànima i el pensament estan vinculats estretament, car un inspira l’altre. Sense pensament hom no pot descriure cap sensació. Així doncs, l’ànima és el símbol de la nostra Fe i el que ens dóna la capacitat per a experimentar. Sabem el que és just i el que no i escollim sabent que implicarà actuar virtuosament, o no. Aquesta és la raó per la qual la nostra ànima flueix sobre el nostre pensament i, contràriament, el nostre pensament influeix sobre el passar a ésser de la nostra ànima.”

La vida d’Estrató va veure’s senyalada de l’empremta de Déu un dia d’estiu mentre que entrava al seu quarantè any de vida. Tranquil•lament, instal•lat al jardí que rodejava el Liceu, va sumir-se en una migdiada reparadora reposant l’esquena en un vell arbre. Mentre dormia, un somni va envair-lo en el qual es veia deambulant en les verdes prades del Paradís Solar, al costat dels Arcàngels, d’Aristòtil i de l’Altíssim mateix. Per aquest lloc, va semblar-li veure la terra i els homes movent-se com a petites formigues que intentaven sobreviure en un món hostil. En aquest somni místic, conversava amb l’Altíssim, i va retenir que difondre les ensenyances del Profeta seria la seva benvinguda. Va ser aleshores que diversos deixebles van passar per davant seu i el cregueren mort, car la seva pell era pàl•lida i la seva respiració tènue. Els va sorprendre encara més veure’l rodejat d’un halo fi i brillant i van imaginar que, definitivament, Estrató havia abandonat el regne terrestre. Per a molts això no fou cap sorpresa, car sempre havia estat malaltís i emmagrit. Però, amb gran estupor per a tots, mentre un dels deixebles s’acostava a ell, l’escolarca va obrir els ulls sorprès i la seva pell va recobrar el color. A la seva cara e spodia llegir la serenor i la calma. Quan es va aixecar, tots van descobrir que l’arbre al qual s’havia repenjat havia pres nova forma. Després d’aquest dia, Estrató fou encara més preuat i respectat per tots, convençuts que havia tingut un vincle directe amb el Profeta i amb Déu.

Durant el seu mandat, fou l’arquitecte de la creença en el Déu únic. La seva virtut i la seva disponibilitat li permeteren ser properes al poder atenès i obtenir dels dirigents temporals que el tinguessin com a guia espiritual. Si un conflicte naixia entre dues ciutats greuges, es consultava a Estrató i el seu dictaven es convertia en motiu de decisió. Era savi i les seves paraules duien certeses i raó allà on hi havia incertesa i faltes; se l’escoltaven com un oracle i ningú no dubtava de la seva Fe en l’únic Déu.

L’escolarca va escriure desenes d’obres, emprenent de bell nou les ensenyances d’Aristòtil, aprofundint en alguns punts. Aquests textos permeteren arrelar una mica més la creença en Déu als territoris hel•lènics i, la seva amistat anterior amb Ptolomeu, va assegurar a la religió aristotèlica naixent i, fins i tot, el reconeixement a Egipte. Estrató va recuperar els vincles que Teofrast havia instaurat amb Antíoc de Síria i, quan aquest últim va accedir al tron, va demanar que el Liceu enviés els seus millors teòlegs, petició a la qual l’escolarca accedí. Va escollir entre els seus millors deixebles i els va enviar a complir el que Déu els havia encarregat d’evangelitzar les llunyanes terres d’Orient Mitjà i Àsia. Hom va reconèixer a Estrató el haver permès l’extensió de la Fe en el Déu únic per l’orientació que va donar al Liceu. Va tenir nombrosos deixebles i tres d’ells van rebre la seva màxima atenció: Hipòcrates, Epícrates i Licó. Però, dels tres, només Licó va guanyar-se’n el seu apreuament per la seva eloqüència i gairebé perfecta comprensió de la teologia. Va instar-lo a perfeccionar el seu art durant els següents vint anys que fou escolarca i, finalment, el va designar com el seu únic successor al capdavant del Liceu.



La fi d’una vida que entra dins la llegenda.


Com més envellia més li deien que desafiava les lleis de la medicina i, inclús, que devia la seva longevitat a l’Altíssim. El seu cos era tan prim i tan fràgil que només sortia de les seves dependencies per a impartir classe als seus deixebles. Amb setanta-dos anys era tant prim que semblava cadavèric. Els metges l’instigaven a alleugerir-lo dels dolors que envaïen el seu cos i no arribaven a albirar com un home tan esprimatxat podia viure tant de temps. Així doncs, va néixer el rumor a tota l’Hèl•lade que Estrató era dut a collibè per l’Altíssim, el qual li conferia una vida més llarga per a prosseguir la missió que li havia confiat. A principis d’hivern, minat pel refredat i la tos, i encara més raquític del que hom podia imaginar, Estrató va morir. Així, entrà en la llegenda i Diògenes declarà al respecte:

Diògenes: “Hi havia un home de cos esprimatxat, escolteu-me bé, per les friccions. És Estrató, a qui em refereixo, que va néixer un dia a Làmpsac. Sempre lluitant contra la malaltia, va morir sense dubtar del seu coneixement.”

Així doncs, la llegenda va voler que la seva mort fos així, minat per la malaltia. Per Estrató, l’Hèl•lade creurà sempre que hi va haver un home dignament virtuós, entusiasta, de la major estima i excel•lent en tot tipus d’estudi, especialment en l’ensenyança de la teologia aristotèlica.


Traduït del Grec per Monsenyor Bender.B.Rodriguez.
Traduït al català per Ignius de Muntaner.

Revenir en haut Aller en bas
Voir le profil de l'utilisateur
Ignius
Stavkanoviste
Stavkanoviste
avatar

Masculin
Nombre de messages : 233
Age : 27
Profession : Vice-Prefect
Date d'inscription : 02/07/2011

Feuille de personnage
Intelligence:
100/100  (100/100)
Etat du Personnage: Actif

MessageSujet: Re: Els Escolarques   Lun 12 Déc 2011 - 1:22

Citation :



Sant Licó de Troas, tercer escolarca.



Un senyal de l’Altíssim.


Licó, fill de Astianax, va néixer al voltant del 302 abans de Christós a una petita vila de la costa de la Tròade. La seva història és la d’un home col•locat sota la influència de l’Altíssim, des del seu naixement. Efectivament, el jove Licó, va venir al món amb una taca de naixement sobre la base de la nuca amb la forma d’un cercle perfecte. La seva infantesa va passar amb la família, entre amor i afecte, coneixent una vida que qualsevol nen hagués volgut tenir. Va ser un dia de tardor que va rebre la benedicció de l’Altíssim. Tancat a una gruta mentre esperava la fi d’una obscura tempesta i d’un diluvi, el jove Licó, d’aleshores tretze anys d’edat, va veure un intens resplendor al fons de la cova. Va avançar per tal d’entendre què era i va descobrir que era un halo de llum sobre el granit blanquinós de la paret rocosa. De sobre, va aparèixer una cara sobre la pedra amb els trets fisonòmics d’Aristòtil que després prengueren els seus propis trets, per a acabar desapareixent entre les ombres. El jove noi no tenia grans coneixements i no coneixia a Aristòtil més que de veure’l en escultures a nombroses ciutats. Va admetre que es tractava d’un senyal de l’Altíssim, del qual també en sabia poca cosa. Va tornar a entrar i va decidir deixar la seva família per a anar a Axos, al Liceu on Aristòtil va ser escolarca. Va arribar allà el 289 abans de Christós, va presentar-se a les portes del Liceu i va demanar ser rebut per l’escolarca. Davant del seu aire decidit i tenaç, un deixeble el va conduir davant de Teofrast, el qual es va entrevistar amb ell. Licó va explicar el que havia vist a la gruta i com interpretava aquell senyal. Teofrast va provar al jove home fent nombroses preguntes sobre lògica, filosofia i, inclús, teologia. Va ser estupefacient veure com, amb un sentit comú evident, el jove responia amb exactitud i amb el talent que s’expressava. L’escolarca va decidir permetre-li d’entrar al Liceu i va confiar-li al seu millor deixeble per a que el guiés en les seves ensenyances.

L’aprenentatge de la teologia aristotèlica.


Licó fou un alumne brillant; les seves capacitats de comprensió sobrepassaven de sobra la de la resta d’alumnes i el mateix Teofrast romania atordit de veure amb quina facilitat aprenia el jovencell. Aquest no havia tingut oportunitat de rebre bones ensenyances, per això treballava encara més per a recuperar el seu endarreriment. D’altra banda, tot i que demostrava una excel•lent elocució, seguia essent un pobre escriptor. Qual l’escolarca va passar de la vida al trànsit, Estrató va esdevenir el seu successor i va reprendre l’ensenyança que el seu antic mestre havia impartit al jove Licó. Per això va destacar de veure com, en poc temps, el jove grec es constituïa en un profund coneixement teològic.

Licó va passar així els primers anys al Liceu, acaparat per l’estudi de la teologia, les ciències i la filosofia. Va manifestar un major interès per l’estudi amb la paraula de Déu i els texts del Profeta Aristòtil, tot pretenent definir per què havia rebut un senyal. En parlava sovint amb el seu preceptor Estrató, el qual creia fermament que havia trobat la Voluntat Divina al seu camí. Al seu costat, la resta de deixebles van començar a envejar el seu estatus de deixeble preferit d’Estrató. Hieremies, un alumne brillant descendent de la burgesia atenesa, veia amb molt mals ulls el jove d’origen més modest. L’impugnava la validesa dels seus arguments quan s’esplaiava sobre la naturalesa de Déu i sobre les virtuts. Licó, amb gran facilitat, li ho retornava sovint en les seves arengues tot dient que eren raonaments sense base. Hieremies i Licó van esdevenir vertaders enemics, tot i que els seus debats s’usaven sovint en les lliçons dels tornejos oratoris. I, sens dubte, era el fill de la Tròade qui sempre tenia l’última paraula.

Estrató va observar detingudament aquesta adversitat constructiva per a Licó, que cada cop es mostrava més segur de si mateix. Va demostrar talents fora del corrent en els oratoris d’Atenes, on l’escolarca l’enviava regularment per a ensenyar teologia. Les seves bones paraules i els seus arguments no podien ser impugnades. Si usava les millors ensenyances que Aristòtil havia llegat al Liceu, sabia que tenia garantida l’atenció de l’auditori per les seves bones paraules i el seu humor fi i subtil. Estrató el trobava tan dotat, que li va proposar d’incorporar-se a la cort d’Alexandria, on el Faraó Ptolomeu II, del qual n’havia estat preceptor Estrató, acabava de revelar el missatge del Profeta Aristòtil. Licó no va poder rebutjar l’oferta i se n’hi va anar sense dubtar ni un segon. Va ser pel contacte amb el Faraó que Licó va començar a tenir cura de la seva aparença, havent conclòs que apart de les giragonses del discurs unes bones vestimentes podrien convèncer les últimes reticències. Licó va romandre al costat del Faraó durant força anys, fent anades i tornades a l’Hèl•lade per a informar de les evolucions d ela Fe en el Déu veritable a Egipte i cultivant al jove Ptolomeu del seu coneixement en la matèria.

El 268 abans del naixement de Christós, a la mort d’Estrató, fou designat al testament d’aquest com a escolarca del Liceu..


Licó em succeirà a l’escola, car els altres no poden, essent o bé massa vells o bé massa sobrecarregats de feina; i faran bé, i la resta també, si aproven aquesta disposició. Li dono tots els meus llibres, excepte els que he redactat, i li llego també tots els meus mobles de fusta, estris i robes.

El mandat de l’escolarca


Licó de Troas, d’aleshores trenta-quatre anys, va esdevenir el tercer escolarca del Liceu, privilegi del qual només l’elit dels teòlegs podia gaudir-ne. Va ser a l’Hèl•lade, a principis de la guerra de Cremònides de les ciutat-estat contra Macedònia. Atenes, sota el impuls de Licó, va aliar-se amb Esparta i Ptolomeu II. El gran coneixement del Faraó va facilitat l’acord de les dos polis i encaminar les bel•licistes ofensives dels macedonis. Durant alguns anys, el nou escolarca va concentrar-se en la direcció del Liceu, intentant ensenyar als joves deixebles les paraules del Profeta Aristòtil i el missatge que havia revelat. Va aprofitar, també, especialment, per a perfeccionar la seva capacitat instructiva i va esdevenir un excel•lent pedagog. Per altra banda, deia sobre aquesta qüestió:

Licó: - “Cal controlar als joves per la vergonya i l’amor de l’honor, com fem amb els cavalls amb els esperons i les regnes.”

A mesura que passaven els anys, va aconseguir superar la seva mediocre escriptura i va publicar algunes proves sobre la qüestió pedagògica, textos els quals, més tard, serien usats pels seus successors per a millorar l’ensenyança al Liceu. Contràriament al seu mestre i antecessor, Licó prenia molta cura de si mateix i passava nombroses hores a la setmana exercitant-se; també tenia cura amb les robes, que duia de manera que va guanyar-se una reputació d’home massa atent i brillant. Per a ell, esdevenia una qüestió de respecte i elegància.

Licó, finalment, va accedir a aconsellar als atenesos, ajudant els erudits i altres personatges coneguts que recorrien a ell. La seva empatia i la seva tendència caritativa van fer-ne d’ell un home venerat pels seus iguals. Tots el reconeixien per la seva manera enginyosa d’enfocar la teologia i els seus deixebles esdevingueren tan dotats que els que els escoltaven no podien sinó adherir-se a les tesis aristotèliques. L’escolarca fou cridat per Antíoc quan aquest va defensar a Pèrgam del bloqueig de l‘Àsia Menor al Mar Egeu. Efectivament, l’imperi selèucida te tenia necessitat de col•locar un teòleg pel fet que havia descobert una biblioteca d’unes dimensions inusuals, tan gran com la d’Alexandria. Licó va anar in situ després d’uns llargs mesos de viatge amb el jove Adonis per a delegar-lo a la reconstrucció de la biblioteca de Pèrgam. Allà hi va trobar a qui havia derrotat a Èumenes i havia donat la independència a Pèrgam. Més endavant es farien amics amb Àtal, el successor d’Èumenes i primer Rei de Pèrgam. La feina conjunta va permetre-li de conservar intacta la Fe en Déu que Antíoc havia aportat a aquells allunyats territoris i va fer nombroses subvencions a la biblioteca, que va passar a ser dirigida per Adonis. Es va instaurar així una rivalitat entre les dos majors biblioteques del món civilitat: la d’Alexandria, que practicava l’estudi lexicogràfic, els textos frase per frase, paraula per paraula; la de Pèrgam, contràriament, buscava el sentit profund, o inclús ocult, dels textos, considerant que realment el que deia no corresponia necessàriament amb el que volia dir.

L’escolarca va visitar, així, nombrosos regnes, inclosos la Síria d’Antíoc II Theós, Esparta, la Babilònia decaient per culpa de l’oblit de Seleuc I en favor de Selèucida del Tigris. Per totes parts per on passava, l’escolarca duria brillants teòlegs del Liceu i els presentava als dirigents de cada ciutat, deixant-los com a consellers i preceptors.

Licó va ser el primer escolarca en jerarquitzar el Liceu i fundar, d’aquesta manera, el panorama d’una institució religiosa el dogma de la qual es constituïa del missatge d’Aristòtil. La seva reputació, davant dels seus contemporanis, va arribar a ser tan considerable que va fer que aconsellés de tot el que tenia a veure en la Fe en l’Altíssim. L’escolarca dirigia, d’aquesta manera, el Liceu i els seus millors alumnes, un cop investits professors, als quals encarregava de retransmetre les ensenyances d’Aristòtil. Cada setmana reunia un cenacle, constituït pels seus amics professors, on cada un tenia un paper precís. Un s’encarregava d’agrupar les sol•licituds exteriors al Liceu en quant a teologia, s’encarregava l’altre d’arxivar els discursos que es tenien en públic, o l’altre a les relacions amb els dirigents dels diferents regnes amb els que Licó hi tenia tracte. El cenacle va esdevenir un vertader òrgan que administrava el funcionament del Liceu, constituït per Ruló, Callinus, Aristó, Aristòmac, Heracli i Licomedeu.


Digne fins i tot en la mort.


Durant quaranta-quatre anys, Licó de Troas va dirigir el Liceu i va promulgar la teologia aristotèlica en un panorama de religió jerarquitzada i organitzada. Amb setanta-vuit anys, Licó havia llaurat l’amistat d’un gran nombre de dirigents i havia vist un nombre igual d’important morir per la guerra o assassinats. Era reconegut a tot el món hel•lènic i als regnes circumdants, com Macedònia o Egipte. La seva obra romandria així en un dels llocs més importants, ja que havia fer funcionar l’engranatge del Liceu per a fer-lo una vertadera eina de la glòria de l’Altíssim.

En els seus últims anys de vida, l’escolarca va sofrir un mal incurable que l’obligava a anar recolzat en una crossa. A pesar d’això, va seguir instruint els seus deixebles i aconsellant els atenesos. Tots li demanaven que prengués un descans però també li demanaven acabar tot el que havia començat feia temps. La seva voluntat, en canvi, mentre que tots els escolarques havien designat el seu successor a dit, va ser que el cenacle del Liceu escollís el qui estaria en millors condicions de dirigir el Liceu d’Aristòtil. Va ser Aristó de Kéa qui va obtenir els sufragis dels seus col•legues del Liceu i va prendre la successió de l’escolarca.

Va ser una nit de tardor de l’any 224 abans del naixement de Christós que Licó de Troas va morir, vestit de la manera més bonica i brillant, com si anés a entrevistar-se amb un rei. El seu amic Àtal I de Pèrgam, va declarar respecte a la seva mort:


Àtal I de Pèrgam: “No puc silenciar la sort de Licó, que va morir afligit d’un mal sense igual; em sorprèn, però, que havent de fer el llarg camí cap a l’altra vida, i que sempre necessitava ajuda, el faci de nit.”

Traduït del Grec per Monsenyor Bender.B.Rodriguez.
Traduït al català pel Reverendíssim Pare Abat Ignius de Muntaner.
Revenir en haut Aller en bas
Voir le profil de l'utilisateur
Ignius
Stavkanoviste
Stavkanoviste
avatar

Masculin
Nombre de messages : 233
Age : 27
Profession : Vice-Prefect
Date d'inscription : 02/07/2011

Feuille de personnage
Intelligence:
100/100  (100/100)
Etat du Personnage: Actif

MessageSujet: Re: Els Escolarques   Lun 12 Déc 2011 - 1:23

Citation :



Sant Aristó de Kéa, quart escolarca.




Infantesa.


Aristó va venir al món a Loulis, a la illa de Kéa, situada al Mar Egeu, als voltants de l’any 260 abans del naixement de Christós. Se’n saben molt poques coses d ela seva infantesa excepte que era fill de la noblesa local i que, com tot cadet de les famílies de Kéa, va ser enviat a Atenes per tal de convertir-se en erudit. En aquella època, Atenes ja no era més que el reflex de si mateixa, passat ja un segle sota la sobirania dels macedonis, enfonsant-se poc a poc en l’oblit, tot i que encara conservava una gran influència cultural a tota l’Hèl•lade i més enllà dels imperis Persa i Mesopotàmic.

Saviesa, teologia y medicina.


El nen de Kéa va ingressar al Liceu, fundat per Aristòtil el 335 abans del naixement de Christós, i es va convertir en el deixeble de Licó de Troas, aleshores escolarca i responsable de l’ensenyança teològica. Va seguir amb assiduïtat els cursos eximits i la seva brillantor anava a més. Va sucumbir ràpidament als preceptes deixats pel Profeta de l’Altíssim i la seva Fe en l’únic Déu el va conduir, ràpidament, al sacerdoci. Amb només vint anys, Aristó va esdevenir un més dels deixebles del Liceu, assimilant amb exactitud i saviesa les paraules d’Aristòtil. El jove home va interessar-se, a més a més, per una altra disciplina que aleshores tenia poca anomenada: la medicina. Va viatjar fins a Egipte per a perfeccionar el seu art i va estudiar, de manera brillant, la fisiologia humana i la medicina al costat d’Heròfil de Calcedònia, fundador de la gran escola mèdica d’Alexandria. Va tornar, de nou, cinc anys més tard, després de la mort d’Heròfil, amb la bossa carregada de mostres d’aquesta ciència tan particular.

Al seu retorn, davant l’excel•lència dels seus discursos sobre el tema i davant la famosa argumentació del jove Aristó, Licó de Troas va decidir confiar-li la càtedra de medicina. Quan parlava del seu art el jove, simplement, s’apassionava, mentre barrejava teories mèdiques i teologia aristotèlica.


Aristó de Kéa:“No ens va donar la consigna Aristòtil per a integrar-nos plenament en la Ciutat? No ens va ensenyar a viure en l’amistat i practicar la virtut? Per aquest motiu dic que si tractem com a un art la medicina, haurem de compartir-la per a bé de la Ciutat! Per a oferir un benestar major i cura als malalts, pobres i desafavorits: coincideix en tots els punts amb l’amistat virtuosa i el interès col•lectiu! Si Déu es va donar el coneixement de la medicina, no és per a brillar en les tardes mundanes, sinó per a usar-la davant dels que són víctimes de la injusta desdita que els afligeix.”

Per això, al 234 abans del naixement de Christós, Aristó va fundar el primer dispensari de medicina a Atenes. Hi havia els seus millors deixebles en la matèria i va oferir cura i teràpia als qui patien els pitjors mals. Va exercir aquesta ciència tal com l’havia apresa, de manera altruista, sense demanar mai ni un sol dracma. Amb la finalitat de sufragar les despeses, va fer una crida al mecenatge que va ser escoltat per nombrosos nobles hel•lènics. Aquests, davant de la incomparable i encegadora vivacitat d’Aristó, van cedir un edifici i material per a permetre-li de seguir ocupant-se de la seva obra. El dispensari es va ocupar de milers de malalts i, tot i que no tots sanaven, suportaven millor el seu patiment i dolor.
Quan Licó va decidir reformar el Liceu i crear el cenacle, va assignar a Aristó encarregat de la missió caritativa. Aleshores, amb quaranta anys d’edat, el metge va convertir-se en un dels deixebles més estimats per l’escolarca, i amb el pas del temps, de la formalitat de mestre amb alumne van passar a l’amistat. Al cenacle, cada decisió es validava mitjançant el vot, tot i que l’escolarca era qui tenia l’última paraula. Licó sempre demanava consell als seus consellers, tots els professors del Liceu i a tots els seus amics. Quant va morir el 244 abans del naixement de Christós, no va designar ningú sinó que, contràriament als seus antecessors, va deixar la consigna que els membres del cenacle escollissin per si mateixos el següent escolarca. Per això, després de tres llargs dies de debats i discursos, va ser escollit Aristó de Kéa quart escolarca del Liceu.


Un escolarca que encarnava la Virtut


Trencats els preceptes d’Aristòtil i el proselitisme, Aristó va continuar, il•luminat per l’aura dels seus predecessors, transmetent les ensenyances del Profeta, barrejant-les amb les diferents conclusions, aportades més tard, sobre la virtut, la moral i l’amistat. Va acabar la reforma del Liceu, gravant al marbre els estatuts del cenacle, el seu funcionament i la seva organització. En l’espai d’uns anys, el Liceu havia pres una nova amplitud en el món hel•lènic, que s’havia convertit en el lloc inevitable on trobar consells i principis per als dirigents i nobles de tots els racons de l’Imperi Macedoni. Aristó enviava el seus millors teòlegs a través dels regnes, tant a Egipte com a Pèrsia, passant per les primeres terres asiàtiques.

Com no podia ocupar-se ja del dispensari, i va nomenar un successor al qual va fer entrar al cenacle a càrrec de les seves antigues funcions. Ben decidir a convèncer del fonament de les seves eleccions, va fer crear nombrosos dispensaris, convencent als dirigents dels Imperis i regnes veïns de la necessitat de oferir ajuda als malalts. Els seus grans discursos eloqüents sobre el tema va moure els qui l’escoltaven, que se sentien investits d’una missió divina i practicaven el mecenatge una mica per arreu on els dispensaris eren construïts. Aristó estava convençut que calia restablir una justícia en el món, per tal d’aportar igualtat als qui es veien víctimes de la injustícia i morien per mals dels quals se’n coneixia la cura. Per això, va consagrar part de la seva obra a promoure l’ajuda del qui la necessitava. Els dispensaris, que havia fet obrir per tot el món hel•lènic, acollien milers de malalts i altres patidors, als quals els banys termals i les plantes medicinals oferien cura. Aquesta obra va ser considerable i va contribuir a retornar el benestar a la majoria dels seus conciutadans. Aristó al•legava sempre a les ensenyances d’Aristòtil i a l’amor de l’Altíssim, i va esdevenir obligatori dur la solidaritat a la Ciutat i a la Comunitat dels homes. Fossin creients o no, tots els qui passaven les portes d’un dispensari eren rebuts amb la millor recepció. Inclús, tot i que passés molt de temps al Liceu, car havia d’administrar el seu funcionament, impartir teologia, aconsellar els dirigents i aristòcrates, Aristó visitava els centres de cura que havia llegat als seus deixebles. Sempre treia temps per a entrevistar-se amb els malalts i per a prodigar-los-hi assistència quan els metges en veien la manera.

Va ser en una d’aquestes visites que succeí una història particular. Un jove pobre, afectats per vius dolors, s’havia dirigit al dispensari d’Atenes. Des de la més tendra infantesa que patia sense que ningú no pogués saber per què i els seus dolors l’esquinçaven per dins i el seu cos malmès no feia més que sobreviure. Mentre que els metges van diagnosticar-li una mort ràpida en terribles patiments, Aristó va dirigir-se al capçal del seu llit. El noi va semblar veure un virtuós iman, limitant-se a viure en la misèria sense demanar res a canvi, acceptant el dolor sense poder fer-lo desaparèixer. L’escolarca va parlar-li, aleshores, de les paraules d’Aristòtil i l’amor de Déu i va prendre-li la mà per tal de compartir part del seu patiment. Aquell dia va succeir quelcom extraordinari, ja que una intensa calor va sorgir de les mans de l’escolarca, sorprenent-lo a ell tant com al malalt. Després d’una nit menys agitada que de costum, el pobre va llevar-se sense l’ombra del seu dolor, curat per les paraules de l’escolarca i la seva imposició de mans. Va demanar aleshores de veure a Aristó per a retre-li homenatge i, aquest últim, va fer prova del seu afecte i respecte dient:

Aristó: - “Jove amic, no has de donar-me les gràcies ni homenatjar-me per estar bé amb mi. Cap home en aquest món hauria de sofrir la indiferència i el patiment com les que has conegut. Aristòtil va ensenyar-nos-ho i l’Altíssim, en la seva infinita bondat, va ordenar que ens ajudéssim els uns als altres. Ara, pren el temps de retrobar les bondats i no oblidis d’ajudar a tot aquell que puguis.”

El jove home no va recaure més i, durant la resta de la seva vida, va aportar amistat i ajuda als qui, com ell, havien patit més del normal. En quant a Aristó, gràcies a aquesta cura, va adquirir el sobrenom de “Metge de Déu”. Va seguir prodigant sempre cura i teràpies quan podia.

Als voltants de l’any 200 abans del naixement de Christós, la República de Roma va començar la seva extensió sobre els imperis mediterranis. Roma, Pèrgam i Rodes van aliar-se contra Filip V de Macedònia, la qual cosa va desencadenar la Segona Guerra Macedònica. L’escolarca va tenir, aleshores, la voluntat de tractar amb ambdues parts, enunciant intransigents conclusions sobre les vel•leïtats bel•licistes mitjançant el cenacle. Creia que aquesta guerra era insuportable, il•legítima i innecessària i va lluitar feroçment per tal que cessessin els combats. No obstant això, gràcies a la seva influència, va aconseguir ajudar l’Hèl•lade per a obtenir la seva independència.

Durant el seu mandat com a escolarca, que va durar trenta-nou anys, Aristó va dura terme la remodelació del Liceu, que, en comptes de cenyir-se a impartir ensenyances teològiques i filosòfiques, va esdevenir un lloc de decisions basades en els preceptes i ensenyances del Profeta. Si el Liceu seguia essent un lloc de saber i coneixement, va prendre una camí considerable durant aquells anys, esdevenint una espècie de concili de teòlegs, escoltat i respectat per nombrosos dirigents.

Entre els seus majors alumnes, Aristó va comptar amb Cristolau de Faselis, al qual va nomenar al cenacle, amb vint-i-cinc anys d’edat, encarregat de la diplomàcia. Van fer-se amics ràpidament amb aquest jove teòleg del qual el sorprenia el seu coneixement sobre el comportament humà. Deia d’ell:


Aristó de Kéa: - “Té una finor d’esperit i és tan meticulós en l’observació del mínim moviment corporal que pot saber si algú té un discurs fals plantejant la mínima qüestió!”


Una mort dins l’amistat.


Va ser al 185 abans del naixement de Christós que Aristó de Kéa va passar de la vida al trànsit, dut per la vellesa a l’edat de vuitanta-quatre anys i rodejat dels seus amics membres del cenacle. Tots van preocupar-se, primerament, de fins a quin punt contava amb cada un d’ells. Cara un va anar a veure’l mentre moria i ell va conduir, a alguns, cap el seu passat comú. Hom diu que Aristó va prendre nota de les seves memòries, on hi havia la mínima paraula declarada i va donar-ne un exemplar a cada un dels seus amics. Finalment, a cada dispensari que havia vist la llum del dia gràcies a ell, hom va gravar al marbre el nom d’Aristó i una màxima

“Si només pogués salvar l’ànima d’una mort entre patiments, aleshores ens hauria salvat a tots nosaltres! [Aristó de Kéa - Fundador del dispensari]”

D’acord amb les disposicions que va prendre i va instaurar als estatuts del cenacle, Aristó no va designar successor. El cenacle s’havia d’encarregar d’aquesta tasca. El quart escolarca va ser enterrat com els seus deixebles publicaren amb els seus tres predecessors, a la Cripta del Liceu, i els seus escrits foren publicats a títol pòstum. Aristó va deixar la seva empremta al Liceu, deixant Fervor i Virtut.


Traduït del Grec per Monsenyor Bender.B.Rodriguez.

Traduït al català pel Reverendíssim Pare Abat Ignius de Muntaner.
Revenir en haut Aller en bas
Voir le profil de l'utilisateur
Ignius
Stavkanoviste
Stavkanoviste
avatar

Masculin
Nombre de messages : 233
Age : 27
Profession : Vice-Prefect
Date d'inscription : 02/07/2011

Feuille de personnage
Intelligence:
100/100  (100/100)
Etat du Personnage: Actif

MessageSujet: Re: Els Escolarques   Lun 12 Déc 2011 - 1:24

Citation :



Sant Critolau de Faselis , cinquè escolarca.



Quan l’aflicció aporta el do.

Perduda sobre la costa i situada a l’Àsia menor, Faselis era una ciutat Lícia sota la sobirania macedònia des de l’alliberament de les terres duta per Alexandre el Gran. Allà, Critolau, el 220 abans del naixement de Christós, va obrir els ulls al món i va créixer entre els seus. El seu pare, un noble de Faselis, va deixar el nen a cura de la seva mare, que s’afligia en un pesat desavantatge pel fet de no poder ni emetre el més mínim so. El nen va haver d’aprendre a comunicar-se amb ella i a intuir el que deia sense oir cap paraula. Va desenvolupar una capacitat extraordinària d’intuir al gènere humà i d’analitzar els seus trets i gests, arribant sovint a treure clarividents conclusions. Davant d’aquest fenomenal nen, el seu pare va decidir d’enviar-lo a aprendre a la península hel•lènica juntament als teòlegs i filòsofs per a que es convertís en erudit. Va aterrar al Liceu a l’edat de quinze anys, aleshores dirigit per Aristó de Kéa.


Un deixeble exemplar i superdotat.

Al principi de la seva ensenyança, Critolau va manifestar grans disposicions en la comprensió de la teologia. Molt ràpidament va ser observat per l’escolarca del Liceu, el qual va dipositar grans esperances en ell. El jovencell va seguir treballant sobre la ciència del comportament, afilant el seu art fins el punt de convertir-se, ràpidament, en un mestre de la matèria. De tots els deixebles, Aristó deia que ell n’era el millor, en particular per què sabia quan rebatre un argument per a desmuntar un discurs erroni. Critolau sabia quan la gent era presa per la por, l’angoixa, la seguretat o la confiança. Considerava intel•ligent servir-se d’això cada vegada que s’havia de debatre en un tema filosòfic o teològic. Critolau també hagués pogut usar arguments enganyosos però no ho va fer mai. Al contrari, preferia servir-se sempre d’això per anar allà on l’oponent no volia anar, per tal de posar el dit a l’ull a l’orador que feia cara de no entendre res.

A l’edat de vint-i-cinc anys va ser nomenat professor, la precocitat del nomenament del qual va donar prova de la seva excel•lència quan pronunciava grans discursos teològics. Com sempre, l’home se suportava en el que interpretava l’altre, servint-se meravellosament del seu talent per a minar els seus adversaris oradors i concloure amb una oració d’una magnificència gairebé absoluta. Molt ràpidament Aristó el va nomenar al cenacle del Liceu com a encarregat de la diplomàcia. El cenacle, òrgan que prenia les decisions funcionals del Liceu, era garant dels preceptes d’Aristòtil en tot l’imperi macedònic així com a Mesopotàmia i al imperi selèucida. El paper de Critolau al cenacle consistia en entrevistar-se amb els principals regents i homes poderosos de l’Hèl•lade i Macedònia i de presentar-los les propostes del liceu en quant a teologia, virtut i amistat. L’escolarca tenia plena confiança en ell i Cristolau va ser més que digne de la seva confiança. És ell qui va acompanyar a Aristó quan va esclatar el conflicte al qual el Liceu va intentar posar pau en nom de l’amistat virtuosa entre el poble. Critolau va ser la causa de nombrosos Tractats de No Agressió i d'Alto al Foc.



Un escolarca a Roma

Critolau tenia trenta-cinc anys acabats de complir quan Aristó de Kéa va morir, la qual cosa va deixar sense el Liceu sense escolarca. Tal i com s’havia decidit feia alguns anus als estatuts del cenacle del Liceu, va haver-hi una elecció per a designar el seu successor. Els debats no van ser gens llargs, car el cenacle va escollir per unanimitat la seva elecció sobre Critolau de Faselis. Per això, l’any 185 abans del naixement de Christós, va esdevenir el cinquè escolarca del Liceu, fidel i entusiasta successor del profeta Aristòtil.

Les relacions que havia anat teixint al llarg dels anys amb els dirigents del món hel•lènic, macedònic, mesopotàmic i selèucida li van servir per augmentar la influència del Liceu i a que difonguessin, encara més, la paraula del Profeta de l’Altíssim. Per això, el culte únic a Déu va trobar un nou camí sense posar fi al paganisme o als seus ritus. Es va nomenar, després d’un any del seu ascens a escolarca confirmat, a la República de Roma, a Cató amb la funció de censor romà. Aquest últim veia amb mals ulls un bé com la pujada de la cultura hel•lènica a la vita romana. Per això va prendre com a principal objectiu a Critolau, representat suprem d’una determinada cultura hel•lènica. Va oposar-se feroçment a ell pels seus discursos endimoniats i vehements. Si havia cultivat un home, no seguia essent aquest un idiota absolut en quant a teologia i la seva creença en el culte pagà del panteó romà era, en nombroses ocasions, descendida per l’escolarca.

Critolau va viure així diversos anys, administrant el Liceu i comprometent-se amb la vida hel•lènica amb fe i amistat; cada cop era més respectat pel seu poble que, al principi, l’havia vist com un arribista que volia fer dentetes a la resta. Com més temps passava, més se n’adonaven que era un home d’excepció a la imatge dels seus antecessors. La única cosa que l’amoïnava realment era la projecció de la República de Roma que cada cop es feia més expansionista i cobrava forts tributs als pobles conquerits o integrats. Tot i que l’Hèl•lade sempre havia estat independent, estava, no obstant això, sota la sobirania romana des de feia a la vora cinquanta anys.

Va ser a l’any 155 abans del naixement de Christós que es va produir un dels esdeveniments més important. Roma, sempre presa a les sedicions dels imperis i regnes conquerits, va voler imposar a Atenes un tribut excepcional espoliant nombroses obres d’art i d’excel•lència, així com fent pagar un impost tan gran que hagués deixat la ciutat pels terres. Critolau va proposar, aleshores, a Diògenes de Babilònia, cap de l’escola estoica, i a Carnèades de Cirene, cap de l’Acadèmia platònica, viatjar fins a Roma per a parlamentar amb el Senat romà. Va fer enviar un missatge a l’atenció dels dos cònsols per a què aquests obrissin una ambaixada extraordinària amb l’objectiu d’expressar-se davant dels representants del poder republicà. Van acceptar l’ambaixada. El més seriós deixeble de Critolau s’anomenava Diòdor, admès al cenacle gràcies a la seva gran virtut i la seva excel•lència en la paraula al qual l’escolarca havia tingut com a alumne durant molt de temps, i va encarregar-li d’acompanyar-lo a Roma per a transcriure els debats. L’assemblea va durar unes setmanes durant les quals, Diògenes, Carnèades i Critolau va poder expressar-se per a defensar allò en el que creien. Cató, el vehement censor de Roma, era feroç en la seva oposició a la potenciació de la cultura hel•lenística a la República i va intentar impedir la composició d’aquesta assemblea, convençut de què l’escolarca convertiria el Senat i al poble romà a l’únic Déu.



El discurs de Critolau.

La reunió va tenir lloc davant del Senat romà, on Carnèades va començar un discurs de dos dies que va causar sensació. Diògenes va fer el mateix al tercer dia i ell també va rebre l’aplaudiment dels senadors. L’escolarca va ser, finalment, l’últim en parlar i va decidir doblar i forçar al Senat a que considerés la seva opinió, mentre que va inculcar la fe en el Totpoderós al cor dels senadors. Desafortunadament, a pesar de les seves extraordinàries habilitats en el comportament, va veure que els senadores ja estaven, en la seva majoria, corromputs. El seu discurs va plantejar una única qüestió: “El Plaer i la virtut?”. Critolau va esforçar-se en demostrar als senadors que havien caigut en l’error, havent preferit fruir del plaer de les seves posicions en comptes d’usar-les i treballar en el interès general del poble romà.

Critolau de Faselis:"La virtut no és cap regal ni cap ciència, ans un terme mig, determinat per la corporació. Això que hom diu sobre si quelcom és bo o dolent... només existeix una actitud de bones maneres que, en última instància, és la nostra ànima. Tot ésser humà té el poder per a fer el més profund del seu ànim, de fer sempre que les decisions siguin soberanament bones. Per què, si el bé no és plaer, no ho és la riquesa o l’honor; tampoc està el bé major per sobre de totes les consideracions i objectius específics del interès col•lectiu. Per tant, senadors romans, us dic que considereu la vostra República, retorneu a la virtut, per la grandesa del Totpoderós i per l’amor a la humanitat."

Critolau va collir una pluja d’aplaudiment per part d’aquells qui volien veure al Senat recuperar la seva virginitat mentre que, d’altra banda, va rebre xiulets i retrets dels qui feia molt que navegaven per les aigües tèrboles de la corrupció. L’advocació al Déu Únic, però, no va tenir el impacte desitjat, ans el contrari. Cató estava segur que havia d’actuar amb rapidesa abans que el culte monoteista posés fi a les creences romanes. L’escolarca va tornar al Liceu, coronat per un encès discurs i una nova reputació a causa dels oratoris explotats al Senat romà. Critolau es va fer encara més respectat al món hel•lènic. Fins el moment, només va ser el catalitzador de la Fe en Déu, transmetent les ensenyances del Profeta.


Sota la Protecció de l’Altíssim.

Mentre que la seva vida podia haver continuat fins a la seva fi, l’escolarca va viure quelcom únic en el seu gènere. Un matí frec de primavera, un destacament romà va entrar per la força a l’escola secundària, que encara dormia. Dirigit per un decurió experimentat, els soldats només havien estat destinats allà per a eradicar a Critolau, considerat, aleshores, l’enemic més perillós de Roma. Alguns erudits van tractar d’oposar-se al seu camí i van ser objectiu de cops d’espasa que els va deixar al terra tirats en la seva pròpia sang. El salvatgisme amb el que es va a dur a terme l’acte va dur a la renúncia dels altres deixebles, que van preferir mantenir-se en vida en comptes de morir per les espases romanes. El destacament es va interposar davant de Critolau, que va plantar cara. L’escolarca no podia permetre tal barbàrie sense actuar. Convençut que era l’últim moment dels seus dies, va enfrontar-se als soldats. Amenaçat pels braços i amb la seva entrega sense resistència Critolau va respondre:

Critolau: - " T’atreveixes a venir a un lloc de coneixement i fe, amenaçar amb les armes als pobres nois innocents que no has permès que fessin més mal i demanar perdó per ells. Fas mal per què no n’ets conscient del que has fet. Que el Totpoderós ens protegeixi de les mans amb sang!”

Els soldats es van tornar més amenaçadors i l’escolarca va caure de genolls davant d’ells, oferint el seu coll com si permetés que li traguessin la vida. Veient això, el decurió va treure la seva arma fins el final. Quan es va acostar a l’escolarca per a complir, va caure al terra amb un crit de dolor i va morir a l’instant. Els deu soldats que estaven amb ell van quedar sorpresos i, no obstant això, un d’ells va avançar i va patir el mateix sofriment que el seu capitost. Al veure això, la resta va tirar les armes i van adorar a Critolau, demanant perdó per haver-se atrevit a atemptar contra la integritat dels seus deixeble. Els estudiants de secundària que van assistir a l’escena van adonar-se’n que Déu no havia permès la mort d’aquells que servien la virtut i l’amistat. Tots estaven convençuts que era una prova de l’Omnipotència de l’Altíssim. La història es va propagar ràpidament per tot el país i va arribar, inclús, a Roma el que havia fet l’escolarca. Però davant la reputació de Critolau, el Senat va decidir que era inútil fer un màrtir als ulls dels hel•lènics i el Senat va prohibir qualsevol acció que fes un mal menor a ell i als deixebles. Així, l’escolarca, va continuar el seu mandat en la lluita contra la violència i va viatjar a Roma per predicar la fe en Déu, essent escoltat per uns i humiliat pels altres. No obstant això, tot home que va reunir-se amb ell no va poder deixar d’observar que era un home tan virtuós i tan ple d’amistat que era difícil oposar-se-li. Només els més corromputs del culte romà l’havien vist com el pitjor dels perills.

La desaparició de l’escolarca

Aquest és el final d’una vida ocupada i d’una reputació ben merescuda de com va morir Critolau de Faselis. Dut per l’envelliment a l’edat de setanta-dos anys, l’escolarca va deixar rere seu una obra central del seu temps. L’escolarca va marcar el moment de la seva virtut i saviesa. Molts foren els amics que el ploraren, els seus enemics eren massa nombrosos com per a què ho lamentessin, però des d’un punt de vista o un altre, tots coincidien a dir que era un home excepcional.

Critolau de Faselis va ser enterrat a la cripta de l’escola i el seu nom gravat a la pedra, amb el dels escolarques anteriors, al monument de l’entrada del cenacle. La història reten com Critolau va mantenir el seu famós discurs a Roma, la història de l’atac a l’escola secundària i les seves qualitats excepcionals com a diplomàtic involucrat en el domini fervent i bell de la teologia aristotèlica.


Traduït del Grec per Monsenyor Bender.B.Rodriguez.

Traduït al català pel Reverendíssim Pare Abat Ignius de Muntaner.
Revenir en haut Aller en bas
Voir le profil de l'utilisateur
Ignius
Stavkanoviste
Stavkanoviste
avatar

Masculin
Nombre de messages : 233
Age : 27
Profession : Vice-Prefect
Date d'inscription : 02/07/2011

Feuille de personnage
Intelligence:
100/100  (100/100)
Etat du Personnage: Actif

MessageSujet: Re: Els Escolarques   Lun 12 Déc 2011 - 1:25

Citation :



Sant Diòdor de Tir , sisè escolarca.



Dels orígens de la Fe.


Tir és una ciutat gran i llunyana situada a la costa fenícia, on va néixer Diòdor l’any 181 abans del naixement de Christós. La dominació selèucida de la ciutat des de feia més de vint anys la feia un port important al món antic. L’Església Oanista, religió oficial de l’Imperi Selèucida, havia fet la fusió perfecta entre els preceptes d’Aristòtil i el llegat d’Oane sota la direcció d’Antíoc I. Per tat, des de molt jove Diòdir va ser pres pels guies espirituals oanistes, teòlegs de renom que, en la seva majoria, havien seguit les ensenyances del Liceu aristotèlic.
Va aprendre a llegir, escriure i pensar a través de l’educació religiosa, el descobriment de la història d’Oane i el missatge del Profeta de l’Altíssim. Diòdor va ser molt ràpid i excel•lent en les disposicions i aviat es va convertir en el deixeble predilecte dels seus tutors. La seva ensenyança va durar tota la seva joventut fins a l’edat de tretze anys. Un matí, Diòdor va ser sorprès per un home d’una mirada curiosa. Duia una llarga túnica blanca i brillava en la penombra de l’albada. Va mirar-lo, sense comprendre, i va preguntar:


Diòdor: - “Qui sou, senyor? Sou vós el meu nou mestre?”

Jordi: - “Fill meu, sóc Jordi, l’Arcàngel de l’amistat, enviat pel Totpoderós per a il•luminar el camí de tots els nens de tendra edat. Ell t’ha escollir per a difondre l’amistat que hom ha perdut. A l’est es lleva una nova amenaça: la dels pafans que es neguen a reconèixer a Déu com a el Creador de totes les coses.”

Diòdor: - “I què hi puc fer jo, si només tinc tretze anys...”

Jordi: - "Car el teu cor és virtuós i la teva ànima és pura sense ni una sola taca, l’Altíssim t’envia la Paraula Divina, que brillarà per a sempre; no la usis amb prudència i recorre el món omplint-lo de l’Amistat i la Virtut.”

La figura va desaparèixer entre l’ombra dels carrers, deixant el nen sorprès i esperançat. Havia descobert l’amor de Déu i l’amistat amb els guies espirituals oanistes, i aquest aspecte era una revelació. Diòdor es va convertir en el millor i va brillar encara més en el seu aprenentatge, demostrant la rellevància i la subtilesa de la ment d’una manera que els teòlegs mai no havien vist. Davant l’excel•lència del seu estudiant, van decidir enviar-lo al Liceu per a completar la seva educació.

De l’amistat esdevé la virtut

Diòdor va integrar al Liceu l’any 168 abans del naixement de Christós, que va ser observat per la seva eloqüència i oratòria per l’escolarca Critolau. En els últims anys, va esdevenir un dels millors deixebles del Liceu. A l’edat de divuit anys, el seu coneixement superava el de la majoria d’estudiants. Va ser nomenat teòleg i per tant tenia el dret a ensenyar. També va obtenir un lloc com a escriba i l’escolarca li va manar gravar a la pedra els seus discursos. El que millor va caracteritzar a Diòdor va ser l’amistat que mostrava. Tot i així, tractant de conciliar amb si mateix, exercia conceptes d’excel•lència de justícia i equitat. D’ell hom en deia que era el més digne de confiança, en qui tothom podia comptar. Les seves mostres de solidaritat van ser moltes, mentre que estudiava al Liceu, i va crear una oficina per als necessitat a la que va anomenar Oficina de Caritat Aristotèlica. D’aquesta manera, va tractar de reduir la desigualtat i el patiment d’aquells que podien reclamar l’honor mateix a la plebs. No ho va fer per fama o orgull, car era molt generós; només li importava la igualtat i la justícia entre els homes.

Quan tenia vint-i-dos anys i estava en plena distribució d’aliments, una patrulla romana el va cridar en veu alta. El decurió va acostar-se-li i va tirar un dels indigents al terra, mentre prenia de les mans de Diòdor una fogassa de pa.


Decurió: - "Surt d’aquí, fastigós! I tu, què fas? Bé, abans, qui ets?"

Diòdor: - "Sóc Diòdor, teòleg del Liceu, que ofereixo caritat amb els pobres deixats de banda per la societat."

Decurió: - "Pararàs de fer això immediatament i em seguiràs abans que prengui represàlies."

Diòdor: - "Amic meu, a què ve tanta còlera? Et molesta veure com aquest home que no suportes pot viure i alimentar-se a voluntat? És una actitud realment patètica que demostra fins a quin punt n’arribes a ser d’egoista. Quina vergonya que s’usi tal poder per a fer tan mal! Qui t’ajuda, a tu, quan ho necessites? T’agradaria que et llancessin a baix i et deixessin morir de gana?"

Decurió: - “Però tu qui creus que ets? Per molt teòleg que siguis, tastaràs el meu puny com no callis."

Diòdor: - “Una altra prova de la teva perfídia, amic meu; amenaces i amenaces mentre jo només intento alleugerir la vida d’aquesta pobre gent. Fes-ho de nou i coneixeràs l’ira de l’Altíssim!”

Decurió: - “Torna a dir-me què he de fer i el que coneixeràs tu serà el meu peu!”

El decurió va dispersar a tothom i Diòdor va fer una passa endavant. El van colpejar i el van fer caure al terra com un gos sarnós abans de marxar d’allà sense dir res. Diòdor hauria avisat a l’escolarca i hauria demanat una indemnització per un acte tan odiós, però no ho va fer per què no tenia rancor en contra de l’home que estava fora de la llum de Déu. Uns mesos més tard, mentre tornava a fer un acte de caritat, va veure el decurió, vestit amb parracs, molt prim, brut i malalt a totes llums. Diòdor va sorprendre’s de veure’l allà i li va oferir de tot cor una mica de pa i de vi. Va assabentar-se’n que havia pecat i havia estat condemnar pels seus superiors. Per a evitar el pitjor, havia preferit fugir i va trobar, aleshores, la misèria. Diòdor, quan feia l’acte de caritat, li va mostrar el camí de la virtut i l’antic decurió va prendre’l sense pensar-ho. Va ser acceptat al Liceu amb l’ajuda dels teòlegs i va sortir de l’Hèl•lade per a viatjar per tot el món i parlar de la bondat de l’amistat virtuosa.

Un regne símbol de la unificació .


El 148 abans del naixement de Christós va ascendir al rang d’escolarca. De fet, després de la mort de Critolau, el cenacle va reunir-se en la reunió especial convocada per a emetre un vot unànime. Aleshores tenia trenta-tres anys, i es va convertir en una de les persones més influents del món hel•lènic. Fins aleshores, el Liceu s’havia limitat al missatge del Profeta i d’organitzar el projecte d’una religió; el nou escolarca es va comprometre a reformar l’organització. Després d’haver estat plantejades les directrius oanistes selèucides, va decidir convidar els caps de l’Església oficial de l’imperi veí. L’Església Oanista selèucida havia perdut influència des de l’època d’Antíoc I, principalment a causa de les guerres que l’havien assolat i endarrerit el creixement de les fronteres de l’imperi. No obstant això, els monjos romanien per tot el territori i els líders espirituals eren respectats. Ells n’eren conscients de la importància del Liceu i de les paraules de l’escolarca, però no tenien autoritat dins l’Església. Així que, Diòdor, els va oferir unir forces i integrar al Liceu els preceptes Oanistes.

Diòdor: - "Estimats amics, és un immens privilegi tenir-vos aquí. Si us ho proposo és per què jo vaig créixer amb els vostres valors, els vostres principis, els quals casen perfectament amb les ensenyances del Profeta. Sols no som res; la veritat i l’Altíssim són el meu únic objectiu. Per tant, proposo l’ampliació del cenacle del Liceu per a incorporar els superiors de cada un dels vostres temples. I vull que l’Església Oanista i el Liceu treballin junts per a la grandesa del Totpoderós i de l’Amistat entre els pobles.”

Els Guies Oanistes van acceptar i el Liceu es va revolucionar. Ara, les lliçons explicaven les històries oaniestes i tenien en compte els valors d’aquesta Església. El cenacle va esdevenir més influent, encara, a disgust de Roma que, a pesar de la forta oposició, es veia obligada a deixar-los estar, ja que podien provocar una rebel•lió difícil de sufocar. La República de Roma es debilitava dia a dia davant les creixents desigualtats entre la plebs, els patricis i els Senadors que gaudien d’un poder gairebé il•limitat, i la guerra s’acostava cada cop més i més.
L’Església Oanista es remetia a les decisions del cenacle. Aquest òrgan es va convertir en un lloc de decisió en l’elecció de l’orientació teològica de tot el món hel•lènic i selèucida. Diòdor fou encara més respectat per aquest fet i ningú no podia qüestionar ja les seves accions que constituïen una evidència.


Una mort en martiri.


Al llarg del seu mandat, l’escolarca influenciava els seus contemporanis, actuant sempre en la recerca de la justícia i la igualtat per mitjà de l’amistat. Va escriure moltes obres que el convertiren en una autoritat. No obstant això, a Roma, cada cop era més difícil acceptar aquesta influència que afectava, inclús, les capes inferiors de la República. Les successives guerres dutes per Roma havien creat una escletxa entre els ciutadans més rics i els més pobres. La debilitada societat romana cada cop se sentia més influenciada per les idees i els valors del Liceu. Ben decidit a lluitar en contra, el cònsol romà va conjurar per assassinar l’escolarca i va enviar els seus millors homes vestits de plebeus grecs direcció al Liceu. Mentre Diòdor passejava entre una dotzena de deixebles, els romans va arribar de manera amenaçadora i van treure les seves armes. Un d’ells va donar una passa endavant.

Romà: - “Diòdor de Tir, moriràs! I també les teves idees!”

Diòdor: - “La mort no m’espanta, amic meu; he servit a l’Altíssim tota la meva vida i m’uniré amb Ell a la seva glòria.”

Romà: - "Quan et matem, cremarem el teu Liceu i executarem els teus amics, i el teu regne de Déu haurà arribat a la seva fi.”

Diòdor: - “El Regne de Déu no pot arribar a la seva fi, ja que el Totpoderós, l’Únic i el Creador de totes les coses son la seva sang i el seu amor; no saps reconèixer la seva bondat? Mata’m, que res no canviarà, car Déu està al cor i a la ment de cada un de Llurs Fills, fins i tot dels qui no creuen en Ell!”


Mentre que els esbirros del cònsol va llançar-se en direcció de l’escolarca, els deixebles que l’acompanyaven van prendre força per a protegir-lo. Diòdor va provar de dissuadir-los, però tots estaven en contra dels infidels. Aquests últims, sorpresos per la resistència, van vacil•lar un moment, però instantàniament van decidir llançar-s’hi amb tota la força de les seves armes. La massacra va ser vil i la sang va fluir lliurement sobre les llambordes del terra fins a 4 peus de distància. Els assassins van enfrontar-se a Diòdor, que no es resignava a lluitar:

Diòdor: - “Endavant, acabeu amb mi d’una vegada, però recordeu que Déu jutjarà les vostres accions el dia del Judici Final; no us tinc por per què el camí que tinc davant meu és el de la felicitat i l’amistat eterna juntament amb l’Altíssim i Aristòtil.”

Diòdor va agenollar-se i va allargar el coll de la seva túnica en senyal de submissió. Els soldats romans, davant de tal valentia, van decidir executar-lo correctament d’un tall d’espasa al coll. En un instant, l’escolarca va caure estès al terra entre el toll de sang deixat pels seus germans. Alertats pel soroll, van acudir en massa molts deixebles i, davant del volum d’aquests, els soldats van fugir com a vulgars lladres, descuidant-se de cremar el Liceu. Aquests assassins a sou de Roma no van esperar llargues hores. De fet, només set dies després de la mort de Diòdor, tots van morir agònicament.

Els teòlegs i membres del Liceu, aterrits per aquest acte i per l’amor de Diòdor, i el tribut que aquest va pagar, van enterrar-lo amb els seus predecessors. Per tant, en 110 abans del naixement de Christós, Diòdor va ascendir al cel per a passar-hi una eternitat al Sol.

Traduït del Grec per Monsenyor Bender.B.Rodriguez.
Traduït al català pel Reverendíssim Pare Abat Ignius de Muntaner.
Revenir en haut Aller en bas
Voir le profil de l'utilisateur
Contenu sponsorisé




MessageSujet: Re: Els Escolarques   

Revenir en haut Aller en bas
 
Els Escolarques
Voir le sujet précédent Voir le sujet suivant Revenir en haut 
Page 1 sur 1

Permission de ce forum:Vous ne pouvez pas répondre aux sujets dans ce forum
Bibliothèque Aristotélicienne Universelle - Royaumes Renaissants :: Bibliothèque religieuse - La biblioteca religiosa :: Área lingüística hispanica :: Dogma català-
Sauter vers: