Bibliothèque Aristotélicienne Universelle - Royaumes Renaissants

Site de la Grande Bibliothèque Aristotélicienne - Royaumes Renaissants
 
AccueilAccueil  FAQFAQ  RechercherRechercher  S'enregistrerS'enregistrer  MembresMembres  GroupesGroupes  Connexion  RomeRome  

Partagez | 
 

 Els Apòstols

Voir le sujet précédent Voir le sujet suivant Aller en bas 
AuteurMessage
Ignius
Stavkanoviste
Stavkanoviste
avatar

Masculin
Nombre de messages : 233
Age : 26
Profession : Vice-Prefect
Date d'inscription : 02/07/2011

Feuille de personnage
Intelligence:
100/100  (100/100)
Etat du Personnage: Actif

MessageSujet: Els Apòstols   Lun 12 Déc 2011 - 1:26

Citation :



Hagiografia de l’apòstol Titus, Primer entre els Apòstols, Pare de l’Església


Vida de Titus el Gran, el Bell, el Intel•ligent.

Titus va néixer a Galilea, al Llac de les Tiberíades, deu anys abans del naixement de Christós. Va passar una infantesa feliç a una família de pescadors. El seu pare guanyava prou com per alimentar a la seva família i Titus va créixer amb certa comoditat, sense arribar, però, al luxe. Sense conèixer la gana, alimentat d’una manera sana i havent crescut a l’aire lliure, Titus va adquirir una forta estatura ja que el seu pare el privava de l’engreix. Hom deia d’ell que era una roca en la qual un podia reposar. No es quedava curt en intel•ligència, a força de menjar peix, qualitat reconeguda en tots els pescadors. Quan va tenir prou edat a ulls del pare (car ja era alt i fort), va començar a perscar amb ell. Les seves ganes, la seva devoció i la seva força el van fer algú respectat per tota la regió. Titus vivia per a la seva família, per a la pesca i per a la comunitat. A l’edat de divuit anys, va casar-se amb una noia del poble, però d’aquesta unió no en va néixer cap criatura. Titus va guardar molt de temps una gran amargor, ja que li hagués agradat conèixer una relació amb el seu fill de la mateixa manera que ell l’havia tingut amb el seu pare durant la seva infantesa.

Enia l’edat de vint anys quan van rebel•lar-se disturbis davant la ocupació romana. Aquests volien comprar als pescadors romans per pocs escuts mòdics i romans, afavorint així les poblacions més dòcils, que eren les més pobres a l’hora d’exportar peix a la resta de províncies. Els pescadors de les Tiberíades van anar a manifestar-se a Jerusalem, la capital de la província. De camí, van trobar altres grups que s’hi van ajuntar, de manera que va ser una gran multitud la que va arribar davant del palau del representant de Roma. Gràcies a la seva intel•ligència, la seva estatura i la seva reputació, Titus es va fer portaveu dels pescadors i va negociar amb els romans, sense cedir mai a la violència en pro d’una diplomàcia intel•ligent. Va obtenir, d’aquesta manera, un bon compromís i va tornar a casa seva amb una confiança excel•lent que va fer-li guanyar força reputació. Va fundar, amb altres, una associació de pescadors de la qual se’n va fer el coordinador. Aquesta experiència li va ser útil per a, més tard, fer-se artesà amb l’ajuda imparcial de l’Assessor del Governador.


Vida de l’Apòstol Titus el Sant, el deixeble de Christós

Un bell dia, un predicador estranger va arribar al poble. Parlava bé i tenia un gran carisma. Titus, que fins aleshores mai havia mostrat gaire interès respecte a Déu, va ser seduït pel discurs d’aquest home, per la paraula de Christós. Van discutir durant força estona, a la riba del llac i al moment de la pesca. Christós estimava molt aquest home fort i esvelt i, a més a més, intel•ligent, car tenia una ànima pura que buscava la senzillesa. Va ser així com Titus es va fer un dels apòstols de Christós. Per tal de seguir el seu mentor, Titus s’havia de separar de la seva esposa. Com que no tenien nens, considerava que el matrimoni havia donat ja tots els seus fruits, sense que això causes ofensa a cap dels dos. Va demanar consell a Christós, que li havia confirmat la seva decisió i van acordar de separar-se. Un cop la separació es va pronunciar, Titus va concedir a la seva antiga esposa la meitat de la seva economia així com la casa conjugal. Després, es llançà als camins.

Durant els anys que seguiren, va ser el company de Christós. Discret, però sempre servicial i somrient, era respectat per la resta dels apòstols. Quedava, però, que el Profeta es girés a ell per a donar-li la missió més piadosa que pogués. Heus aquí el que posa a la Vida de Christós:

Christós es va girar, aleshores, cap a Titus, que romania allà...
“Titus, estimat amic. Titus, ets fort i vigorós. Pots ajudar-me a dur aquesta comunitat; seras el meu segon. Titus, ets un tità! I és amb la ajuda de la teva força titànica que edificaré una Església Titànica!”

La desaparició de Christós va ser un cop dur tant per Titus com per a la resta. Però, fidel a la seva reputació de roca en la que hom pot reposar, particularment per a l’Església que Christós li havia encarregat, va guardar sempre el bon humor, la seriositat i va fer-se tota una referència, un pilar al servei dels seus companys. Ràpidament, els apòstols se separaren. Cada un va escollir una via, una manera particular de servir a Christós i al seu missatge. Davant la separació, Titus va donar un anell a cada apòstol que duia enclastada una pedra púrpura, un robí, com a record de la seva amistat i com a record de la seva missió. L’anell de Dajú va ser retornada a Anaclet, un jove home que s’havia fet amic de Titus i Samoth. Titus va prendre, aleshores, una idea cabdal: anar a Roma. El centre de l’Imperi i, aviat el de la seva Església! Però no va anar sol, car Samoth i Anaclet el van seguir en el seu periple.

Quan van desembarcar a la Pulla, Titus i els seus dos amics van passar per les ciutats dels Abruços i, en particular, per la seva capital, l’Aquila, on hi van restar uns dies. Van treure’n profit de la seva presència en aquelles terres per a ensenyar els preceptes d’Aristòtil i Christós a la població local, que havien sabut acollir-los amb una hospitalitat digna del Llibre de les Virtuts. El fervor aristotèlic fou tal a la capital dels Abruços que els seus habitants van construir una església a cada plaça.
[ Nota del copista: Samoth no és clar, ja que precisa a les seves memòries que Titus hauria donat als aquilans el seu bastó al qual, la part superior, tenia una forma arrodonida en forma de voluta. Avui dia se l’anomena bàcul i aquest regal és guardat religiosament a la catedral de la ciutat. El brandeixen cada 29 de Juny en el moment de la gran processó que hom li dedica.


Vida del "Papa Titus"

Un cop a Roma, Titus, Samoth i Anaclet van comprar un apartament a una insulae de l’Aventí, a la vora del Tíber- que és on s’instal•laria la futura Santa Seu -, i cada un va sortir a difondre el missatge de Christós. Així que, pel matí pescant i per la nit predicant, Titus va aconseguir uns quants adeptes. Va concentrar tots els seus esforços en la gent que ja coneixia el missatge d’Aristòtil, posant per davant la continuïtat del missatge i la complementarietat de les ensenyances. Els nombrosos conversos anaven, aleshores, a veure a Samoth al lloc de culte que havia col•locat. Titus continuava el seu camí, com un penya-segat que baixés la falda dels set Turons, tot destruint els obstacles impius.

Un dia que bevia i menjava a la taverna d’uns amics, va passar un fet extraordinari. Samoth llegia una missiva de Paulos sobre la necessitat d’escollir un cap i va recordar a les persones presents que Christós havia designat, expressament, a Titus; aquest, però li ho va discutir modestament i va callar. Va ser aleshores que algú va obrir una finestra i va entrar un colom a la cambra que va voletejar sota les bigues. Va separar unes herbes que penjaven sobre les bigues, unes branques d’alfàbrega, l’espècia dels reis, i es va posar sobre el cap de Titus. Tots ells van veure aleshores un símbol de reialesa espiritual en Titus. Titus es va aixecar i va dir:


Titus: “Amics meus, germà, no sóc cap re! Només sóc un servidor de l’Altíssim i tot poder aquí a la terra prové només del reconeixement dels iguals!”

Samoht: " Titus ets el nostre rei espiritual. Aquí tots ho reconeixem. Sigues el nostre guia, tu, roca de saviesa, el nostre pare, el nostre Papa."

Així va ser com Titus es va fer el primer Papa, car l’Església era com el seu fill, ell que havia volgut tant fer-se un pare estimat. I va complir aquesta tasca amb fervor i humilitat. Va topar amb l’Emperador que, gelós de les seves prerrogatives, preferia l’antiga religió que li permetia mantenir al poble en un estat de servitud i de dependència. Però, fort en el seu nou estat, un cop arribats a Roma Samoth i Titus es van fer erudits de la via de la teologia, que aviat hauria de ser la de la via de l’Església i el nombre de fidels aristotèlics va augmentar ràpidament gràcies al seus esforços. Excedits per aquest proselitisme, els romans van empresonar a Titus i els seus deixebles després d’un procés nul per desordre públic.

Va quedar-se allà uns quants dies, car la Carta del Jutge no permetia res més a l’Emperador. Durant el seu captiveri, Titus, empresonat, no va poder alimentar-se i va patir les conseqüències fins a arribar a un estat esquelètic, tot i que se’l va mantenir en vida per a no fer-lo un màrtir. Conscient del nen fràgil que Christós li havia confiat esperant veure’l fort com ell, aquest últim va escriure una carta a un dels seus amics encara lliures i en qui creia que seria el seu successor. El missatge que li va ser transmès, del qual en tenim el contingut, és el que segueix:


Titus a écrit:

Escric aquest text des de la meva pressó per què crec que la meva missió arriba a la seva fi.

T’escric a tu, Linus, amic meu, per què desitjo que segueixis, després de mi, el que el nostre Salvador Christós va començar a Judea i per la qual cosa va morir màrtir.

Sigues aquell només que farà altres apòstols i s’encarregarà de trobar-los i d’organitzar la difusió de la fe i la formació de nous sacerdots. No cedeixis davant la temptació del ferro ni busquis tampoc morir inútilment com un màrtir, per què la vida és un regal preciós que el Nostre Creador ens ha fet.

L’Església ha de devenir a una societat visible, que serà reconeguda per quatre línies característiques: per ser una, santa, aristotèlica i apostòlica.

El llaç que uneix la divina quintaessencia per a mantenir-nos propers al Creador existeix només per Llur Voluntat i a través de Christós i els seus apòstols. Per què és a nosaltres que aquest llaç primer ha estat donat i serà transmès per l’efecte a la caritat infinita de Déu per a que resti intacte el missatge dels Profetes.

El missatge diví, transmès pels Profetes, ha de ser guardat i preservat pels qui farem bisbes, per tal que sigui impossible a l’Església de Christós d’errar i tornar-se infidel al Dogma.
Cal, també, allunyat tota la resta de societat que usurpin el nom de l’Església. Per què, essent conduïda per l’esperit de l’heretgia o de la Criatura sense Nom, caurà en errors perniciosos per a la doctrina i la tradició.
Potser el camí serà llarg, però jo he vist en somnis que vindràs a Roma per acabar la construcció del que serà el cor de la nostra societat fidel a la paraula que ens ha estat ensenyada pel Messies.

Compto amb tu, amic meu, per a continuar la marxa qu vaig iniciat amb Kyrène, Calandra, Adònia, Helena, Ofèlia, Uriana, Thanos, Paulos, Nikolos, Samoht i fins i tot amb l’infidel de Dajú...

El portador d’aquest missatge et retornarà també un manyoc de claus, una d’elles obre la cripta on ens reunim en secret; podrà guiar-te i protegir-te, però procura ser discret, car els nostres enemics ens volen eradicar.

Trobaràs també a la cripta set portes les quals cada una s’obre amb una de les claus que et faig enviar; darrera de la setena hi ha la llista dels nostres fidels més segurs, amb els qui podràs continuar la nostra obra.

Però, com que els romans no el volien veure morir a la presó pel risc de que es convertís en un màrtir, li van proposar participar als jocs del circ. Titus va acceptar aquesta condició per a alliberar els seus companys. En el circ hi van haver aixecat nou creus enormes que pesaven més de cent quilograms, una per a ell i les altres vuit pels seus amics. L’Emperador de Roma li va dir que per cada creu que desclavés seria alliberat un amic seu..Titus va aconseguir arrencar i tombar les vull primeres creus, deixant només la Siena. Però no es podia ni posar de peu per l’esforç...

Titus va travessar les portes de la presó sostingut per un legionari. Estava dèbil, descarnat i malalt. Els seus amics ja no reconeixien la “Roca de Déu”. Samoth va anar a trobar-lo, el va sostenir, duent-lo discretament a la cripta on es reunien. Es va quedar allà entre la vida i la mort, sense parlar, com si Déu encara no el volgués amb Ell. Tots els deixebles es van quedar al seu voltant vetllant-lo. A l’endemà del tercer dia, van presentar-s’hi patricis romans, tocats per l’èter durant els jocs del circ on havien vist a Titus.

Però no només hi van anar ells, fins i tot els prínceps de l’Imperi i de més enllà hi anaren. Aquell lloc es va poblar de llengües i cares diferents. Tots, amb una calma inquietant, esperant al seu apartament. Aquesta continuació sorprenent anava a adorar-lo, o més aviat a retre-li els homenatges que creien que devien respectar com a nou Primus inter pares, el nou Pontifex maximus. Aquests patricis i aquests prínceps venien per a fer el jurament al primer Papa de la Història. I va ser, finalment, quan tot es va calmar…


“Deixa’m morir, dret, davant del meu Creador”, va dir Titus tractant de llevar-se.

Tots ells es van apartar aleshores, els seus deixebles, els futurs pilars de l’Església naixent que els sobirans temporals acabaven de reconèixer i a la que no posarien més obstacles sota el risc d’atraure ells llamps del Déu que recordaria el seu igual, al costat dels Profetes.
“Senyor, vinc cap a Tu. Perdona’m, la meva missió no ha acabat, però Linus la seguirà!”

Va morir allà, sota la llum del matí que se l’enduria del costat de Samoth i els seus companys. Hom diria que una mà invisible el va retenir al terra per a allargar-lo, poc a poc sobre el terra fred. Era el 29 de Juny... Van dur el seu cos a la cripta, on van cavar un petit forat per a deixar-lo reposar. Avui, la Basílica de Sant Titus de Roma està construïda sobre aquesta cripta on una estàtua adjacent representa la “Roca de Déu”, a la qual reposa l’Església.


Traduït pels germans Maisse Arsouye, Nsaymar i Pons d' Agoult
Traduït al català pel Reverendíssim Pare Abat Ignius de Muntaner.
Revenir en haut Aller en bas
Voir le profil de l'utilisateur
Ignius
Stavkanoviste
Stavkanoviste
avatar

Masculin
Nombre de messages : 233
Age : 26
Profession : Vice-Prefect
Date d'inscription : 02/07/2011

Feuille de personnage
Intelligence:
100/100  (100/100)
Etat du Personnage: Actif

MessageSujet: Re: Els Apòstols   Lun 12 Déc 2011 - 1:28

Citation :



Hagiografia de Kyrène



Kyrène era tres anys menor que Christós. Professora d’història hel•lènica, estava dotada d’un gran coneixement de la filosofia d’Aristòtil; vivia per a ensenyar i es va veure, naturalment, atreta per l’ensenyança de Christós. Al mateix temps, tot predicant l’amor i la tolerància absoluta, havia convertit a una antiga milícia i els va fer dipositar les armes, fent-los preferir la recerca de la pau constructiva amb els romans que les temptatives infructuoses d’obligar-los per la força.

La visió d’amor alliberada per Christós va fer que ella fos de les primeres dones a les que va acceptar per a ser un dels seus apòstols de l’Amor universal, sempre en la recerca de l’amor desinteressat. Ella ja predicava als seus alumnes i d’ella prové la frase cèlebre “ Estimeu-vos els uns als altres, així com Christós ens estima a nosaltres també. Estimeu-vos els uns als altres i tots ells entendran que sou els seus deixebles, si us estimeu mútuament.

Després de la crucifixió, va continuar recomanant l’Amor i la compassió, car la mort de Christós li havia confirmat la seva opinió què era millor acceptar el seu destí, per mínima que fos, abans d’usar la violència per a intentar modificar-lo. No obstant això, ella reflexionava sobre el que el Messies Christós li havia dir un dia:
Accepto el meu destí pel qual he de patir per Amor a vosaltres, i els meus bisbes no tindran distinta sort. Has de viure per la Paraula, però altres tindran el destí de protegir-te amb l’espasa, per què la humanitat du encara una part massa gran d’ombra en ella. Viu i predica, però accepta que alguns han de dur la càrrega de l’espasa per a defensar l’Església quan sigui atacada. No obstant això, ells mai no hauran d’usar l’espasa per a ambicions pròpies o dels seus capitosts.

Un dia, aproximadament deu anys després de la mort de Christós, mentre caminava per Jerusalem per a reunir els seus alumnes, va veure dos soldats romans que propinaven una pallissa a un rodamón; ella es va interposar amb aquestes paraules:

Però per l’Amor del Creador! Pareu aquesta violència! Què voleu d’aquest pobre, per a ser tan brètols amb ell?”

Ambdós homes es van girar a mirar-la i li van dir que se n’anés lluny d’allà, sinó desitjava que li mostressin fins a quin punt la podien estimar...Van marxar tot rient, arrossegant el pobre desgraciat darrere seu. Kyrène va seguir-los, recomanant-los l’amor abans de la tolerància, fins que un dels dos soldats va fer mitja volta i la va colpejar amb l’escut. Només l’arribada d’un grup de deixebles va fer fugis a amdós soldats i, amb ells, la seva víctima. Van ajudar-la a què s’aixequés, i els seus alumnes li digueren:

Però santa i noble mestra, com, nosaltres, que neguem la violència podrem oposar-nos a la de la resta?”

Ells els va fer un parlament sobre aquest tema. Des de la destrucció d’Oanilònia, les comunitats humanes s’havien organitzat, inicialment, al voltat de regles morals que contemplaven la seva pròpia supervivència. Les regles morals existeixen per què els éssers humans són lliures de llurs eleccions i per què una part d’ells encara escoltava el missatge dels violents. Per què l’humà ha de tendir cap a Déu, però encara està posseït per gran part d’ombra. Així com Ell ten cap a la perfecció, el Fill de Déu sap, naturalment, tendir a la raó i ser capaç d’escollir-la, tot i que encara ha de ser guiat. Hem de tendir vers a la comunitat segons les lleis universals, i el camí és llarg, format d’amor i paraules. Va ser amb aquesta fi que va rebre la paraula i l’escriptura. Però a vegades l’humà pren el camí curt usant l’espasa, car aquesta també fou donada a l’home per Déu. I, no obstant això, l’espasa havia estat donada a l’home com la Criatura sense Nom va ser deixada entre nosaltres, amb la finalitat de temptar-nos, per a que no l’oblidéssim com a arma. Un dia, us ho asseguro, viurem en un món d’amor on només ens importarà el que l’Altíssim veu en nosaltres, i no en allò que veu el nostre veí; aquell dia, finalment, les armes no sortiran de la seva beina. Però, per a que aquest dia arribi, haurem de separar l’espasa i la paraula, sense descuidar, no obstant això, el recurs de l’espasa per als qui escolliran defensar els sacerdots de l’Altíssim. El Messies va venir per a definir les regles, perquè, com Aristòtil ja va dir: Cal preferir acontentar-se amb el que és acceptable que exigir el que, directament, és impossible.” La violència és, doncs, acceptable contra la violència, si la finalitat és la justícia o la defensa de la vertadera fe. Hem de poder oposar la paraula amb la paraula, però també el ferro amb el ferro.

No siguem com la tribu dels Bisounours*, la qual no va saber comprendre que a vegades les coses no passen com a ells els caldria, que no hem d’esperar que Déu ens protegeixi, per què ens va dar l’oportunitat de fer-ho. No podem deixar d’agrair-li el lliure albir i recuperar-nos d’aquesta ceguesa davant dels esdeveniments. Recordeu, just després de la destrucció d’Oanilònia, que aquesta tribu que va tenir un èxode, va demanar a Déu un oasis, al centre del desert. Un lloc beneït per Ell, on ho tindrien tot a la seva disposició i podrien viure de concursos de bellesa, de festes paganes i permanents, on res no imperaria fora de l’agradar i ser el predilecte. Ells van demanar tant i tant que Mhour els va respondre:
Ajudeu i el cel us ajudarà.”Després d’haver donat aquesta resposta, que ells no comprengueren, van creure que seria suficient en partir i esperar què Oane aparegués entre ells, donant el que se’ls demanava. Van partir sense res, amb la finalitat què això durés el mínim temps possible, en direcció a la sortida del sol, per a desaparèixer, finalment, per sempre i esdevenir una simple llegenda. El nostre Creador no ens va permetre néixer vestits, sinó que ens va donar la possibilitat de ser teixidors, que necessiten fer matar animals, com ara els carnissers...

Cada un té el seu lloc, el soldat, de la mateixa manera, té el seu lloc per ajudar a la construcció de l’Església, però també tenen una gran responsabilitat. Per què, com ara el llenyataire no ha de talar un arbre si ningú no el necessita, el soldat no ha de fer córrer la sang inútilment. Així com el llenyataire no odia l’arbre, el soldat no ha d’odiar el seu enemic, sinó que ha de tractar-lo només si la causa és justa i aprovada per Déu. Si combat sense odi, per a servir les intencions del Creador, i respecta els dies d’oració, serà perdonat.

L’elecció de la raó, en el moment de prendre una decisió, és el que condueix cap a l’Altíssim, per què la raó arrossega a la comprensió, la comprensió condueix a l’amistat desinteressada, i aquesta a l’Amor perfecte, el qual educa vers a Déu. La violència du, infal•liblement, cap a l’exclusió i a allunyar-nos al rancor, el qual ens allunya de l’Altíssim. Així doncs, l’eliminació progressiva de la violència és, al mateix temps, el secret de la moral i el mateix criteri de tota acció política que vol la moralitat.

Després de que molts dels seus predicadors van haver desaparegut, després d’haver estat enduts per soldats de l’Imperi, ella era l’autoritat aristotèlica de Jerusalem. Tot i que no era violenta, va resoldre crear una guàrdia propera per a protegir els predicadors de la ciutat i va nomenar a un dels seus deixebles Vico Dominus (origen del títol de vidame) per a dirigir-la. Molt lluny d’ajudar als seus sacerdots, això va inquietar al prefecte, que va fer perseguir tots aquells que duien penjada una creu aristotèlica. Va fer matar tots els qui duien una arma, per traïció a l’Imperi de Roma, i va condemnar a crucifixió els qui duien la túnica sacerdotal. Els simpatitzants van tenir l’opció de renegar de Christós i els seus deixebles o acabar al costat de Kyrène. Tots els seus deixebles van escollir seguir-la fins al final i es varen comptar fins a trenta-tres creus al pujol, el dia de la crucifixió. Hom diu que, abans de morir, va cridar una frase de Christós: “Però us estimareu els uns als altres, en nom de Déu!”

No posseïm cap text de Kyrène, la menor dels apòstols, per què tots els seus béns van ser confiscats pel prefecte de Jerusalem. Posseïm només un informe del seu curs contra la violència i una còpia escrita per ella de la història de la tribu dels Bisounours, que havia ofert a un dels seus alumnes, que va partir a la Gàl•lia abans de la matança.

Va morir essent màrtir exactament dotze anys després que Christós.
Els seus fidels que no estaven a Jerusalem, i que escaparen de l’execució, van anar a llevar els cossos per a oferir-los exèquies decents. El sudari de Kyrène va ser exhumat posteriorment, el qual es va trobar intacte a pesar del temps que havia passat.

El seu símbol és una ploma d’oca sobre un escut i la seva relíquia el seu sudari.



*Nota del traductor: Bisounours vindria a ser “Óssos amorosos”, història del qual hi ha un annex.

Traduït al català pel Reverendíssim Pare Abat Ignius de Muntaner.


Citation :


Annex a la història de la tribu dels Bisounours (Óssos Amorosos) segons els texts de Kyrène.



Entre les tribus que havien fugit de la ciutat d’Oanilònia hi havia una tribu que duia el nom de Bisounours. D’ells en sabem que tenien una visió de la vida molt girada vers a Déu, tot i que d’una manera bastant simplista.

Els Bisounours vivien al costat d’altres, car no volien que se’ls fes massa observacions sobre e fet que posaven tan per davant l’amor que s’oblidaven de treballar, així que vivien tots units als altres. Per a ells, Déu vivia en el més alt, en el país de l’Arc de Sant Martí i dels núvols flonjos, en un regne meravellós on, arribada la mort, serien rebuts sense ésser jutjats, car vivien sense malícia d’amor i de festes. Prenent la resposta d’Oane al peu de la lletra, per a ells l’únic que demanava el Creador era que calia estimar-se i agradar-se, cada un en el seu lloc, i això era, clarament, festejar.

A la gran ciutat això no molestava a ningú, ans al contrari, els agradava ser convidats a les festes, per què no tenien una manera igual d’inventar concursos i temes de festeig per a qualsevol cosa. Havien fet, sens dubte, concurses des de qui tenia el pentinat més bonic, els pectorals més fornits, els bessons més musculats o fins i tot organitzaven curses de caragols! Els agradaven tant les festes que la gent es casava per tenir-ne una i al moment demanaven la nul•litat al•legant vicis de procediment en el moment del gran concurs... fins i tot van organitzar un concurs per a valorar els motius més bells al•legats per a obtenir el divorci i els havien demanat als legisladors estudiar un text de llei, que limités la validesa del matrimoni per així haver-se d’estalviar el procediment de separació, que en aquella època era molt costós, i al qual, generalment, els Bisounours sempre havien rebutjat. Com comprendreu, tot això era molt divertit, però després de la pena imposada pel nostre Creador, els supervivents no desitjaven pensar en quines foteses afavorir l’amor de l’altre. A més a més, la vida era dura i, si la igualtat era admissible, tot el món havia de participar del que no era del gust dels Bisounours.

Els Bisounours van designar el seu Hereu i la seva Pubilla de somriure més bell com a cap, i aquest va anar cada tarda a trobar a Mhour per a demanar-li que es posés en contacte amb Oane i demanar tenir el seu propi oasis, car ja no eren benvinguts; Mhour va respondre:
”Ajudeu-vos i el Cel us ajudarà” Els Bisounours van fer un concurs per a trobar la millor explicació i van decidir que l’explicació guanyadora era que “ si sortim, Déu, a qui estimem, no ens abandonarà i tindrem el nostre oasis”. Van festejar el comiat i van partir amb el mínim equipatge imprescindible, per tal de no encarregar-se’n, car Déu aniria a satisfer la seva necessitat en el moment precís. A pesar de tot, els savis de la resta de tribus van intentar dissuadir-los, però van dir que res no se’ls oposaria, per què estimaven a Déu i esperaven que Ell, a la seva vegada, els salvaria per amor. Mhour, per més que els va sermonejar i els va dir que cada acció que fem determina el que ens fem i que el Creador espera de nosaltres un amor incondicional sense cap condició a canvi. Ells no escoltaren res i es feren al camí vers on surt el sol, sense suposar que tornaven de cap vers el llac salat que rodeja les runes maleïdes. No hem sentit a parlar mai més d’ells, excepte en els contes per a la canalla, on parlem de la gent que creu que tot és amor, glòria i bellesa...


Traduït al català pel Reverendíssim Pare Abat Ignius de Muntaner.
Revenir en haut Aller en bas
Voir le profil de l'utilisateur
Ignius
Stavkanoviste
Stavkanoviste
avatar

Masculin
Nombre de messages : 233
Age : 26
Profession : Vice-Prefect
Date d'inscription : 02/07/2011

Feuille de personnage
Intelligence:
100/100  (100/100)
Etat du Personnage: Actif

MessageSujet: Re: Els Apòstols   Lun 12 Déc 2011 - 1:29

Citation :


Hagiografia de l’Apòstol Samoth, Sant Patró de la Congregació del Sant Ofici romà




Nota : Es pot escriure indiferentment les formes “Samoth” i “Samot”; s’admeten les diferents ortografies a causa de la diferència de pronunciació entre grecs i romans.

El vell home va seure al seu jardí mentre observava passar el Tíber passar suaument aquell bonic dia de Primavera. Envellit pels anys, Samoth, sorprenentment, havia sobreviscut aquell hivern. La seva cabellera blanca flotava al vent i els seus ulls semblaven penetrar en el temps.

Lluïsa, la seva serventa, va anar a dur-li una mica d’aigua. Havia estat al seu servei des de feia cinquanta llargs anys i mai no se’n cansava d’observar-lo. El fer de ser amb ell, encara viu, l’omplia de calma i d’un amor diví. És cert que l’home, només amb la seva presència, imposava el respecte i l’admiració a tothom. Va girar-se per posar una manta sobre els seus genolls i després se n’anava a anar quan Samoth, prenent la seva mà, va convidar-la a quedar-s’hi.


-Quedeu-vos, estimada i preciosa Lluïsa; crec que ja no us molestaré per molt de temps, com bé sabeu. L’Altíssim em reclama, per fi.

Na Lluïsa va sentir-se ofesa però, tot conjecturant la seva indignació, Samoth va seguir...

-Sí, benvolguda; us heu guanyat un ben merescut repòs. Mireu, sóc vell i gairebé no m’hi veig, ja- va parar un moment i prosseguí-. Finalment, aquest és el quid de la vida. Ha de ser així. Estic impacient per trobar el Sol i els meus col•legues- va eixugar-se una llàgrima amb la mà-.Jo sóc l’últim. Tots se n’han anat i ara em sento molt sol. El temps és cruel, passa massa ràpid. No he pogut plasmar en paper la vida de la resta d’apòstols. Però no me’n penedeixo de res. Escriure la Vida de Christós i les seves 21 ensenyances era primordial.

Les paraules de Christós encara ressonaven dins el seu ànim...

“Samoth, quan hauré mort, viatja per tot el món i estén la Bona Nova tal i com us he demanat. I quan seràs un home vell, aleshores escriu la meva història per a què aquesta sigui coneguda i pugui ser escoltada.”


- I sí, Lluïsa, no era més que un vailet quan vaig unir-me a Christós- somrigué-. Què era el que solia dir-me? Ah sí...

“Samoth, el més jove amic meu, fidel entre els fidels”


Samoth va observar la llunyania i va començar a recordar la seva vida...

-Hauríeu d’haver-me vist, Lluïsa, el inici de la meva vida: jove, impetuós, essent fins i tot insolent.- va començar a riure de valent, tot tenint un atac de tos immediatament-. El temps i els meus encontres m’han fet un erudit, tot i que no va ser fàcil pels orígens humils dels meus pares. Però, atret pel mar, el meu pare es va fer molt ràpidament la idea d’enviar-me a les costes del Mar Mort. Allà vaig trobar a Titus, que era pescador. Vaig esdevenir el seu aprenent, i encara seria allà si no fos per aquesta trobada...Definitivament, tot depèn de tan poques coses...Una sola trobada i tot pot canviar. Un dia vam reunir-nos amb Christós a la plaça del poble. Mai no oblidaré aquella encontre...Adoneu-vos-en, vaig deixar-ho tot de la nit al dia per tald e seguir un home que absorbia l’esperit, l’ànima...


Citation :
Vam acostar-nos a Christós, acompanyats pel nostre amic Paulos, un camperol. Era el més jove, encara un nen...però vaig ser jo que va prendre la paraula:

-Mestre, les teves paraules són tan justes! Ensenyeu-nos el missatge d’Aristòtil!”

Aleshores, Christós, afectat per la meva innocència juvenil, ens va respondre:

-Aleshores seguiu-me. Els vostres oficis, els vostres bens, les vostres eines hauran d’esperar a que acabeu la vostra missió. Ja que, de moment, vaig a construir l’Església, el més bell instrument de pau. Coneixeu-la; us ensenyaré la saviesa d’Aristòtil i el missatge de Déu, però haureu d’aprendre d’altruisme i d’abnegació.

Va posar-nos en marxa en direcció a la Gran Basílica.

-Després vam seguir el nostre mestre per a ensenyar la paraula de l’Altíssim. Vam acabar essent dotze.

Citation :

I això és només una de les moltes coses que Christós va fer prodigioses quan l’acompanyàvem pels camins. Aquestes coses, ell sempre les feia de la manera més natural i més senzilla possible; al mateix temps, tots ens quedàvem astorats del poder que Déu havia dipositat en ell.

I am seguir el nostre camí, amb fam d’amor i de veritat, d’acord amb el nostre Messies el qual solia narrar-nos paràboles que quedaran gravades en la meva memòria i que també m’agradaria compartir amb vosaltres, amics meus, quan en tingui ocasió...

- He viscut dues vegades la felicitat més absoluta. Primer amb Christós i després amb Titus. Un cop Christós va sacrificar-se per la nostra ànima, vaig anar a Efes i a Roma. Havíem de predicar, de convertir, de construir una Església de fidels. Hi ha tantes coses que s’han construït a partir de la seva Paraula...I, què et diré de Titus, el nostre Rei espiritual? Va ser el nostre primer Papa. Amb ell, la nostra Santa Església s’ha convertit en gegantina. Vaig sentir-me honorat quan em va dir que tenia la missió de crear i organitzar al voltant meu i dels meus deixebles una congregació responsable de desenvolupar, difondre i preservar la paraula de l’Altíssim.


- va prendre un pergamí que estava sota la flassada-. És el meu testament.

Va quedar-se un moment mirant el riu Tíber i els vells arbres, acaronats pel vent que va endur-se a Samoth. Lluïsa va quedar-se amb ell una estona i li va deixar anar la mà. Samoth se n’havia anat.

La seva Obra

La vida de Christós i les 21 ensenyances.

Relíquies

Cap relíquia no li pot ser atribuïda. Robatori, pèrdua... Hom no sap que se n’ha fet. No obstant això, la seva casa al Tíber ha estat preservada i els fidels hi van en peregrinació. Una capella ha estat construïda als voltants.

El seu testament.

Citation :
Als meus companys, als deixebles de Samoth.

Prenc la ploma en l’ocàs de la meva vida per tal de deixar-vos un últim testimoniatge. I sí, el vell encara us parla. És cert que m’agrada parlar i escriure. Però no és aquest el sentit de la nostra missió? En poc temps, aniré amb els meus onze companys. No em ploreu, car no ho mereixo. M’he escapat de la mort per tal d’acabar el que vaig encetar en el seu dia. Viviu en l’amor als altres, no baixeu mai el cap i mantingueu la fe. La feina començada cal que es continuï. És aquest, ara, el vostre deure: conèixer la forma d’escriure per a relatar un seguiment de la nostra història, del nostre trajecte en el temps. Les nostres accions, els nostres patiments, el nostre amor ha de ser conegut per molts. Els fidels i els seus fills necessiten saber el que va passar. No deixeu la feina en contra del temps, car l’oblit i la peresa intel•lectual és el major enemic de la nostra fe. La desconeixença és un perill molt més gran que la ignorància. No permeteu als vostres propis deixebles ensenyar falses veritats. Per això, us exhorto a no deixar mai d’escriure, per a contar la història de la nostra Santa Església. Han de ser garants de l’Escriptura i dels texts dogmàtics i també d’assegurar la seva preservació eterna.
Estimats amics: us deixo amb molta esperança. Heu guanyat la meva confiança.
Samoth.
"Fidels entre els fidels, difoneu la paraula de Christós"




Traduït per Monsenyor Dariush
Traduït al català pel Reverendíssim Pare Abat Ignius de Muntaner.
Revenir en haut Aller en bas
Voir le profil de l'utilisateur
Ignius
Stavkanoviste
Stavkanoviste
avatar

Masculin
Nombre de messages : 233
Age : 26
Profession : Vice-Prefect
Date d'inscription : 02/07/2011

Feuille de personnage
Intelligence:
100/100  (100/100)
Etat du Personnage: Actif

MessageSujet: Re: Els Apòstols   Lun 12 Déc 2011 - 1:30

Citation :


Hagiografia de l’Apòstol Santa Calandra


La seva vida abans de Christós

Hom diu que la seva jovenesa en una família pobre i famolenca va tenir un efecte cabdal sobre la vida de Calandra. Pot ser que aprengués a ser humil i piadosa per la seva família o per les circumstàncies, o pot ser que Nostre Senyor li donés aquestes qualitats. Sense preocupar-nos per l’origen de les seves qualitats, els orígens de les seves ensenyances en quant a tot allò relacionat amb l’espiritualitat poden ser trobats mirant cap enrere sense arribar a la infantesa.

Va consagrar-se al temple d’Aristòtil per al seu aprenentatge en matèries de l’esperit, per què era una de les vies més estranyes per a sortir de la pobresa d’aquell temps. Va assabentar-se’n de qui eren alguns dels sacerdots d’aquest temple i els va servir durant un temps, sadollant el saber amb la mínima gota com un vestit sec absorbeix l’aigua. No obstant això, ésser una adepta a l’aprenentatge no la va fer gaire popular entre els seus companys estudiants i, fins i tot, entre alguns sacerdots.

Al seu setzè any, el sacerdot rector del temple li va dir que la requerien a un altre lloc, a causa del seu saber i de la passió en vers aquest. Va donar-li una mica de menjar per al camí i una direcció cap a una ciutat del desert. De seguida, i amb tota confiança, va fer-se al camí sense sospitar de les males intencions que guardava el rector.
Va rendir-se al desert, conservant el menjar i l’aigua, car era d’origen humil, tot i que es van assecar abans d’arribar a la ciutat desapareguda.

Tot i que va deambular durant força dies, sempre en la direcció senyalada pel sacerdot rector del temple, la seva fe mai no va defallir. Va ser el quarantè dia, força temps després que s’acabés el menjar i uns quants dies després que les últimes gotes d’aigua foren begudes, quan va veure una ciutat a l’horitzó.


Quan va arribar, no va ser de la gana i de la set del que es va preocupar, sinó que va anar a cercar al sacerdot del poble. Quan el va trobar, el sacerdot va dir-li que ell mai l’havia requerit, ni que havia estat informat de la seva arribada, ni de què ho havia d’arribar, però la venjança i la còlera estaven lluny del seu ànim, per què sabia que era Déu qui l’havia enviada, a través de les enveges dels sacerdots del temple. Va ser allà on va servir nombrosos anys fins que va ser duta per un grup de fidels que procurava educar els pagans del país.


La seva vida amb Christós

Va ser la capacitat de fer que l’animal s’acostés a ell el que va meravellar, en primer lloc, a Calandra. La seva capacitat de dispersar la multitud hostil amb les seves paraules i la seva negativa a la violència va ser el que li va conferir el seu respecte. Va ser el dia en que ella i els altres nou van consagrar les seves vides com a apòstols. Entre un gran nombre va començar a seguir a Christós.

Van viatjar de ciutat en ciutat, difonent la saviesa d’Aristòtil, compartint la passió i la fe de Christós i van omplir al poble en la glòria i l’amor de Déu Totpoderós. Calandra tenia facilitat, especialment, per a la lectura de les doctrines i, per tal d’interpretar-los, o entendre’ls si ho preferiu, s’ajudava de les paraules de Christós. Va ser coneguda per ser capaç de llegir les paraules de la llei i del saber de l’esperit i de saber aplicar-les.

Els nombrosos miracles que es van efectuar davant dels seus ulls va inspirar sempre a Calandra a parlar sempre més i més apassionadament. Els actes de Christós: la cura de malalts, la cura de paralítics i fins i tot el fet de retornar la vista als qui mai l’havien tingut van fer més fàcil la propagació de la seva paraula. L’Amor i la Veritat van ser duts a un gran nombre de persones d’aquesta manera.

Va anar amb el grup a Jerusalem, una gran ciutat, amb nombrosos habitants, molts pecats i pidolaires, i nombrosos edificis magnífics. Va ser la confrontació de la ciutat l que va transformar, no només la seva vida, sinó també la de tantes altres i tantes més conseqüències. Només la va retornar a la realitat el veure al Centurió els pecats del qual van ser absolts com van ser absolts tants altres, i les paraules de Christós que havien provat la seva veracitat i la sorpresa que l’acollia.

Fins la tarda en què Dajú els va deixar i va canviar la seva fe respecte a que Christós era el Messies, Calandra trobava en les seves paraules sobre la castedat inspiradores, car ella l’havia practicada. El discurs sobre l’organització va continuar fins la nit, i Calandra sempre ho memoritzava per al coneixement; el seu coneixement de memòria viva era un do de Déu. El sopar va prosseguir, amb la tristesa de Christós, la qual va transmetre-li, per què els seus sentiments, sovint, eren iguals que els de Christós, el seu mentor i mestre.

Tot el que va succeir més tard va passar massa ràpid com per a què pogués percebre els esdeveniments: la captura, el judici i la condemna van dur-la a la desesperació. Quan van dur a terme la crucifixió, Calandra va plorar per primera vegada des de feia anys, no només per la mort de Christós, també per la pèrdua que acabava de patir la humanitat, per què ell ja no estaria mai més allà per a predicar la Veritat.

Els Àngels que van descendir del cel van paralitzar tot el món i, per a Calandra, els vents i la pluja van cessar en aquell moment; els crits i les exclamacions del poble van quedar perduts en la música celestial. Aquell dia no era el fi, sinó un començament, i aquella mateixa nit Calandra i la resta d’apòstols es van comprometre a ensenyar la Veritat i a batejar nombrosos fidels.


La seva vida després de Christós

Calandra va deixar altres ciutats després de Jerusalem, cercant sempre el consol en la solitud i va recobrar la vida continuant amb l’ensenyança. La seva memòria la va ajudar moltísim per què podia parlar Calandra dels esdeveniments que va passar amb els seguidors de Christós com si els estès vivint. Va viatjar per molts països, per nombroses ciutats i pobles, batejava fidels i conversos i buscava en ells els més savis, piadosos i humils, per tal d’ordenar-los sacerdots de les seves comunitats.

Els seus viatges la van dur, de nou, a Jerusalem, una ciutat maleïda en el seu esperit, però el seu camí no el va traçar voluntàriament, així que el va seguir. Sobre el camí va trobar una persona que seria la seva companya durant molts anys, Publia, la qual va batejar com Bertilde. Això va ser a Jerusalem, on va recordar al rei la llei dels romans i la natura cruel i humana, car la seva fe mai no havia vacil•lat.

Va passar nombrosos anys als camins a través de països, continuant amb el seu deure, tal com va dir Christós aquella nit terrible. Va fer nombrosos amics, va ordenar molts sacerdots i va tenir l’alegria de veure com creixia la fe entre els pobles de infinitat de països. Va trobar, per fi, una ciutat on va acabar els viatges i s’hi va instal•lar, adquirint una propietat que havia sigut utilitzada per creients.

Durant els molts anys de viatge, mai havia estat a Roma, però va tenir l’alegria d’assabentar-se’n de l’ascens de Titus al títol de Papa. Però un dia li va arribar una carta, convocant-la allà a causa dels treballs de la seva companya Bertilde i, a pesar de la seva edat i la seva malaltia, les dos es van preparar per al que seria el seu últim viatge juntes.

A la mort de Bertilde, a una ciutat al sud de Roma, Calandra va sentir, per primer cop, que la seva fe vacil•lava, però aquesta va ser ràpidament restaurada i la seva finalitat retornada com quan un roser creix, de la nit al dia, sobre una tomba. Va continuar fins a Roma i va presentar el seu projecte al Senat i després va marxar, car ja no hi tenia res més a fer, per formar una Orde. En el camí de tornada només podia esperar que hagués parlat justament i que Jah faría el que calgués.

Va rebre una carta després que el consell prengués una decisió, d’algú que mai va tenir la certesa que aquella carta arribà al seu destí, assegurant la formació oficial d’una guàrdia episcopal amb la finalitat de seguir els ideals de la Santa màrtir Kyrène i les ensenyances de Bertilde. Calandra va saber, aleshores, que la memòria de la seva amiga havia estat honorada.


El seu fi a la vida terrestre

Mentre que l’edat ja calava en Calandra el seu cos va començar a fallar, però no el seu esperit. Mentre que la malaltia atacava els seus óssos, fent-los fràgils i trencadissos, va continuar les seves ensenyances i fent de guia, tot i que ho feia enllitada. Els papers van ser invertits, aleshores: els seus viatges van acabar, però altres en la recerca del saber i la saviesa i alguns creients anaven a la recerca de Calandra a casa seva.

Va ser en aquest temps que Calandra va començar a escriure els seus diversos treballs, idees i memòries, amb la finalitat que molta gent pogués conèixer-los després de la seva mort. Tan intel•ligent i sabia com n’era, sabia també que les idees no deixaven mai de formar-se i que una idea podia néixer, sovint, d’una altra. Així que el va ser conegut de boca en boca, va ser transcrit sobre pergamí i pell animal.

El dia de la seva mort es va presentar com tots els altres: el sol va llevar-se, el vent va bufar i cap efecte espectacular del temps o del miracle van marcar el seu fi. Va ser un servidor, qui havia començat a treballar per a ella, tot ocupant-se dels seus camps i de preparar-li el menjar, qui la va trobar mentre preparava l’esmorzar. Va deixar les farinetes al capçal del seu llit mentre l’home procurava de trobar senyals de vida, però en va, car no hi havia. El seu alè havia conclòs, com el seu cor, i havia travessat el vel per a residir al Paradís Solar.
Les seves exèquies foren simples, un simple enterrament al seu jardí, amb tota la gent de la ciutat que es va presentar, així com tots els qui havien anat a la recerca de saviesa i del seu saber. Ningú no la va plorar, sinó que més aviat es va celebrar la seva vida, i les seves memòries i la seva casa van ser tractades amb el major dels respectes. Els seus escrits van ser reunits per alguns dels estudiants més habituals i foren escortats fins a Roma, on encara hi romanen avui dia.


Relíquies

Les restes de Calandra s’han perdut en el transcurs dels segles. Força documents queden avui en dia que duen el seu nom.

Associacions

Majors: professors i estudiants, viatgers
Menors: missioners



Traduït al català pel Reverendíssim Pare Abat Ignius de Muntaner.



Citation :



El mite de l’Orde de la Rosa Consagrada.


Pròleg

La història comença després de la mort i ascensió de Christós i, en conseqüència, també del retir dels apòstols de Jerusalem a un lloc secret per a discutir el futur de l’Església, del que transferirien i també de quines accions s’haurien de dur a terme. La majoria van separar-se; alguns van anar en grups de dos i la majoria sols, molt determinats a estendre la paraula d’Aristòtil, en la seva interpretació, i també la paraula de Christós.

Aquesta és la història d’un d’aquests viatges, el de Calandra i de la seva amiga Bertilde.



Capítol I: Un encontre fortuït.

Les prèdiques de Calandra en pro de l’Església Aristotèlica la van dur a Jerusalem. Les seves ferides psicològiques, sempre vives, i el seu record de la mort de Christós, sempre frec, van obligar a Calandra a desobeir la lògica, que li recomanava que seguís el camí i deixés la ciutat. Però va creure que la lògica podia anar errada i va decidir, doncs, creuar les portes de la ciutat, tot esperant que no la reconeguessin ni la perseguissin.

Al camí, a uns quans peus de distància de les portes de la ciutat, es va creuar amb una dona que escombrava sota un arbre. És amb compassió que Calandra va acostar-se a la desheretada. Va ser aleshores que va veure que la pell d’aquesta havia estat víctima de la violència, que hi havia contusions i abrasions. Va desencadenar tota la seva passió sobre la pobre dona i, sense preguntar, va agenollar-se i la va abraçar, prenent-la entre els seus braços. La pobre víctima es deixava, així, prendre sense cap mena de resistència.

Quan el dolor que Calandra sentia per la pobre dona va apaivagar-se, se sentí prou forta per a deixar-la anar; i així ho va fer. Calandra la va observar de cap a peus. Era una dona ben formada i, sens dubte, havia resistit, primerament, als agressors. Calandra va fixar-se, aleshores, en la seva cara. Deixant de banda la brutícia i les taques negres sobre les dents, només hi veia desconfiança i passió.


- Digues-me, jove, com et diuen?-Va demanar Calandra.

La resposta no es va fer esperar:
“Em dic Publia Iulia Velina i us agraeixo, mare, que m’hagueu pres en els vostres braços.”

-Digues-me, filla, qui t’ha fet quelcom així? Per què ets aquí, sobre la terra, duent sobre l’espatlla només aquests parracs? Com podria ajudar-te?
-Calandra va seure al costat de la dama i la prenia entre els seus braços per tal de reconfortar-la.

Publia va girar la cara cap a Calandra i va fixar-hi els ulls.


-Em va dir que no era benvinguda a causa d’alguna cosa que passava a la ciutat...que no m’hi volia; aleshores em va colpejar, em va forçar contra la meva voluntat, i va empènyer al carrer. El que duc, ho he buscat als cubells d’escombraries de Jerusalem. La gent no és gaire generosa, després dels últims esdeveniments. Mare, ja m’heu donat tot el que podieu, ja no em podeu ajudar més...

Calandra va estrènyer més la molt jove dona. “Et prendré com a filla, tornarem a entrar a Jerusalem i trobarem una llar.”

Aquella mateixa nit, les dues dones van entrar a la ciutat i van trobar, a la perifèria, un sostre sota el qual dormir.


Capítol II: L’estança a Jerusalem

Van passar, així, dos dies a Jerusalem. En quant les ferides de Publia es van curar, van fer-se amb unes modestes peces de vestir i amb bastó de fusta usat per a treballar la canya, amb la qual es feien les caminates diàries i algunes compres. Calandra temia que la canya es trenqués, però Publia caminava sense esforç, abstenint-se de fer comentaris inapropiats.

Cada dia recorrien la ciutat, anant cada cop a barris nous. Calandra aprofitava aquests passejos per a explicar a tothom la fe aristotèlica, especialment a Publia, que va acabar tenint fe en els Profetes, tot i que sempre va tenir cura de mantenir-se atenta a tot. A mesura que Publia s’apropava al camí de la virtut, la seva amistat amb Calandra es feia més forta.

Un dia, a la tarda, les dones van rebre alguns productes, com ara pa i dacsa; no era gaire, però les satisfeia perfectament. Mentre recorrien els carrerons que els permetia recórrer la ciutat més ràpidament, Calandra va dir:
“Publia, ets creient de la nostra Santa Església. Aleshores, per què no deixes que et bategi, com he batejat a altres davant teu?”

-No podré anar més amb tu, si no em bateges?-
Va preguntar Publia.

- És clar que sí, car també ets amiga meva. Ja no seria el mateix, sense tu-va respondre Calandra.

-Puc viure segons els preceptes d’Aristòtil i viatjar amb tu, si rebutjo de batejar-me?

Calandra, beneïda amb la saviesa i la passió, va respondre-li:

-Però quin motiu hi a per a negar-s’hi? El baptisme és la propera etapa que assegura la fe en Aristòtil i Christós; és aquesta etapa la que et permet anar al Paradís Solar un cop moris. Et conec força bé i sé que, per a tu, rebutjar el baptisme és com mentir-te a tu mateixa.

-El camí de la virtut, de la fe en vers a l’Altíssim i els seus Profetes, Christós i Aristòtil, és un camí personal fins al punt en què hom entra a la gran família aristotèlica i en descobreix l’amistat. No estic preparada per a fer aquesta passa. Et garanteixo que no em menteixo; no faig res més que garantir-me que faig el correcte
-va respondre, amb emoció i coneixement Publia.

Aleshores van tornar a entrar a l’alberg, on van preparar-se el sopar. Van menjar només el mínim imprescindible i van embolicar la resta per a l’endemà. Van esperar que el sol es pongués mirant de conjecturar els seus pensaments mutus i, quan la penombra va abraçar la ciutat, van adormir-se.



Capítol III: Tempesta i llampecs.

Va ser un dia que va començar com la resta...els ocells cantaven, un vent, lent, venia dormitat de l’oest i el sol entrava a la vila, desvetllant a les dues un dia més. Van preparar-se, com sempre; van vestir-se, van menjar farinetes de blat remullades i mentre que Calandra va preparar les prèdiques, Publia preparava l’equip pastoral. Tot era normal per a elles, però aviat res no ho seria.

Van endinsar-se pels carrers de Jerusalem un cop més, aquest cop creuant una plaça on van convidar als mercaders locals mentre la gent feia les compres alimentàries del dia. Mentre creuaven la plaça, diverses coses van escapar als ulls de Calandra, però no als de Publia. No hi havia gaire tumult, la gent semblava irascible i llesta per atacar, però la seguretat de Calandra va fer que no observés i va començar les seves ensenyances.

Publia estava irritada, també, però mirava de no demostrar-ho per no crear malestar en la seva amiga i col•lega. Va agafar fort entre les mans un pal, llesta davant qualsevol esdeveniment que pogués succeir. Calandra va començar a parlar sobre les idees de què l'Ésser Sant és Totpoderós, mentre Publia es barrejava entre la multitud.

Va ser aleshores que un grup de soldats romans va entrar al mercat i van acostar-se a Calandra; molts van quedar-se amb els braços a la cintura, o creuats sobre el pit, però el propi Centurió va acostar-se-li, amb la mà sobre l’espasa. El cel s’havia ennuvolat i el vent es va fer més fort, tot i que el sol seguia brillant prou com per a fer relluir la cuirassa i els ulls del romà. Ràpidament va mirar al seu voltant, però no va poder veure a Publia per enlloc. En realitat, moltes persones havien desaparegut per tal d’evitar problemes.

El capitost romà va parlar, amb una veu malèvola i plena de menyspreu:

-Ja et vam expulsar un cop d’aquest lloc. No ets benvinguda. Ets una rebel contra l’Imperi, que ets aquí per a revoltar-lo a ell i al seu poble. Vam deixar-te marxar pel teu propi peu, però ara ja és massa tard i seràs castigada per tal de purgar els teus crims.

Calandra no va dir res car, després dels esdeveniments següents a la mort de Christós, estava convençuda que l’esperit i la voluntat del poble havien canviat. No obstant això, semblava que no era el cas, tot i que mai havia sentit que la seva presència fos inoportuna. Potser era més ignorant del que creia. Incapaç de trobar una sortida a aquella situació, i en sentir-se abandonada, va preparar-se pel pitjor i va allargar les seves mans al Centurió per a què les hi lligués.

Va ser aleshores que va esclatar el primer llampec, indicador de l’arribada imminent de la pluja, i, simultàniament, un cop de bastó al braç del centurió que intentava apressar a Calandra per part de Publia. Un altre ràpid cop de bastó al costat del casc va fer caure a l’home de genolls i va fer-li perdre la consciència. Alguns dels soldats van córrer per agafar-la i alguns van dur les seves mans a les armes.

Publia, aleshores, va parlar amb una intensitat desconeguda per a Calandra:
“Cessareu ara mateix i marxareu. Agafareu el vostre capitost, us retirareu a la vostra barraca i anunciareu que heu estat incapaços de trobar-nos. Ens permetreu, per la nostra part, que donem mitja volta, recollim les nostres coses, i sortim de la ciutat sense cap problema!”

Calandra va pensar que la seva col•lega havia parlat amb la veu d’algú acostumat a manar. Va concloure que coneixia menys a la jove del que creia i que se n’hauria d’informar més si se’n sortien d'aquella. Va observar la cara de Publia, plena de determinació i de desconfiança com el primer dia, i les coses van resultar força més clares.

Els romans semblaven haver percebut un aire familiar en la seva cara, com si haguessin reconegut al cap dels seus agressors. Van aixecar l’home sobre les seves espatlles, van retirar les mans de les seves armes i van allunyar-se, lentament, de les dues dones. Van acostar-se a la sortida de la plaça i van desaparèixer.


-Mare, heu de confiar en mi; hem d'anar-nos-en. Respondré totes les vostres preguntes més endavant, però de moment ens hem de posar en marxa urgentment- va dir Publia amb una veu molt més suau.

Amb confiança i ràpidament, Calandra va seguir a la seva amiga pel camí cap a l’alberg, on van guardar les seves pertinences, sense demora ni vacil•lació. I van anar-se’n, sense girar la vista enrere. Van passar força nits i dies abans que Publia li permetés parar, per tal de descansar i tornar a parlar.



Capítol IV: Veritat, Baptisme i Fundació.

Van seure al voltant del foc, una al costat de l'altra, sota la confortable teulada que creaven les copes dels arbres del costat del camí. Van menjar les restes de pa i blat que havien aconseguit dur amb elles de Jerusalem. Conforme van seure, després del que havia passat, van sentir-se soles.

-Ens haurem d’aturar aviat a alguna ciutat per tal d’assortir-nos de menjar- va dir Calandra, evitant el tema que surava a l’aire des del seu ànim.

-Digueu-me, què és el que necessiteu preguntar-me? - Va respondre Publia, sabent-ne la resposta.

Calandra va veure brollar els ses pensament per la seva boca:
“Per què tinc la sensació que m’he equivocat amb tu des de fa molt? Qui ets? Quines són les teves intencions amb mi?”

-Mare, sabeu que no us he mentit mai; tot el que he fet ha tingut la seva raó, inclòs el silenci sobre alguna part del meu passat. M’afligeix saber que us sentiu ferida per aquest fet, però he fet el que creia millor. Sóc Publia Iulia Velina; l’antic centurió d’aquell escamot al qual vam fer front a Jerusalem; l’home que els dirigia va ser el qui va tacar el meu honor, el meu orgull i la meva virtut. Les meves intencions segueixen essent les mateixes, mare: seguir-vos i protegir-vos sempre que pugui.

Calandra es va veure obligada a parar per un moment, car el menjar s’havien convertit en cendres a la boca, ara que sabia quin era el seu propòsit a la ciutat. No havia estat només una prova de la seva valentia i compromís, sinó que havia estat enviada a casa, també, per tal de salvar a aquella jove. La voluntat de Jah s’havia fet manifesta d’una manera misteriosa.

-No hi ha cap necessitat que t’afligeixis per les meves accions o pensaments, Publia, ans el contrari. Sóc jo qui he de demanar-te disculpes; com puc compensar-te?

-Mare...bategeu-me.

I d’aquesta manera, Publia la romana va ser batejada per Calandra i va rebre el nom aristotèlic de Bertilde, que significa “a la brillant jove bel•licosa”. Va ser rebuda en l’Amistat de l’Església creixent i va ser contractada al servei de Calandra. Les dues van celebrar la cerimònia soles al desert, amb Déu com a únic testimoni.

-Com que jo sóc incapaç de dur una arma, tu ho faràs per mi, per tal de protegir-me del mal cor de l’home- va dir Calandra-. També ens guiaràs en el viatge i en l’esperit i, per tu, podrem aconseguir els nostres objectius en el món, i de l’esperit.

I aquest és el vincle entre oradors i soldats de l’Església, els quals treballaven plegats.


Capítol V – Els anys de servei

El parell de dones van servir, d’aquesta manera, a l’Església diversos anys, fent-ho sempre juntes. Mentre que Calandra difonia la paraula de la Veritat Divina davant del poble de diverses nacions, Bertilde romania sempre al seu costat, sempre atenta, com ajudant de la clergue. Amb el temps, la història de les dues dones va creuar totes les fronteres i es va fer sentir per arreu, fins i tot entre ateus i membres de sectes paganes. Aquestes persones van seguir, aleshores, el seu exemple i es van fer acompanyar, la majoria per antics soldats romans.

Bertilde va ser reconeguda, aleshores, com la precursora de la idea del soldat al servei de l’Altíssim, la qual cosa mai ha quedat en entredit. En una carta dirigida als seus companys i companyes i antics soldats, els va exhortar a passar al servei de la Vertadera Fe. També els va explicar les grans virtuts que havia de tenir un soldat, la necessitat de fer un favor i que el camí vertader pot trobar-se seguint un membre del clergat. Ningú no la va contradir en les seves ensenyances, ja que eren verdaderes i pures.

Les dues amigues mai no s’estaven una lluny de l’altra. Calandra s’estava en les normes que plaïen a Christós i Bertilda, tot i que ho era, feia honor del seu càrrec. Els anys van passar, així com la seva jovenesa, però la solitud seguia embolcallant els seus cors i, tot i que tenia homes amb els qual casar-s’hi, Bertilde no va cedir mai. L’Amistat pot ser assolida mitjançant altres camins que el del matrimoni, i l’amor pot ser expressat per altres vies que la de la carn.

Finalment, l’Apòstol Titus va ser nomenat cap de l’Església i va ser promogut a Roma. Se li donà el títol de Papa, i l’Església va prosperar. Tot i que no va prendre mai a un soldat com a company, intrigat per aquella idea, va enviar una carta a tots els qui ho havien fet per a què viatgessin a Roma per anar a trobar-lo i discutir d’establir una doctrina oficial per a la creació de tal orde de l’Església.

Havent rebut el missatge, Calandra i Bertilde es va preparar, lleialment, per al viatge. Van rebre generoses donacions de menjar per part del poble i va prometre tornar-hi de nou. Un noble local els va oferir dos muntures, reconeixent així el mèrit de la seva tasca. I per això, van dirigir-se al camí que les duria, sense que ho sabessin, a l’últim viatge que farien plegades



Capítol VI: l’Últim Viatge

Abans de realitzar els preparatius del viatge, abans del mateix, abans inclús de parlar si anar a Roma, Calandra ja sabia que Bertilde no es trobava bé. A pesar de la preocupació, tot rebutjant aquesta inquietud, Bertilde va insistir en la realització del viatge, ja que era la voluntat del Papa i de Jah. Calandra va guardar el seu ressentiment i va perseverar en ajudar la seva amiga i els seus companys de qualsevol manera que podia.

Durant el viatge, la seva condició física va empitjorar, va arribar a tenir febre i tos i la seva cara es va decolorar, així com el seu cos es va convertir fred al tacte. Amb tot, va negar-se a aturar el viatge per buscar qualsevol ajuda; la seva fe era tan forta que creia que si era la seva hora, seria cridada per Jah, malgrat tot. Astorada, a pesar dels miracles que havia vist, Calandra no podia creure la fermesa i la determinació de Bertilde.

Van fer camí cap a la costa i van negociar un passatge per a un buc que sortia cap a una ciutat de la península propera a Roma. La brisa sembla que va fer millorar a Bertilde i el seu humor. De nou, viva i plena d’esperit, conversava amb Calandra i amb la resta de la tripulació, i la inquietud es va esfumar, ràpidament, de l’ànim de la resta. La seva pell va tornar a agafar el seu color i passava els dies amb normalitat als ponts del vent, del sol i l’escuma.

Van passar molts dies i moltes nits, encara, fins que no van veure una ribera, esquitxada amb tot d’assentaments de l’Imperi romà. Els somriures abundaven mentre la tripulació es preparava per posar peu a terra, car tots havien passat ja a ser fidels aristotèlics gràcies a Calandra i les seves ensenyances i no podien esperar per a difondre els mateixos la Paraula. El vaixell va entrar al port i les companyes van deixar els seus nous amics per tal de encetar el seu viatge a Roma

Mentre el viatge continuava, la condició física de Bertilde va tornar a empitjorar, i això va fer augmentar la inquietud de Calandra pel temps que faltava per arribar. Van arribar a un punt en què ja no podien viatjar més juntes. Van buscar un refugi en un hostal i Calandra va tenir cura de Bertilde durant diversos dies.


-Calandra...em temo que els meus serveis al teu costat arriben a la seva fi- va xiuxiuejar Bertilde una nit.

-No parlis així, amiga, per què això és passadís i ja veuràs com, aviat, tornes a estar bé i seguirem de nou el camí cap a Roma plegades.

-No, mare, això no podrà ser. Descansaré aquesta nit i, en dos dies, no podré saludar el tercer-va seguir Bertilde

Calandra va començar a plorar, sense creure, però sabent que no podia saber el que els duria el nou dia.
“No! Estaràs aquí inclús millor i reprendrem el viatge. Et reposaràs i trobaràs la força. I jo seguiré aquí, al teu costat.”

Sota els seus ulls seguia, malalta, però dormida. Va comprovar, per assegurar-se’n, que tenia els ulls closos per la son i no per la mort; podia sentir la respiració sobre la seva galta. Va posar el seu cap sobre el pit de Bertilde i va adormir-se també.

Pel matí, Calandra es va esfondrar car, efectivament, Bertilde havia deixat aquest món. El seu cos romania tranquil i elegant en un somni etern, però dels ulls de Calandra només brollaven llàgrimes. Entristida, però decidida, va demanar ajuda per a enterrar a Bertilde, tal i com mereixia.

El lloc que va escollir era un petit pujol ple d’herba suau, verda, fresca. Va ser col•locada dins la tomba, excavada ràpidament i silenciosa per camperols i va presidir, atorgant-se els drets dels enterraments, a la seva difunta amiga. I la terra es va col•locar, de nou, sobre d’ella, per tal de protegir-ne el seu cos.

Aquella nit, Calandra va descansar intermitentment, havent passat força hores abans de poder conciliar la son. Al dia següent es va llevar amb els crits dels camperols; incapaç d’entendre’ls, va agafar les seves coses i va córrer a l’exterior ràpidament. Sobre el pujol on Bertilde havia estat enterrada el dia anterior, havia crescut un arbust de roses esplèndides sobre la terra remoguda de la tomba. Estava completament desenvolupat i bell, de manera impossible a no ser que hagués estat per obra d’un miracle, atorgat a Calandra.

-Mireu, la puresa del seu cor, de la seva ànima i de tot el seu cos han omplert de fertilitat la terra d’aquest lloc. Feu conèixer aquest lloc, protegiu-lo, però mai no l’amagueu; és un orgull per a la vostra ciutat, aquest miracle-[i] li deia a la gent.

Va donar mitja volta, immediatament, del lloc on havien romàs, va recollir totes les seves i va reprendre el seu viatge a Roma un cop més. Com que havia començat el dia anterior amb dol, va començar aquest celebrant-lo, car semblava que el cicle de la vida era, aquest cop, més clar que mai. I ara estava animada pel fet que la declaració del Papa per a crear una Orde hauria de ser presa en consideració.



Capítol VII: Una Reunió a Roma

Calandra va arribar a Roma en un sol dia, accelerada per l’objectiu i la santa missió. El concili havia començat feia algunes jornades, però circulava un rumor als passadissos entre les diferents persones: Bertilde es presentaria a aquella reunió.

Provocant un gran desordre, va forçar el pas al rebedor de la reunió per a l’esdeveniment, tot obrint ella mateixa la pesada porta de dos batents. Diversos religiosos i els seus companyons van sortir a veure quina era la causa de la molèstia, tots callats quan va reconèixer a l’Apòstol. Va aixecar el paquet que Bertilde havia dut amb ella durant molts anys, ple de cartes, reflexions i els diaris dels seus pensaments i experiències. Calandra va llançar-lo sobre la taula, provocant un esvalot amb els altres objectes del soroll produït pel xoc.


-Aquí teniu el que busqueu realment! Contempleu les escriptures de Bertilde, la vertadera fundadora de l’Orde que voleu crear aquí avui. Sapigueu que el seu cos roman sota terra, amb un arbust que va néixer d’allà el mateix dia! Ara està amb l’Altíssim, observant-vos a tots vosaltres com aquí decidiu el destí de la seva feina i de la seva Fe! No la desacrediteu- va declarar Calandra.

Va tombar-se i va retirar-se de l’habitació, tot deixant la creació a la gent més afectada que ella. Va retornar, tal i com havia promès, a la gent que havia deixat i va seguir la seva ensenyança amb ells. Un dia va rebre una carta on s’exposaven les conclusions de l’assemblea publicada pel Papa i Calandra va somriure; va somriure fins al dia de la seva mort.



Epíleg

L’Orde constata aquestes escriptures com la veritat i, amb bona intenció, els declara com a documents consagrats que cal respectar en vista de com ho van revelar, en el seu moment, els propis fundadors. L’Orde reconeix també que la soldat Bertilde és el primer membre, matrona i cavaller de l’Orde, tot i que no va tenir mai el títol en vida. Les seves ensenyances, pel record i la carta, es conserven fins avui en dia considerat com la guia original per a la vida dels membres de l'Orde.




Traduït al català pel Reverendíssim Pare Abat Ignius de Muntaner.
Revenir en haut Aller en bas
Voir le profil de l'utilisateur
Ignius
Stavkanoviste
Stavkanoviste
avatar

Masculin
Nombre de messages : 233
Age : 26
Profession : Vice-Prefect
Date d'inscription : 02/07/2011

Feuille de personnage
Intelligence:
100/100  (100/100)
Etat du Personnage: Actif

MessageSujet: Re: Els Apòstols   Lun 12 Déc 2011 - 1:32

Citation :


Hagiografia de l’Apòstol Adònia.




La seva vida de Christós.

Adònia va néixer a l’Hèl•lade, a Atenes, cinc anys després del naixement de Christós. Va passar la seva infantesa pels camins del Mediterrani. El seu pare, un negociant i comerciant, va fer compartir amb ella el coneixement de les llengües des de molt aviat. Va provocar, així. l’admiració de tothom, inclosos els seus pares, que cada dia es complaïen de la seva existència.

Tenint en compte que comerciaven amb un munt de gent, el sentit de compartir i de la tolerància que aprenia cada dia va arrelar amb força dins seu. A pesar de la seva curta edat, els seus coneixements i la seva manera de parlar deixava admirat a tothom. Adònia amava la vida.

A mida que va anar creixent, va esdevenir d’una nena a una jove la bellesa de la qual tampoc no deixava indiferent a ningú.

Va ser durant un viatge a Galilea que el seu pare va conèixer un home poderós, un comerciant, que, en haver-la rondat, va demanar-li la seva mà. El seu pare, feliz per aquesta unió, va acceptar-la davant la consternació de la seva filla. Ella va concebre-la com un fre a la seva ment i al seu gust per a la llibertat com a dret humà, i més essent un rústec ric que no se sentia gens atret per l’espiritualitat.


La seva vida amb Christós.

Despitada i després de moltes baralles amb el seu pare, plena de dubtes i de còlera, Adònia va fugir de casa per tal d’anar-se’n de la ciutat. Durant aquesta marxa, va ser treta dels seus pensaments per una multitud que hi havia al voltant d’un home del qual hom deia que venia del desert.

Tothom semblava astorat del que deia. Semblava, tot ell, emanar i contemplar serenor. Adònia va anar a escoltar-lo. Ella també va caure captivada. Les seves paraules parlaven d’amor, de l’amistat de l’Altíssim...Tots els éssers havien de seguir el camí de la virtut i, per tant, lluitar contra la Criatura sense Nom. Captivada, va dirigir-se a ell...va parar l’orella quan parlava de l’educació i de seguir-lo per tal de fer arribar el missatge arreu del món. Va sentir, aleshores, fortament, quin camí havia de prendre.

Adònia digué:
“Vull seguir-vos...

Christós respongué: “Et vols unir a mi? Has de tenir un munt d’amor al teu cor i seguir-me, compartir una mica del teu temps i de la teva propietat, sempre que puguis. D’altra banda, també pots guiar als altres a l’Església, per la qual cosa és necessari que estiguis preparada per dar-li prioritat. Així que hauràs de distanciar-te de la teva casa, de la teva feina, dir adéu a la teva família...Preferir la simplicitat i la instrucció als rics ornaments i joies. Per a la nostra tasca cal sacrificar la propietat privada per al benestar general, però, en canvi, passaràs a ser sagrada entre els fills de Déu.”

I va afegir:

“Si la teva família no et comprèn, resa per a ella, per què no és sensible al missatge de Déu.
Si qui t’ha demanat la mà no ho vol, resa per ell, per què no és sensible al missatge de Déu.
Si els teus amics es mantenen, aleshores instrueix-los amb tu per tal que ells també descobreixin el missatge de Déu.”



Va unir-se, doncs, a Titus, Samoth i la resta d’apòstols juntament amb Christós deixant tot enrere. Els miracles als quals va assistir tots els dies la confortaven. La seva capacitat per a transmetre el missatge de l’Altíssim a diferents persones que parlaven diferents idiomes, d’altra banda, va sorprendre a tots.

Quan ja van viatjar per molts països, Christós i els seus deixebles van tornar a Jerusalem. El patiment compartit allà va enfortir la seva fe. Un cop condemnat i executat, va decidir seguir els seus companys d’infortuni i difondre la Bona Noca i els valors aristotèlics. La comunitat unida per l’amistat va seguir creixent gràcies als baptismes que van realitzar ells.


La seva vida després de Christós.

La distància.

La seva habilitat per a comunicar-se amb les diferents tribus la va dur a deixar els seus germans i anar als països més remots amb la finalitat de difondre la paraula. Cada any que passava instruïa a dotzenes de seguidors, els sacerdots. Però ella en volia ordenar més. Anar més ràpid. Per això ella, amb el temps, va deixar de treballar en un món poblat per la unió de diferents grups ètnics per fer-ho al voltant d’una sola llengua i una sola escriptura, sola.

Va treballar dia i nit per aquesta tasca. La redacció de la paraula de l’Altíssim en una sola llengua, per tal que tots poguessin beneficiar-se de les ensenyances d’Aristòtil, de Christós...va acabar de cop. Amb aquest llibre, va decidir tornar amb la gent. Ella es va retrobar amb el seu amic Paulos i, orgullosa, li va mostrar el seu treball...


Paulos: Què has fet, germana?

Adònia: No entenc per què t’horroritzes, Paulos. No te n’alegres de veure que tota la gent podrà entendre una sola llengua? No veus que vindran cap a nosaltres més deixebles, més sacerdots, més pastors?
Paulos: Aquesta ambició t’ha cegat, estimada Adònica. Has oblidat el Capítol VII de la Prehistòria? Diu així: Les ciutats competien cada vegada més entre si pel control dels recursos. Els que no va poder obtenir-lo mitjançant el intercanvi, van intentar obtenir-lo a la força. Així, cada ciutat va organitzar un exèrcit, entrenant soldats per a lluitar per a enriquir la seva comunitat i als seus líders.

Aleshores, Déu va decidir permetre’ls que aprenguessin l’amistat, de manera que els humans deixessin de matar-se els uns als altres. Va dividir la única llengua en una multitud de llengües. Els humans no eren capaços d’entendre les paraules parlades en altres ciutats. L’Altíssim, aleshores, el va permetre ser capaços d’aprendre les llengües que no coneixien. Aquest entrenament requeria que cada un s’obrís vers la cultura de l’altre. Així, estaven menys inclinats a combatre, havent-los donat la comprensió de l’altre degut als esforços necessaris per aprendre les llengües d’aquells que desitjaven atacar.


Adònia va desplomar-se al terra i va plorar per no haver-se’n adonat del seu error. Paulos va consolar-la, i va assegurar-li que el seu talent estava destinat a unir a la gent, però no havia de persistir, que havia sigut presa dels designis de la Criatura sense Nom.

El retorn de la Fe.

La seva trobada amb l’apòstol va sanar-la. Va trobar la raó i va amagar el seu treball de manera que mai ningú no pogués trobar aquest llibre.
Va viatjar per tot el mon i va crear moltes escoles, on cada estudiant era responsable de traduir i escriure la Paraula en tots els idiomes per si sol.
Aquest gran secret unia a cada deixeble a difondre aquesta tasca d’amistat aristotèlica.


La seva ensenyança.

Igual que la resta d’apòstols, Adònia va acordar difondre la paraula de l’Altíssim. Va difondre-la per tota la mediterrània i va arribar fins als llocs més remots.
La seva gran capacitat de comunicació va ajudar a ampliar el nombre de batejats en el món.

Adònia va contribuir a l’apropament entre els pobles. Va servir com a intermediària, ajudant a entendre’s uns i altres. Va reforçar aquesta comunió amb el Llibre de les Virtuts.
Mai no és fàcil ensenyar la paraula del Totpoderós de manera que aquest missatge no sigui distorsionat, a causa de malentesos. Gràcies al seu do, l’ensenyança de l’Altíssim va ser posada sense omissions, sense contradiccions, sense afegiments. La paraula de l’Omniscient mai no es va deteriorar durant el seu viatge al llarg del temps.


Algunes cites:

"Aneu i feu deixebles de totes les nacions de l’Altíssim, unint-los en l’amistat aristotèlica. "

"L’ensenyança de la paraula ha de ser fidel a com ha estat ensenyada, per tal de poder animar als altres en aquesta sana doctrina i refutar als qui la contradiuen."

"Cal ensenyar, però amb paciència, intentant comprendre a l’home que ens escolta. Per què hom sap que no hi ha res més perillós, realment, que el qui creu veritablement en l’ensenyança i aquesta és errònia."


La seva partida de la vida terrenal

Per fer aprendre a llegir la paraula d’Aristòtil a nens i nenes, un dia va ser arrestada i condemnada pel pare d’unes bessones a les quals ella instruïa. Acusada d’enganyar el jovent va ser arrestada a Roma per tal de ser torturada.
A pesar de la cruesa dels interrogatoris, mai no va dir als seus raptors els diferents llocs on s’escrivia i ensenyava la Paraula.
Un cop esgotada, va ser jutjada i condemnada a ser crucificada, 15 anys després de la mort de Christós. El seu cos va ser cremat per tal d’evitar que els eus deixebles anessin a recollir les seves restes.


Relíquia

Un guàrdia subornat va fer entrega als deixebles d’Adònia el sudari on s’estirava després de cada jornada de tortura patida.



Traduït per Monsenyor Dariush
Traduït al català pel Reverendíssim Pare Abat Ignius de Muntaner.
Revenir en haut Aller en bas
Voir le profil de l'utilisateur
Ignius
Stavkanoviste
Stavkanoviste
avatar

Masculin
Nombre de messages : 233
Age : 26
Profession : Vice-Prefect
Date d'inscription : 02/07/2011

Feuille de personnage
Intelligence:
100/100  (100/100)
Etat du Personnage: Actif

MessageSujet: Re: Els Apòstols   Lun 12 Déc 2011 - 1:33

Citation :


Hagiografia de l’Apòstol Uriana.




La seva infantesa.

Aquella bonica nit de primavera, Timna i Timor observaven els estens. Estirats al terra, somniaven en el seu futur i amb el nom del seu futur fill. El picapedrer i la seva dona ja anhelaven aquell fill des de feia força anys.

Timna: "Aleshores, quin nom li posarem a la nostra filla?"

Timor va contestar, divertit: "Sembles estar-ne molt segura. I per què no hauria de ser un marrec?"

Timna: “Sé que serà una noia. Ho vaig somniar. No sé explicar-t’ho, però ho sé. Heretarà la força del seu pare. Què et sembla el que he pensat:Uriana?”

Timor: “És bonic, sí. Així serà, doncs; Uriana.

Uriana va néixer el 3 de juny, 20 abans que Christós. I, tal i com Timna havia anunciat, a partir de la seva mes tendra infantesa, va viure entre l’amor i la devoció. El reconeixia tot el poble, reforçant així el respecte de tothom. A l’edat de 16 anys, Uriana resplendia per si sola i vivia en la divisió i l’amistat. La seva Fe no l’impugnava qualsevol. D’espatlla eixamplada, ulls brillants i veu clara, Uriana posseïa una voluntat inigualable. La seva família representava molt, per a ella.


L’esdeveniment desencadenant.

El poble d’Uriana es trobava a les rodalies de Tir. El seu governador intentava, amb més o menys èxit, alleugerir les pretensions romanes. Tot demanant cada cop més, el governador va impulsar a alguns grans notables a rebel•lar-se contra l’invasor. Van dedicar-se personalment a augmentar les tropes a les regions veïnes, a disposar els trasllats i petits llocs de vigia als pobles veïns...Però les seves accions van resultar estèrils o, fins i tot, desesperades. Els romans van marxar sobre Tir i les seves províncies i la seva fúria va estar a l’alçada del càstig. Van arrasar tot al seu pas, matant els camperols i cremant les seves cases. El poble d’Uriana no va escapar de la seva còlera. Quan van arribar, Uriana va córrer buscant refugi, però un genet va perseguir-la. El seu pare va interposar-se i va prendre l’espasa en lloc seu. Timor jeia a terra sobre la seva filla desmaiada. Havia tingut el temps exacte per veure a la seva mare morir per una sageta que va travessar-li el cor.


El conflicte intern.


Quan va despertar, Uriana va enrabiar-se profundament. Va cridar, però no va sortir cap so del seu coll. Els seus ulls van encolerir. De la seva cara brollava l’odi...Durant dies va caminar, errant, sense saber on anar. Semblava tenir 40 anys més. Un dia, una veu misteriosa va parlar-li...

La Criatura sense Nom: “Uriana… Uriana”

Uriana,estupefacte, va respondre: “ Qui és? M’he tornat boja? Qui hi ha?”

La Criatura sense Nom: “Bé que ho saps, estimada Uriana. És que potser no m’has cridat?”

Uriana: “Mai. Què dius? Em nego a parlar amb tu.”

La Criatura sense Nom: “I tant que ho vas demanar. La teva còlera va invocar-me. La teva fúria va forçar la meva diligència. La teva tristor i el teu abandonament m’obliguen a ajudar-te. No Uriana...La teva ànima i el teu cos en ple em reclamen.”

Uriana: “ Fuig de mi. No pots fer-me res. No vull escoltar-te”

La Criatura sense Nom: “Al contrari. Puc am tu. Deixa’m servir-te. Puc alleugerir el teu dolor.”

Uriana: “ I com podries fer-ho? M’han dit de tu que et dónes aires de saber-ho tot i de tenir respostes per a tot.”

La Criatura sense Nom: “Deixa’m guiar-te. Permet-me pensar i actuar per tu. Fes-me entrar a la teva ànima...abandona’t a mi i et faré oblidar la tristor que et corrou.”

Uriana: “ L’Altíssim ens ho prohibeix...Marxa. Estic cansada.”

La Criatura sense Nom: “I què ha fet pels teus pares, l’Altíssim? Pots dir-m’ho?”

Uriana es va posar a plorar i no va dir res. Estava d’acord...va cedir...va adormir-se. Quan va despertar no era ella. Ja no ho era. La gent que se li creuava fugia espantada. Tothom fugia. No parlava, no feia més que pronunciar mots incomprensibles. Els seus actes eren de folla. Cridava, xisclava, insultava, levitava...


La trobada amb Christós.

Christós, acompanyat de Samoth i Titus, va entrar a Cesarea. Van predicar la Bona nova i nombrosos deixebles van anar a escoltar-los.

"Amics meus, no us confongueu! Els qui no viuen en l’amistat que va ensenyar-nos Aristòtil, cremaran en mil flames de la Gehenna!
Els qui cedeixen massa ràpid a les temptacions del pecat, els qui no coneixen la virtut, tots aquells acabaran en el sofriment i en la solitud del infern.
Els qui cedeixen a la veu melosa del pecat, els qui són seduïts pel seu discurs, aquella aniran a acompanyar-lo a les tenebres.
Els qui, finalment, passen per alt l’amor de Déu i els homes, els qui es refugien en el seu propi egoisme, aquells acabaran a l’abisme inferí.

Per això,estigueu alerta, germans meus, atents i vigilants! Ja que ningú no sap quin dia s’acompliran les profecies. Ningú no el sap, el dia de la fi dels temps!”


Un nen petit, subjugat per les seves paraules, va anar a trobar-lo. Va informar-lo de què hi havia una persona estranya que mereixia rebre la còlera de l’Altíssim. Christós va demanar que li mostrés el camí. Un cop van arribar, van veure a una
dona envellida lligada a l’entrada d’una gruta


Christós: “ Qui és aquesta dona?”

El nen: “Ningú no ho sap. Els camperols van haver-la de lligar per què havia esdevingut incontrolable. Les seves paraules són absurdes.”

Samoth i Titus, veient a Christós apropar-se-li, van dir: “Mestre, no us hi acosteu. És evident que el seu destí és anar a la Lluna, al país dels Dimonis. Ningú més ja no pot ajudar-la.”

Christós: “Al contrari, amics meus. Al contrari. No experimenteu mai vosaltres aquest sofriment. L’Altíssim té un projecte per aquesta dona. No us preocupeu. Ja he trobat el mal que la corrou.”

Chistós se li apropà. En arribar, Uriana va precipitar-se al fons de la cova. Christós va seguir-la. Samoth i Titus no van poder escoltar més que algunes poques frases.

“Ves-te’n, temptadora! La teva presència en ella perjudica les intencions de l’Altíssim en quant aquesta dona. Saps que no et prefereix. Va relegar-te a les tenebres, ja que vas desviar-te de Llur llum. Només va deixar-te el do de la parla per comprovar la fe dels humans.”

“Ja que el pecat és la negació de la perfecció Divina. L’abandonament als milers de plaers és acompanyat al desviament de l’amor de Déu, mentre que el plaer per la simplicitat i la mesura de la Creació divina no pot fer-se si no és en l’amor vers al seu Creador. Aleshores, ves-te’n!”


La calma va retornar, aleshores. Durant tres dies, Samoth i Titus no van tenir cap notícia. Quan el van veure arribar, van precipitar-se sobre seu per a preguntar-li, però cap resposta no va sortir de la seva boca. Christós només havia anat a buscar pa, aigua i roba.

Després de cinc dies més, Christós va aparèixer acompanyat d’una dona jove. Titus i Samoth va posar-li una vintena d’anys. Intrigats, en primer lloc, van conjecturar, estupefactes, que ella era “l’animal” que vivia a la gruta feia pocs dies.


Christós: “Samoth, Titus; us presento a Uriana. Serà, d’ara en endavant, una dels nostres.”

Samoth i Titus es van mirar i van concloure que no calia preguntar res, sinó acceptar-ho tal qual.



Al costat de Christós.

Durant els següents dies, Samoth i Titus van descobrir a una dona soferta, plena de compassió. La seva personalitat era agradable per a tot el món. Als nens els agradava jugar amb ella. La seva bondat i la seva tendresa es posaven a prova cada dia i cap dels dos homes van poder observar cap error, meravellats cada cop més de veure aquella dona donant tant d’amor al seu voltant. Mai no van saber què havia passat en aquella cova. I mai no van preguntar-ho. Cavil•laven, simplement, que Uriana havia patit enormement


Uriana va seguir al costat de Christós i dels vuit nous col•legues, estenent la Paraula de l’Altíssim.

“El dinar va passar molt alegrement, tots els hostes eren feliços de celebrar els principis de la nova Església d’Aristòtil. Però vaig observar als ulls de Christós que hi havia una expressió estranya, una barreja de malenconia i tristor. Estava més silenciós que de costum i, amb tot, molts dels seus apòstols no van adonar-se’n, ocupats en parlar de la Pau i l’Amor.”

Uriana se n’havia adonat de què passava alguna cosa. Va observar a Samoth anar amb el Messies i discutir. Un cop van acabar, Christós va dirigir-se a ella.


Christós “O has endevinat, veritat?”

Uriana, amb els ulls plens de llàgrimes, va respondre: “Sí. Que serà, sense vós? Us dec la Vida i la meva redempció”

Christós “El projecte que tinc per a tu no serà senzill. Te’l concedeixo, ja estàs preparada. T’ho garanteixo. I saps que estaré, encara, al teu costat. Has vist la Criatura, l’has experimentada més que ningú. Coneixes el mal que pot causar. Només pots, en endavant, combatre-la i lluitar contra aquesta maledicció anomenada possessió. Ja t’he ensenyat el que cal fer.”

Uriana havia acceptat el seu destí des de feia molt de temps. Va posar el cap sobre els genolls de Christós i va romandre així una estona, en silenci, aprofitant els últims moments de la seva presència.


Després de la mort de Christós.

La seva vida després de Christós és la més incerta. Ningú no va saber mai del cert què va passar. Cada cop que hom es proposava parlar d’ella era per associar-la a esdeveniments d’allò més místics. Un dia es parlava de nens posseïts per la Criatura i que havien retrobat l’esperit a rel d’un encontre amb Urania. Un altre dia va anar per tal d’entendre un home que vociferava sobre les paraules demoníaques i, de la nit al dia, va esdevenir un home del gust de la seva comunitat.

Fa ser uns anys més tard que Titus la va reviure. Gavia anat a Roma per ajudar en el naixement de la gran Església. Va parlar detingudament amb Titus sobre la seva missió i Titus l’autoritzà a reclutar deixebles.

Urania va morir uns anys més tar, només de cansament.




Les seves ensenyances

Just abans de morir va ocultar el seu quadern per tal que no caigués en males mans. Allà hi anotava tots els fets de la seva vida.

Hi va escriure totes les ensenyances, en aquell quadern. Només els homes i les dones escollits podien trobar-les

La història ens revela que van ser els Sants Himèrius, Illinda i el Pare Marman els qui van trobar aquest quadern. Així, van poder seguir l’obra d’Uriana tot creant la Germandat dels Exorcistes.




Relíquia

El quadern d’Uriana.

Festivitat: el 3 de Juny.



Traduït per Monsenyor Dariush
Traduït al català pel Reverendíssim Pare Abat Ignius de Muntaner.
Revenir en haut Aller en bas
Voir le profil de l'utilisateur
Ignius
Stavkanoviste
Stavkanoviste
avatar

Masculin
Nombre de messages : 233
Age : 26
Profession : Vice-Prefect
Date d'inscription : 02/07/2011

Feuille de personnage
Intelligence:
100/100  (100/100)
Etat du Personnage: Actif

MessageSujet: Re: Els Apòstols   Lun 12 Déc 2011 - 1:33

Citation :


Hagiografia de l’Apòstol Ofèlia.




Naixement.

Ofèlia va néixer a una petita vila a Judea vuit anys abans que Christós. El seu pare, Gaius Bonus, un antic legionari romà, havia obtingut, al final del seu servei, una propietat amb la qual podia sustentar a la seva muller, Samantha Lathete, i a la seva filla amb relativa comoditat. L’arribada de la seva germana i del seu germà no van pertorbar aquest fràgil equilibri. Ans al contrari, va permetre-li esdevenir una nena generosa i un iman que justificava àmpliament l’origen del seu nom: “aquella que és útil”.


Infantesa.

Ofèlia es va criar sota la benèvola i protectora mirada de la seva mare però, no obstant això, se li va negar rebre una ensenyança escolar. Dins la casa, la noia va haver-se d’adaptar al paper que li havia destinat el seu pare, agrint i ofegant els seus somni de grandesa en l’alcohol. Les seves tasques principals consistien en els tapissos de punts, en teixir peces de roba i treballant a la llar en les tasques domèstiques.


De la tutela paterna sobre les responsabilitats.


A l’edat de tretze anys, el seu pare va anunciar-li que, en endavant, estaria promesa amb l’hereu d’uns rics negociants i amics. Aquest estaria destinat, als vint anys d’edat, a efectuar el servei a la legió. La por, doncs, de no deixar hereu havia precipitat l’elecció.

Va ser aleshores que, la visió que tenia Ofèlia del món, havia canviat del tot...

Ofèlia va adreçar-se als déus:
“Aleshores, és així la vida, sense suavitat i tranquil•litat. Se’ns imposen decisions i no se’ns poden retirar. Restareu impassibles a les meves demandes? He d’acceptar aquest fatalisme amb resignació?”

En successives ocasions, Ofèlia va entrevistar-se amb el seu futur espòs. Resignada, fatalista...la noia va acceptar ser una bona companyia i respectar el desig dels seus antecessors. El trobava poc atractiu, orgullós però no molt intel•ligent. Se celebraria, doncs, el matrimoni. La cerimònia va ser dirigia per uns sacerdots pagans, els quals van efectuar nombrosos sacrificis per als auguris. Els seus presagis van predir que el matrimoni seria feliç i que duraria molt de temps.

Dos mesos més tard del matrimoni, exactament abans d’anar a combatre l’enemic de Roma, el seu marit va heretar els béns del seu pare. No obstant això, va morir al primer combat.

Fou així com, Ofèlia, va trobar-se al capdavant d’una gran i bonica propietat que posseïa diversos esclaus i un intendent que administrava els seus béns.



La trobada amb Christós.

Estant refugiada de la necessitat, va decidir treballar per a la comunitat. Els seus actes de generositat no deixaven lloc al dubte de quina era la seva motivació. Als pobres els oferia diners i menjar. Als viatjants, els oferia hospitalitat a casa seva. Desgraciadament, seguia estant descontenta. La confiança que havia dipositat en els sacerdots havia desaparegut. Les donacions no distribuïdes, les mentides i els sacrificis inútils als déus la desesperava del clergat local. La seva fe s’apagava lentament.

Aquesta situació hagués durat sense aquesta trobada, que trastornaria la seva vida.

Un dia, mentre anava al mercat local, el seu comboi va ser aturat per la multitud. Sorpresa per la situació, va enviar a un dels seus esclaus per a que s’informés del que passava.


Ofèlia: “I doncs, Fed, què ha passat?”

L’esclau que tornava: “Es tracta d’un energumen que evita als sacerdots la seva intenció de fer un sacrifici.”

Ofèlia, tot preguntant-se qui es podia atrevir a enfrontar-se als sacerdots pagans, va saltar de la cadira de mà i va anar a veure de més a prop la confrontació. In situ, va reconèixer a Christós gràcies a la descripció que li havien donat. Semblava tan simple, tan humil...i, amb tot, emanava tot d’energia i potència del seu cos. Ella va omplir-se de respecte i es va dir que només Déu havia pogut enviar-lo a la Terra per a desfer-nos d’aquell paganisme que cada cop detestava més. I és, instintivament, que es va interposar quan el sacerdot pagà va voler agredir a Christós. Amb aquest acte, Ofèlia va escollir el seu camí i va decidir deixar-ho tot.

Al capvespre, Christós va dirigir-se a Ofèlia i li va dir:


“Filla meva, sé que has deixat moltes coses per tal d’unir-te a mi i que, aquesta nit, la teva pròpia casa et serà hostil, els teus esclaus et fugiran i la teva família et rebutjarà. Però sàpigues que t’estimaré com un germà estima la germana i junts seguirem el camí que Déu ha traçat per a nosaltres.”


Més tard.

Ofèlia va cedir tots els seus béns a la comunitat aristotèlica de Jerusalem per tal d’ajudar als pobres i orfes.

L’apòstol explicaria, anys més tard, als seus fidels:


“Érem dotze les dones i els homes en la seva defensa i els qui ens adherirem a ell com a deixebles i col•legues.

Christós, el Profeta, va ensenyar-nos l’amor diví i l’amistat, va ensenyar-nos les ensenyances d’Aristòtil i la virtut. I cada dia que passàvem amb ell, per les accions que feia, les coses que mostrava i les seves paraules, ens omplia de saviesa i d’amistat.”


Un dia, durant el seu viatge, tots dormien excepte Christós, el qual havia sortit del refugi i s’havia assegut en una gran roca.

No havent arribat a adormir-se, Ofèlia havia tingut la mateixa idea que ell i s’havia llevat.

Durant l’hora següent, van intercanviar unes poques paraules, silenci i el domini de la meditació.

Aquí hi ha el que digueren:


Ofèlia: “No he aconseguit adormir-me; el meu passat i la meva família s’allunyen. Em sento estranya, abandonada a la fe i, alhora, guiada i estimada.”

Christós: “Filla meva, la vida és així i tots hem de prendre decisions i seguir el nostre cor. Saps que Déu està allà i que guiarà les nostres passes mentre l’estimis.”

Ofèlia: “Però què passarà quan el món canviï, quan nosaltres ja no estarem junts, tots nosaltres, els dotze que som i vós? Temo que això succeeixi.”

Christós: “Les coses sobre la Terra estan fetes per a que canviïn, però la nostra ànima no mor. Un dia moriré, igual que tu, però això no ens impedirà estimar a Déu i retrobar-nos al Paradís, si Ell ho creu convenient.”

Ofèlia: “No veig aquest futur, em resulta difícil. Sé parlar amb la gent, però l’amistat m’és complicada.”

Christós: “Aleshores, filla meva, sabràs com convèncer i inculcar les ensenyances d’Aristòtil als homes. Sabràs com despertar en ells l’amor de Déu. L’amistat és difícil, però és inherent en cada un de nosaltres. Un dia, quan ja hauràs viscut, t’abandonaràs a l’amistat i sabràs preuar l’amor dels teus germans.”

Ofèlia no sabia què més dir, car l’havia comprès. Ni ella ni Christós van dir res més aquella nit.

Un dia, el que havia de succeir va ocórrer, i Christós va anar-se’n. Sentint-se sola, va decidir propagar el missatge de Christós a través de la part oriental de l’Imperi romà.

Durant a la vora de vint-i-cinc anys, va viatjar a peu fins a Bizanci, futura ciutat que regnaria l’Est. Al camí, va deturar-se per tots els pobles i ciutats que hi havia fins que s’hi establís una comunitat de fidels en cada una.

En arribar al final del seu viatge a través de l’est, va establir-se a Bizanci amb els companys que havien decidit acompanyar-la.

No obstant això, alguns dies després de la seva arribada, el Prefecte va tenir notícies de la seva entrada a la ciutat, i va avisar als guàrdies per a què la detinguessin. Tal i com havia fet Christós uns anys abans, ella va convèncer als guàrdies. Aquests van esdevenir els primers fidels aristotèlics de la ciutat. Aquesta situació va durar durant set llargs anys. A l’obstinació del Prefecte, Ofèlia responia amb prèdiques i conversions. No obstant això, al final del setè any, veient que el nombre d’aristotèlics estava a punt de sobrepassar el de pagans a la ciutat, el Prefecte va decidir enviar una missiva a l’emperador romà amb la finalitat de prevenir-lo de la situació. L’emperador del moment no era un altre que el famós Neró, que odiava més que ningú els aristotèlics. Va enviar la seva guàrdia imperial, especialitzada en l’arrest i la massacra dels seguidors de Christós.

Arribats a Bizanci per mar, els soldats van anar directament, sense parlar amb el Prefecte, a detenir a Ofèlia. Davant dels pitjors impius i pagans que havia vist mai, Ofèlia no va poder fer res i va ser assassinada a casa seva. Els seus seguidors més propers van ser crucificats el mateix dia a l’entrada de la ciutat.

El Prefecte va ser informat d’aquest acte tan cruel i va romandre dies i dies tancat a la seva oficina, corroït pels remordiments i la vergonya. Un cop la guàrdia imperial va reembarcar en direcció a Roma, el Prefecte va convertir-se a l’Aristotelisme en cor i ànima.

Va esdevenir, d’aquesta manera, un dels primers polítics aristotèlics, a pesar del fet que va ocultar la seva fe aristotèlica fins la mort de Neró.

Nou emperador, noves creences.

El Prefecte va poder activar el desenvolupament de la comunitat aristotèlica de Bizanci sense que l’emperador intervingués.

Ofèlia va ser presa i considerada a Bizanci com un dels grans personatges de la ciutat.



Les seves ensenyances.

Ofèlia era la personificació de la paciència. En aquests viatges no tenia por de romandre molt de temps en una ciutat amb la finalitat d’ensenyar la Bona Nova de Christós. Va ensenyar, de manera profunda, aquest Missatge, ja que quan creava una comunitat creava una jerarquia ben estructurada i els deixava per escrit les ensenyances que havia rebut de Christós.

Va demostrar, també, que la fe aristotèlica era la més forta. Havia aconseguit convèncer amb simples arguments, però essencial, que els pagans s’equivocaven i que Déu no era res més que amor, i no una classe de bufó que copulava amb tot el món, com ho era el principal déu dels pagans.

Un da, un jove home pagà va anar a trobar a Ofèlia. Volia discutir amb ella sobre el sentit de la seva fe en Júpiter i la resta de déus pagans. Ofèlia, que no era més que humilitat i paciència va acceptar d’escoltar-lo. Aquest va dir així:


“Tu, qui pretens ser una missatgera del teu déu i els seus profetes, que afirmes que el teu déu és només Amor; explica’m per què el teu déu ha de ser més fort. Per què hauria d’estar sol? Tothom sap que hi ha nombrosos déus.”

Ofèlia, aleshores, va respondre: “Déu ens estima a tots, ja que som Llurs Fills. El que tu creus que són els teus déus no són més que una mala interpretació dels homes. Com tants éssers assedegats de poder podrien acceptar de viure junts? No es matarien els uns als altres per tal de assolir l’hegemonia? I el vencedor, no destruiria, per ràbia, la creació dels altres? Aleshores estaríem tots morts! Deu no pot ser sinó Un i Fort. No obstant això, som Llurs Fills i és en això en que rau el nostre amor paternal entre els homes i Ell.”

Aleshores, l’altre, confós, va respondre: “Sí, però si ens estimés tal i com tu dius, per què hauríem de morir? Per què hi ha homes que moren tan injustament?”

I Ofèlia va explicar-li: “Pot semblar que hi hagi morts injustes, però saps que Déu no està per a fer-te immortal a la Terra. No obstant això, no oblides que Déu mai no t’abandona ja que ets el Seu Fill i que, el dia de la teva mort, Déu et jutjarà segons si has estat virtuós, o no, durant la teva vida. I a continuació, renaixeràs al Paradís o al Infern.”

Ofèlia va esdevenir, tal i com va predir Christós, en una dona amb tal força de convicció que fins i tot l’escoltaven els animals i es trobaven subjugats a la seva paraula.

“Germans, és que no veieu l’amor? No veieu que Déu us ama? Que Déu us dóna la vida? Que Ell és el nostre Pare? Si jo dubtés, no seria aquí. Si vosaltres dubtéssiu, no serieu aquí. Treballem, germanes i germans i riguem, i fem de la nostra vida un missatge d’amor, de glòria al Nostre Senyor i Pare.”

Ofèlia era un reflex de perseverança en l’amor a Déu.

Ofèlia va mantenir-se fidel en el que va creure fins que va morir, i hom diu que les seves últimes paraules van ser: “Mateu-me, però quan estigueu a casa vostra, els vostres soldats sabran que s’han equivocat i que Christós tenia raó.”

El rumor es va estendre fins a tan lluny que hom diu que els soldats mateixos van confessar anys més tard, a molt pesar dels fidels romans, que eren aristotèlics. De fet, un d’aquests soldats va ser canonitzat pels aristotèlics per les bones obres que va fer per a la seva redempció i pel perdó de Déu.


Hom reten, a dia d’avui, encara, la seva herència en quant a tota l’organització de l’Església Aristotèlica a la Terra Santa, on l’apòstol va passar tota la seva vida. Les principals diòcesis establides van aconseguir mantenir-se tot i els embats bàrbars i el pas dels segles. Les comunitats de creients construïdes per ella van ser l’orígen de noves ciutats i bastions aristotèlics.




Traduït pels germans Nainainus i Dariush
Traduït al català pel Reverendíssim Pare Abat Ignius de Muntaner.
Revenir en haut Aller en bas
Voir le profil de l'utilisateur
Ignius
Stavkanoviste
Stavkanoviste
avatar

Masculin
Nombre de messages : 233
Age : 26
Profession : Vice-Prefect
Date d'inscription : 02/07/2011

Feuille de personnage
Intelligence:
100/100  (100/100)
Etat du Personnage: Actif

MessageSujet: Re: Els Apòstols   Lun 12 Déc 2011 - 1:34

Citation :


Hagiografia de l’Apòstol Thanos.




La infantesa de Thanos.

Thanos va ser un dels nombrosos nens d’una família mediterrània de tantes com se’n veien al primer segle de la nostra era entre Akko (Acre, rebatejada Ptolemaïs al nostre temps) i Tir.
Aïllada en un extens clima extrem i cobert de malesa, relativament lluny de la Mare Internum (Mar Mediterrània) la família cultivava, amb la calor, figues, oliveres i algun cereal. Les cabres, la seva llet i els formatges que fabricaven a l’ombra de les bodegues excavades amb dificultat, en aquest lloc aïllat, sovint completaven la seva producció.
Tot i que la riquesa no els abundava, aquella família mai no va conèixer la fam ni la set.
Un antic pou, que rarament s’assecava, permetia abeurar als animals i beure a la gent.

La particularitat d’aquesta casa era un colomar, força estrany en aquell lloc. Al pare li agradava que els seus cinc fills grans, mentre treien a péixer les ovelles a les muntanyes circumdants, no se sentissin sols en cas de tenir algun problema; així doncs, cada matí s’enduien un dels ocells.
Aquests ocells eren de la millor raça, fidels i diligents; va ser un ric mercader de Tir qui els va oferir dues parelles l’any en que va patir una pèrdua de la seva mercaderia i la família va ajudar-lo a recuperar-ho gairebé tot.
Aquest esdeveniment, va succeir poc després del naixement de Thanos, que coneixia els animals des de sempre.

La seva casa estava delimitada, per la part baixa, per arbres de Judea; i va ser sota aquesta beneficiosa ombra que va néixer el petit Thanos l’any VII. Va ser l’últim fill de set germans.
L’amor i la feina eren els únics amos d’aquella humil família, que es reunien a cada albada i a cada posta de sol que l’Altíssim els enviava.
Aquests camperols estimaven la terra amb la simplicitat eficaç dels camperols i ramaders.


La mare, Ayala, havia tingut l’oportunitat d’aprendre a llegir quan era una nena, car havia crescut a la vora dels romans.
Aquest meravellós coneixement va emprar-lo per a ensenyar al seu espòs, Gamliël, (el nom del qual significa “Déu ha estat generós amb mi”) i, més tard, a tots els seus fills, tan aviat com l’enteniment ho va permetre.
L’únic que no va poder aprendre-ho va ser el penúltim, ja que era diferent: contemplava tot el seu voltant sense parar i sense comprendre res i va ser el seu germà petit Thanos qui va prendre per missió assistir-lo en quant va ser assistit per la raó, la qual va venir precoçment.


Així doncs, quan Ayala cuinava, cada setmana, pa d’ordi o de civada, podia somriure tranquil•la veient els seus dos fills petits a l’ombra de les oliveres, un ajudant a l’altre, amb molta paciència, a vestir-se o rentar-se, o modulant alguna suau melopea amb una flauta de bambú que encantava al ximple.
Aquest no tenia ni un any més que ell, però semblava que en tenia més aviat menys. Un era robust i fornit, mentre que l’altre era malaltís i lleugerament contrafet.

Thanos va ensenyar-li, també, a teixir cistelles, la qual cosa va arribar a aprendre’n, certament amb dificultat, per a què totes les fruites de la família trobessin lloc a les cistelles de Thanos i Guéchèm (que significa “pluja” en hebreu, una benedicció a la àrida regió de Thanos).


Thanos romania hores amb el seu germà desfavorit per un part difícil, el qual, molt possiblement, havia estat privat de respirar quan naixia. Potser és això el que el va preparar en la seva vida futura, el que el va tornar un excel•lent oïdor dels innocents, el que el va fer més servicial als més vulnerables de la natura, el que el feia ensenyar amb paciència a la resta i el que el va convèncer de què el dret a ser diferent existia.
Però Thanos, de moment, reia de bon cor amb el seu germà Guéchèm, car els camins de l’Altíssim són inescrutables.



El vagabund.

El que diferenciava a Thanos dels seus germans era la seva facilitat en entendre els escrits del Profeta Aristòtil, car tota la família anava al poble veí a escoltar amb entusiasme i assiduïtat cada diumenge els missatges profunds que de vegades incloïen. Però sovint se sentia com un rodamón errant a través d'aquests escrits. No obstant això, en sentia el poder i la rellevància de les paraules.

La unió dels dos nens va durar molt de temps, però no indefinidament: una nit, Guéchèm no va despertar i el dolor de Thanos el va fer romandre tres dies, abraçant-se, a un racó de l’estable, després de l’enterrament. El ritual funerari no va fer que vessés les seves llàgrimes...però la vida era tan difícil i tant constant en aquesta època que ningú no podia parar la feina habitual: la família va seguir, de seguit, amb la cura dels animals, arbres i de la petita vinya que creixia al llarg de les parets de casa seva i s’elevava alegrement a l’emparrat.

No és que restessin indiferents, sinó que tenien una necessitat vital: la vida sempre tenia més exigències que la mort.
Només Thanos seguia sense fer res, aferrat tristament entre les seves mans la última cistelleta de Guéchèm, que no va acabar...
Sàviament, els seus pares, afligits també per haver perdut el seu innocent fill, van deixar-lo estar, vetllant alhora per tal què anés menjant i bevent de tant en tant.


- Mare!- Va dir, finalment, al quart matí de la seva letàrgia, amb la cara emblanquida pel patiment del dol- Mare, pare, em permetríeu marxar de viatge? Uns amics duran més enllà del poble un ramat de cabres i ovelles a l’únic mercat de la ciutat.

Abans que la mare, abatuda, s’hi pogués negar, ja que no volia separar-se d’un altre dels seus fills, Gamliël va avançar-se i digué:

-Au va, dona; cal que el dolor s’alleugi i Thanos no podrà viure feliç allà on li manca el seu germà, com per a nosaltres la resta, però cal que admetem que per a ell és encara més dolorós.
Deixem-lo marxar, Ayama, i preparem-li un farcell amb formatge i pa, figues i olives.


I, girant-se cap el que era el més jove dels seus, ara, sis fills, digué:

- Pren una bota de pell de cabra, Thanos, i omple-la amb l’aigua neta del nostre pou.
Et donaré el meu abric, impermeable, que et servirà de flassada per les nits fredes i aquests tres coloms ben entrenats. Envia’ns-els si passa alguna cosa.
No oblidis mai aquest discurs per ser feliç.


Va estendre al seu fill una gàbia amb els tres ocells preferits del seu pare, que viurien d’ara en endavant amb ell...
Gamliël va afegir, davant de tots els germans, reunits solemnement:


- Tasta aquest or deliciós i enganxifós, però no t’hi acostumis.

Va fer-li tastar una cullerada d’una mel salvatge i rústica que de tant en tant descobrien a alguns forats dels pujols...

I va afegir:


-Aquesta sang de la fusta enforteix sense embriagar.
I li va donar a beure un glop d’un vi aspre i obscur que floria a la terra mediterrània i els assaonava...[/color]

I va afegir:


- Et regalo d’allò amb que hom et va alimentar quan erets un nen de bolquers, però ara rega-ho sobre altres aliments i creix.

Va oferir-li una tassa de llet, blanca i cremosa.

Després de les mirades i dels calorosos comiats circumstancials, va anunciar, per acabar amb aquests:


- Que cada un torni a la seva feina, ara.

Així, beneït pel patriarca de la família, Thanos va tallar un bastó gruixut d’olivera i va anar-se’n donant un últim cop d’ull a la dolçor de la seva infantesa.

Va recollir, no lluny d’allà, un ram de boix, que li recordaria perpètuament el seu lloc d’origen.

Va tenir la percepció fugaç i innegable de que no tornaria mai més. Sentia que en algun lloc, el seu destí el cercava.

Va vagabundejar fins a trobar-lo... Acabava de complir disset anys.



La trobada amb Christós.


Cita: La Vida de Christós, capítol VII. Records de Samoth, redactat al 87 després de Christós; traduït per Trufaldini.

“Oh, recordaré sempre aquests dies, amics meus. Després d’haver sortit de la basílica, ens vam trobar cara a cara amb un grup de curiosos que s’increpava severament. Vam tractar de retenir a Christós, però aquests no ens va escoltar i es va apropar a aquell grup de busca bregues.

Va entendre ràpidament el motiu del conflicte. Davant seu, un xai estava perdut, aterrit pels crits que venien de tot arreu. A la seva esquerra es trobaven adeptes dels cultes pagans, amb el seu sacerdot al davant, amb un ganivet llarg a la mà. A la seva dreta, hi havia algunes d’aquelles persones decebudes amb el paganisme i, seguidors dels preceptes d’Aristòtil, una mica més allunyats dels primers. S’havien agrupat per a denunciar el bàrbar sacrifici que es preparava en honor dels falsos déus. Cada grup cridava amb vehemència contra l’altre.

Aleshores, Christós va cridar, amb calma, l’animal aterrit, el qual va avançar dòcilment cap a ell. Christós va acariciar-lo i li va dir que marxés. Aleshores, el xai va marxar. Però el sacerdot pagà, ple de ràbia contra Christós, va avançar el ganivet cap a ell, amb el ganivet alçat. Nosaltres, Titus, Paulos, i jo, juntament amb uns altres nou d’aquells decebuts pel paganisme que s’estaven a la dreta, vam interrompre al sacerdot. Però Christós va avançar-se i es va posar davant del sacerdot. Aquest va creuar la mirada del beneït per Déu, va girar-li l’esquena i va anar-se’n sense dir ni una paraula. La multitud dels infidels van seguir-lo, amb aire avergonyit.

Aleshores, nosaltres dotze que havíem pretès defensar a Christós, astorats pel que acabava de passar, vam girar-nos cap a aquest misteriós home.

Un de nosaltres, algú a qui encara no coneixia, però que sabia que es deia Thanos, va dir-li:


"Però qui ets tu, la dolçor i la calma del qual imposen a la infàmia pagana?”

Aleshores Christós li respongué:

"El meu nom és Christós, fill de Giosep i Maria. La gent que em coneix diu de mi que sóc el Messies, per què estimo a Déu i estimo els meus iguals.”

Aleshores, vam exclamar:

"Certament, cap de nosaltres ho dubtem. Donem gràcies a l’Altíssim per haver-te enviat a nosaltres, amb la finalitat que la Seva paraula il•lumini les nostres vides i que la profecia d’Aristòtil es materialitzi.”

I Christós va respondre, finalment:

"Realment, és força trist que tants Fills de Déu ignorin Llur amor. Us envia guies amb la finalitat què els errors siguin esborrats. Voleu seguir-me i convertir-vos en apòstols de la paraula de Déu?”

Els nou que no coneixien a Christós van mirar-se; semblaven dividits per l’alegria i l’angoixa. Van demanar al qui es deia Messies el que calia fer per a seguir-lo.”

*I els seus amics escoltaven i aprovaven a Christós. En endavant serien dotze a seguir-lo. Les sis dones es deien Adònia, Calandra, Helena, Kyrène, Ofèlia i Uriana. Els sis homes es deien Dajú, Nikolos, Paulus, Samoth, Thanos i Titus


-Difondreu la Bona Nova a totes les nacions ajudant a Titus a crear la meva Església. Aleshores, apòstols meus, clergues meus, seguireu el camí que vaig traçar per vosaltres; vosaltres batejareu els qui vulguin entrar a la comunitat dels fidels de Déu, ordenareu els sacerdots que desitgin consagrar-se per complet a l’amor de Déu, escoltaren en confessió els qui vulguin lliurar-se dels seus pecats, castigareu aquells que no sàpiguen ser dignes de l’amor de Déu i predicareu, com a mínim, cada diumenge, per tal que la voluntat de l’Altíssim es faci.

L’aprenent.

Durant els anys següents, Thanos va seguir a Christós i als seus germans i germanes, escoltant, observant i, en conseqüència, aprenent.
Si bé coneixia el Dogma i Aristòtil, va integrar tot el seu potencial a través de les accions i les paraules de Christós.

Si bé havia experimentat sempre, de manera incondicional, l’amor fraternal, filial i parental, l’amor per la feina ben feta, l’amor contemplatiu vers la Creació de l’Altíssim, l’amor al Dogma i, finalment, l’amor a l’Altíssim, va afegir un més: l’amor a Christós; i com més el coneixia, més percebia la justícia, la bondat, l’alta espiritualitat, la intel•ligència i la sensibilitat davant del seu Mestre amb tothom.

Mestre en tot el que aquesta paraula implica de grandiós, professoral i benvolent.

Aquest cop tenia consciència del que rebia, i agraïa a l’Altíssim per l’oració i l’exemple. L’esperit de Thanos s’obria cada dia una mica més davant del contacte de les ensenyances de Chrstós i al de la fraternal amistat de la resta d’Apòstols.

La seva ànima va forjar-se com la fulla d’una espasa, que passa a ser enlluernadora després de les diferents etapes que sotmeten a la seva matèria cap a la força i la bellesa, la forma i la brillantor.


El primer colom

Però res no és perfecte, en els éssers humans.

En aquell temps, Christós i els Apòstols estaven tranquils- les flames envermellides i daurades que s’adormien en una nit juvenil encara encesa. Sobre la ribera mediterrània, formaven tots un cercle el centre del qual no competia amb l’Astre Solar, però rostia tranquil•lament un xai assaonat amb fonoll, molt abundant a la regió. Reunir-se per a un àpat comú no impedia, de cap manera, els debats i, cada nit, un foc els tenia desperts una estona. A vegades, inclús, altres viatjants s’ajuntaven a ells. Així ho havia permès el precursor indiscutible de les fogueres de camp, un tal McGroar.


Havien deixat el soroll i la disbauxa de Laodicea, antiga ciutat de la Selèucida, posteriorment romana, i ara de Judea, el faust i la riquesa de la qual alegrava el cor dels seus habitants.

A les faldes dels pujols que els rodejaven, en direcció est, les vinyes feien fructificar l’economia de la ciutat, i el seu port, esplèndid i admirablement construït, feia de connexió amb altres ciutats i illes importants.

Els rics comerciants, doblegats sota l’or i les pedres precioses, desplegaven les seves robes sumptuoses de seda suau com una carícia o de lli tintat de colors vius i càlids.

Les residències es construïen sòlides i imponents, els animals tenien, majoritàriament, un aire de ben alimentats i de mansos, rarament vist als nostres estables occidentals. Sobre les tendes dels mercats, les rets dels pescadors i les cistelles dels recol•lectors abundaven excel•lents peixos i fruites i hortalisses magnífiques. Les bosses de cànem s’omplien d’espècies estranyes i oloroses.

No obstant, això no impedia la pobresa. Aquesta, simplement, s’ocultava a les afores de la ciutat.


Thanos: “Vegeu, Christós, com la gent té un aire feliç en aquesta ciutat! Excepte, segurament, aquest pobre esclau l’escala del qual li se li ha trencat, literalment, a les mans! Tan li cridava el seu amo!”

Tots van posar-se a riure davant d’aquell comentari, car l’home grassonet i furiós s’havia sentit ridícul i còmic, i no se’n podien compadir d’ell: hagués pogut comprar immediatament una altra escala!

Christós, després de riure breument, va tornar a posar seriosa la seva cara esprimatxada.


Christós: “Vine Thanos; anem a veure com viuen de tristos que viuen a la perifèria, els que estan privats dels diners!”

Thanos:[color=black] “No entenc per què no pidolen! Mireu tots els escuts que els negociants m’han donat sense demanar-me res a canvi!”

Christós: “T’han donat aquesta bossa plena per què volien sentir la nostra història i notícies d’horitzons llunyans, durant el seu àpat. T’han comprat amb aquests escuts d’or que per a ells no signifiquen res. Volien distreure’s, però no reflexionar el que prediquem.
Però...Has degut acabar assedegat de parlar tantes hores per a satisfer-los...T’han ofert quelcom per a beure?”


Christós somreia...Thanos va sospirar, ja que se n’havia adonat massa tard. Encara tenia la ingenuïtat de l’extrema jovenesa...

Thanos: “ ...No...m’han donat aquesta bossa quan han acabat de menjar, i m’han dit que marxés.”

Christós: “I has vingut per tal d’escoltar les meves prèdiques, que feia a prop de l’entrada, a les barriades dels qui no treballen i dels malalts.”.

Thanos: “És cert; inclús he observat que aquests eren més propensos a escoltar les vostres prèdiques que els altres, molt ocupats en els seus assumptes. I m’han ofert aigua de les gerres més pobres.”

Christós: “Mira, quan l’or és abundant, no és cert que se’l posseeixi. Més aviat, és ell qui ens posseeix.”

I Thanos va recordar-se’n de les primeres frases que el seu pare Gamliël l’hi havia dit a la sortida: “Tasta aquest or deliciós i enganxifós, però no t’hi acostumis.”

Christós va somriure i Thanos va tenir la certesa que sabia de què se’n recordava en aquell mateix instant.

Aleshores Christós digué:


La gàbia que transportes amb precaució et pesarà durant molt de temps, ja que els teus tres ocells missatgers viuran feliços fins que no tornin al seu colomar natal. Així serà.”

I Christós va servir-se, de nou, una llesca de pota de xai sense més tardar.

Sense dir res més, Thanos va aixecar-se i va escollir un dels tres coloms, del qual va prendre, suaument, una ploma per a inscriure un minúscul paper les següents paraules:

Pare, mare, germans; estic al meu destí, el qual s’anomena Christós.

He tastat l’or; m’agrada i n’estic destinat a ell. Thanos.


L’animal, alliberat, va volar immediatament al seu lloc d’origen. Al dia següent, Thanos va dipositar, discretament, els escuts d’or a les mans d’un pidolaire, al qual li havien donat de beure. Va guardar la ploma.


L’artesà.

Thanos, amb els seus camarades, continuaven seguint l’ensenyança prodigada cada dia per Christós en pro de l’intercanvi, l’exemple, les accions i les paraules.

Durant les seves prèdiques, Christós i els seus apòstols van tornar a Galilea, a Judea, Semaria, Fenícia.

Van descendir la riba del riu Jordà fins el Mar Mort i van remuntar les riberes d’Antiòquia. Inclús van entreveure el Mont Sinaí...
Van creuar nombroses ciutats, sempre predicant: Cafarnaüm, Tiberíades, Genesareth, Sequem, Magdala, Cesarea de Filip, van pujar el Mont Tabor, i van donar la volta a Nazaret.

I sempre Christós començava així les seves prèdiques:


Sóc Christós, de Nazaret, el Messies, guia i mirall de la divinitat, habitat per Déu. Aristòtil, el Profeta, va anunciar la meva arribada, per tal que us mostrés la via que ha de seguir-se per a viure en l’amor de l’Altíssim.”

I molts s’acostaven i l’escoltaven, i el sentien...

Van arribar, finalment, a Jerusalem i les prèdiques de Christós es van detenir, ja que el van condemnar allà en condicions inhumanes, tal i com va preveure l’Altíssim.

Durant aquell temps, Thanos, com la resta d’Apòstols, l’havien escoltat, seguit i n’havien après.
Els seus cossos s’havien tornat robustos i flexibles, i en els seus esperits s’havia despertat a l’espiritualitat, havien quedat inscrits en la història i en el missatge Diví.
S’havien transformat, al llarg del viatge, lentament però inexorable, en part de la voluntat de l’Altíssim i de Christós, la qual cosa passarien a ser aviat, per al bé de la humanitat, tot compartint amb qualsevol que desitgés una Fe molt simple i sense exigències.

Havien esdevingut els futurs artesans de l’Església, “Única, Santa, Aristotèlica i Apostòlica.”



El segon colom

Cansament!

Ningú no podia tornar de nou al passat, i menys qui feia més i més gran el poble del Creador que és avui...
Així, afectuosament, predicava el Lliure Albir específic dels humans en el seu conducte o, com a mínim, el que implica en les vies inexplicables de la dissort.
Els horrors comesos en nom dels valors personals i bestials, duts sense motiu per la Criatura sense nom, es resumien en una sola frase:
Christós va ser “jutjat”, torturat i crucificat, fins que la Seva mort va sobrevenir.

Durant tot el temps, el so del martiri allargava la seva agonia, i romania confinat al Seu Pare, suportant amb força, intel•ligència i carisma tot el que havia de suportar; i pregava. I fent això, la seva reputació creixia encara més.

La seva cara s’il•luminava i irradiava or pur a les nombroses persones que sostenien la seva Fe i el seu compromís en pro de la Paraula consagrada.



1) Vida de Christós, capítol XVI
Recordo¡s de Samoth, dit el 87 després de Christós, per Trufaldini.

“Van clavar a Christós sobre una gran creu de fusta que, a continuació, van alçar sobre el pujol. I Christós es trobava allà dalt, dominant a la resta d’humans...Com un xai, s’havia sacrificat sobre l’altar de l’ordre establert per què posava en entredit la societat d’aquells temps i els seus falsos valors.”


Com la resta dels apòstols, Thanos va quedar destruït...Va allunyar-se del lloc del suplici.
Plorant des del fons del seu cor, ensopegant i no podent suportar-ho més, va seguir a un admirador ple de joia i va embriagar-se de la desesperació.
El Cel llançava llamps i trons sobre el pagà.

2) Vida de Christós, capítol XVI. Records de Samoth, dit al 87 després de Christós, per Trufaldini.

“Però després d’un moment, la naturalesa va calmar-se, la pluja va cessar, els llampecs es van detenir, els rugits dels trons van callar i els núvols desaparegueren, sumits per un raig de llum, creixent, la brillantor del qual inundava, ara, el pujol.

Aleshores vam veure aparèixer, entre aquests halos benefactors, un estol d’àngels celestials. Tots descendien del cel amb gràcia, volant sobre l’eminència. Van prendre el cos del Messies, guia i mirall de la divinitat, i el van alçar als cels, duent-lo per tal que s’incorporés al tron de Déu.”

3) Hagiografia de l’Apòstol Titus. Traduït pels germanns Maisse Arsouye, Nsaymar i Pons d'Agoult.

“…Ràpidament, els apòstols se separaren. Cada un va escollir una via, una manera particular de servir a Christós i al seu missatge. Davant la separació, Titus va donar un anell a cada apòstol que duia enclastada una pedra púrpura, un robí, com a record de la seva amistat i com a record de la seva missió. L’anell de Dajú va ser retornada a Anaclet, un jove home que s’havia fet amic de Titus i Samoth. ”


… Thanos, sol i embrutat pel vi, profundament dolgut per una pena més profundament que un pou artesà tiri, va trobar, finalment, l’esperança i el valor al matí del tercer dia.

Una nàusea imprevista va buidar-lo, literalment, de la borratxera que l’havia impedit moure’s durant tres dies.

Tremolant i plorant, va aixecar-se amb dificultat, però va acabar quedant-se de peu. La seva ànima també es va aixecar.

Un robí, al seu dit, refulgia tant com la sang pagada a la glòria de l’Altíssim.

I Thanos va recordar-se’n de la segona frase que el seu pare Gamliël l’hi havia dit quan marxava: “Aquesta sang de la fusta enforteix sense embriagar.”

Va prendre el segon colom, de la qual van arrencar suaument una ploma de l’ala, per a inscriure en un minúscul papir les següents paraules:


“Pare, mare, germans, encara sóc al meu destí; aquest es diu Amor, Fe, Guia i Prèdica.
He tastat el vi i m’ha agradat. Guardo el seu color en un robí al dit. Thanos.”


L’animal, alliberat, va volar immediatament al seu lloc d’origen.
No sense recordar una situació ja viscuda al principi, a la seva petita casa nativa, va abraçar per últim cop els seus col•legues i va anar en direcció al Mare Internum, més enllà de les fronteres conegudes.

Tenia vint-i-set anys.
Va guardar la ploma.


L’erudit

El dia a dia es va convertir en una rutina solitaria, però no amb desídia, ja que Thanos predicava amb entusiasme la Bona Nova al llarg del seu camí cap al mar, i el record de Christós i el seus antics col•legues el sostenien.
Va arribar, d’aquesta manera, després de força mesos, a la ciutat portuària de Biblos, al país de Canaan.

Una multitud s’agitava en el que semblava una alegre remada amb uns rems curts, però tot i això s’organitzava: els ports eren immensos, ja que els vaixells que s’hi construien allà mateix.

Els nombrosos habitants arribaven de les rodalies per ajudar al casc del vaixell, a teixir les grans veles, als diferents tipus de maçoneria. Hi havia mestres picapedrers i tot.
La ciutat, entre d’altres coses, exportava fusta preuada (cedre del Líban) i les seves indústries tèxtils treballaven amb finor; algunes collites d’alcorina permetien, també, la fabricació de pigments, molt valorats al llarg del temps. Biblos era dinàmica i rica.

Thanos va decidir, aleshores, deixar de banda els petits estalvis per a subsistir a les seves noves necessitats d’aprenentatge, que havien passat a ser molt grans amb el temps; la seva intel•ligència servia per a la prèdica i tenia una bona mina alimentant-se amb llet i fruita. Així, era contractat cada dia ràpidament, amb el seu bon salari consegüent.
Abans d’embarcar-se a un llarg viatge, va inscriure’s a la Universitat de la cantonada, per tal de seguir alguns cursos d’astronomia, una matèria molt antiga que havia estat desenvolupada i tenia novetats.
Allò hauria de servir-li, algun dia...
Va progressar sensiblement en la seva escriptura, i es va proveir de petites vitel•les.
Allò també li serviria algun dia...

Va embarcar-se, per fi, i va fer nombroses escales, marcades per tempestes o clarianes, pel sol o pels vents.
Va passar per illes com Xipre i Rodes, amb una parada a Xanthos. Després un altre buc va salpar cap a Peleponesus Creta (Creta), després a Sicília i l’Hespèria (Itàlia), i finalment va reprendre cap al mar Tirrè, dirigint-se a l’illa d’Elba.

Durant tota la navegació, Thanos predicava cada nit durant una hora, quan el temps ho permetia, i nombrosos mariners transmeteren allò que havien après en aquells llargs mesos de navegació als seus ports de parada, quan els hi havia.
Les tavernes van tenir menys homes beguts i més de creients.
Però sempre hi havia tants debats...

Thanos emprava la resta del temps sobre els seus fulls, arranjats en quaderns, marcant el seu itinerari de predica, els seus sermons o homilies, la seva vida passada amb Christós i els apòstols, i hi afegia les seves iconografies. Guardava aquell diari amb cura i tenacitat.
Era estimat per la tripulació, i prestava grans serveis gràcies als seus coneixements d’astronomia: Seguir la bona estrella.

Era respectat profundament per tots. La Paraula Divina navegava a través de les aigües, i les onades escumoses l’enviaven lluny, cap a tribus remotes.
Però un naufragi fatídic va canviar el curs del seu destí fins que va tornar a embarcar a la Gàl•lia, pel mar de Ligúria, on la majoria dels dies eren tranquils i solejats.

Tenia gairebé quaranta anys.



El tercer colom

Aquella nit, els núvols espessos recobrien el cel, anunciant tempesta, i allò enterbolia la seva bona lectura. Inclús Thanos no sabia desxifrar el rumb per a dirigir bé el buc.
Aquest va sacsejar-se perillosament entre uns esculls mordaços com la fulla d’una navalla, i el vaixell ràpidament va embarrancar-se sobre un minúscul illot que sobresortia tan poc que el dit índex hagués esborrat aquell lloc del mapa.

Adormit al seu costat, com un brau decapitat i destrossat, l’embarcació romania partida, irreparable, sobre una ribera d’aigua freda per la pluja.

Els que encara restaven de la tripulació, i Thanos, van senyar-se, no obstant, i van agraïr a l’Altíssim haver-los deixat en un lloc segur...

Al dia següent, amb el cel més clement, tot i que encara ventós, van examinar la petita illa.
Havien naufragat sobre “l’illa de les gavines”, com els explicarien més tard els habitants. (Gallinaria, un illot situat davant la costa de Ligúria a la Ribera Oest, davant d’Albenga)

Efectivament, n’hi havia nombroses, d’aquelles aus, i els seus excrements servien pel foc, juntament amb els seus ous, els quals eren molt preuats.

Només hi havia una vila, i els habitants els van rebre bé, se’n van encarregar d’ells i els van oferir llet, peix i pa, de les cales profundes i obscures, que conservaven extraordinàriament en àmfores fabricades per ells.
Els aliments no eren gaire vairats, i eren poques poques les coses que empenyien aquell lloc, una illa tan petita, pobre en cereals, i delimitada per grans roques. No semblava que cap buc hi anés per atracar.

Els illencs, una vintena de totes les edats, no coneixien a Christós i el seu paganisme era palpable: adoraven un ídol representat per una cabra, l’animal que els proveïa de llet i formatge, de pells i de cola per a enganxar. L’estàtua ho dominava tot, prop de l’única font, feta de fang cuit.

Eren innocents i cortesans, tranquils i somrients, poc curiosos i extremadament cortesos. La vida passava per a ells com un glop de crema de llet, que es deixa caure lentament sobre una galeta d’ordi.
Thanos no va veure cap mal en enriquir-los amb el Dogma, ni fer-los viure la realitat de la Fe Aristotèlica.

Van passar diversos anys, i alguns dels col•legues mariners de Thanos es desesperaven per no poder sortir cap a platges més amples i més habitades.

Però la majoria, i Thanos entre ells, es fonien suaument i inexorable en la tranquil•litat del dia a dia, i cedien a la pau del temps i la inusual tranquil•litat dels seus habitants...

Sempre predicava, i la seva Fe no va disminuir, havia construït alguns llocs de culte adaptats al lloc i la tranquil•litat dels habitants; s’oïa missa un cop per setmana, fent créixer la fe als habitants de manera ràpida davant el seu antic ídol, el qual feia temps que estava ja al fons del mar.

Entre la tranquil•litat dels camperols i la rutina de les estacions, Thanos s’acomodava a un destí pacífic però fix.

Hi havia plaer, però una falta incommensurable el corroïa per dins, ja que no es renovava, només tenint gent afable i dies idèntics davant seu. La seva vida transcorria sense dolor, però de manera apagada: transmetia la Paraula de l’Altíssim sempre al mateix lloc, a les mateixes persones, la qual cosa no era contrària a l’ensenyança que Christós havia donat als seus apòstols, però si incompleta.

Va ser una terrible tempesta, la segona, realment, que patia la illa en quinze anys, que Thanos va sortir de la seva letargia intel•lectual.
Els elements van desencadenar-se, el vent cridava, la pluja colpejava el terra amb violència i vociferava de ràbia com el dia del seu naufragi.
Un llampec va creuar el cel nocturn i un tro, i es va fer la llum en ell.

Va fer construir al dia següent, amb les bigues que quedaven del buc, una gran creu i la va fer establir al punt més elevat de l’illa. Des de bastant lluny, designava tant la religió aristotèlica de l’illa com indicava la presència humana als bucs que passaven. Aquests van trobar, finalment, una motivació amb la qual entretenir-se.

Alguns mariners i Thanos van tornar a la Gàl•la, la illa ja mai més estaria aïllada.

Els camperols comercialitzaven, orgullosos, amb les seves àmfores de qualitat, ja que tenien el secret de la bona cocció de la seva terra.
I Thanos va recordar la tercera de les frases que el seu pare Gamliël li havia dit abans de la seva partida: “ Et regalo d’allò amb que hom et va alimentar quan erets un nen de bolquers, però ara rega-ho sobre altres aliments i creix.

Va prendre l’últim colom, del qual en va arrencar suaument una ploma, i va escriure en un minúscul pergamí les següents paraules:

Pare, mare, germans. Estic amb el meu destí, encara, i s’anomena Església Aristotèlica.
He tastat la llet i me n’he separat. Thanos.


L’animal, alliberat, va volar immediatament cap al seu lloc d’origen.
Thanos no tenia ja cap manera de comunicar la seva projecció espiritual i física a la seva allunyada família...S’acostava als seus cinquanta-sis anys i va pensar que els seus pares potser s’havien unit al seu fill Guéchèm. Va guardar la ploma.


La mort de Thanos.

El Vell Home, el Savi, el Bon Apòstol Thanos va viure així molt de temps, fins que la barba, nevada pels llustres, li queia per mig pit. El seu cabell, amb tot, s’havia tornat escàs, però la seva erudició, la seva prestesa i el seu carisma eren, amb molt, el que qualsevol podia esperar percebre millor durant la seva vida.

Havia esdevingut, amb el temps, gairebé cec, però encara podia distingir la llum del Sol, predicava encara l’amor per a Christós i de l’Altíssim i propagava sempre amb èxit la Fe i l’amistat aristotèlica.
Però amb el seu contacte, el paganisme havia esdevingut gairebé nul a las seva regió d’adopció i l’ateisme havia retrocedit.
No obstant això, cada dia atreia noves tongades de pelegrins, de petits donants, arribats i viatgers.

Poc abans de la seva última respiració, va tancar el seu tercer quadern. El jove diaca escollit per assistir-lo en aquells últims moments el va guardar com així li va demanar que ho fes feia pocs dies. A cada un d’ells una ploma de colom servia de marca.
El jove diaca, del qual la història no en va retenir el nom, va adjuntar allà la iconografia traçada per ell mateix.
Tot i que els pigments van descolorir-se amb el temps, encara es veu algun retrat ben conservat de l’apòstol.

El sol dormia. El cant dels ocells havia callat i el perfum de discretes violetes encara flotava en l’ambient...
Aleshores Thanos, seré, i retenint la tendresa en el seu petit ram de boix entre les mans, ja que no va oblidar mai la tendresa de la seva infantesa, va murmurar suaument:


- Oh, Christós...Cria que seguia el meu destí, que seguia la Crida de l’Altíssim i la meva vocació. Ha estat la meva major llibertat a la Terra.”

Un somriure extàtic reflectia al cèntuple tot l’amor aristotèlic que des de feia anys hi havia a la cara pàl•lida i alliberada dels obstacles de la vida terrestre de Thanos. Era el XXVIII de març de l’any LXXXVII.


Relíquies:
Tres plomes, tres quaderns.


Festa:
Cap data reconeguda encara


Cites:
- Són els ritus i els ritmes que el que ens fan viure el millor possible.
- Les directrius per avançar sobre el seu camí, la remera per dirigir-se sobre el seu camí, el tèctrices per escriure el seu camí.

-Cal “pecular” sense especular.

- Quan la raó no pot explicar un esdeveniment, es parla de fetilleria, de fenomen desconegut. Però els nostres sentits ja han percebut quelcom Diví.

*Nota del Traductor: La part senyalada a partir de l’asterisc i fins a la fi del capítol no apareix al Capítol VII de la Vida de Christós, i és molt probable que sigui un afegit d’un autor tardà que copiés aquell capítol, afegint la part indicada, i que la Germana Fauilllle, rigorosa en la seva feina, es trobés en l‘obligació de traduir el text segons l’original i no segons el vertader.


Traduït per la germana Feuilllle

Traduït al català pel Reverendíssim Pare Abat Ignius de Muntaner.
Revenir en haut Aller en bas
Voir le profil de l'utilisateur
Ignius
Stavkanoviste
Stavkanoviste
avatar

Masculin
Nombre de messages : 233
Age : 26
Profession : Vice-Prefect
Date d'inscription : 02/07/2011

Feuille de personnage
Intelligence:
100/100  (100/100)
Etat du Personnage: Actif

MessageSujet: Re: Els Apòstols   Lun 12 Déc 2011 - 1:35

Citation :


Hagiografia de l’Apòstol Helena.




La seva arribada al món.

Després d’una nit de tempesta, Demir, un ferrer, va decidir anar d’Ilion per anar a l’Hel•lespont prenent un camí que bordejava el mar Egeu. Estava escrit que mai no arribés al seu destí. La seva mirada es creuava, de tant en tant, amb la platja i, amb el instint de curiositat que tenia, s’hi va acostar amb la finalitat de trobar qualsevol cosa que pogués tenir valor. Per a sorpresa seva, s’hi va trobar allà a un nen desmaiat que semblava tenir 4 anys. Inquiets pel la seva ràpida tornada, Abbas, el seu fill de 8 anys, i la seva muller Aleyna, va espantar-se. El instint maternal va tornar ràpidament i el nen va ser instal•lat a una màrfega de palla al costat del foc i tapat amb flassades.


Demir: “Què farem, Aleyna?”

Aleyna, sorpresa per aquella pregunta: “Com?El destí ha volgut que Helena vingués a nosaltres i l’estimarem com si fos la nostra pròpia filla. A més a més, no és aquesta la nostra única possibilitat de tenir un segon fill?”

Demir, desconcertat:“Helena! Una nena! Què dius?”

Aleyna li va allargar un penjoll forjat al seu marit: “Mira, està escrit aquí...”

Quan Abbas va tornar amb roba, se li va presentar a la nena com la seva germana. Va quedar sorprès però, no obstant això, encantat de compartir la seva vida amb una altra companya dins del si de la seva família.


Infantesa.

Abbas i Helena van créixer amb l’amor com vertaders germà i germana. El seu pare havia decidit que el seu fill el succeiria. Helena no volia quedar-se a part, i va ser per entreteniment que va posar, també, a la seva filla a treballar, doncs creia que fugiria ràpidament després d’un dia de feina. Però no havia mesurat bé l’obstinació que podia mostrar quan se li ficava una cosa al cap. Més encara, ja que es va mostrar com una alumna molt dotada i apassionada. Tot el que tocava es convertia en vertaderes obres d’art davant el desconcert d’Abbas, que cada cop se sentia més exclòs d’aquella complicitat entre alumne i aprenent.


La Ruptura.


Helena just acabava de complir 17 anys quan Demir va reunir-se amb l’Altíssim i amb la seva muller, la qual els havia deixat un any abans. A pesar del talent de la jove, l’hereu del taller només podia ser Abbas.

Els dos anys següents van ser molt pesats. Helena era reconeguda per tothom i l’interrompien constantment per a sol•licitar els seus serveis, tot provocant l’enveja i la follia d’Abbas. Un matí, traient partit del seu matrimoni, va acomiadar-la no desitjant veure-la més en el si del seu domini familiar.

Helena, la qual no es va sorprendre d’aquell esdeveniment, va prendre el camí amb una profunda tristor i amb melancolia. Desafiant els perills cada nit, va decidir prendre la seva direcció cap al sud.



La seva trobada amb Christós.

Durant el seu trajecte, Helena sobrevivia gràcies a algunes fogasses de pa que aconseguida d’aquí i d’allà, a canvi de petites feines domèstiques. Per al seu gran desconcert, no suscitava més que befes quan presentava els seus serveis als ferrers.

La solitud s’apoderava d’ella i l’absència d’amics o d’una família la carregaven terriblement. Les mirades en cada poble només eren de sospita, befa, vilesa... Després de dos anys vagabundejant va arribar a Judea i la desesperació la va fer anar a la Gran Basílica, on va presenciar un curiós encontre...

Christós, acompanyat pels seus tres companys, va entrar a la sala i digué:
“Tu, home de poca fe, a què esperes per ocupar-te de les aspiracions dels teus creients? Per què no respons a les seves angoixes?”

Christós es va girar cap als presents i digué:

“Sapigueu-ho: aquest home representa el vici infiltrat just al cor del temple de Déu. És per aquesta imatge, amics meus, que en els vostres cors de criatures de Déu coneixeu vosaltres també el pecat.

Mireu, el qui no mou ni el dit petit no mereix ser rei.

I tu, rei dels creients, què fas? No veus que la teva Església s’esfondra? No escoltes els crits de les ànimes que, fora del teu palau, xisclen demanant-te ajuda?”


Despertat per la veu de Christós, el gran sacerdot, parc en paraules, però sense pèls a la llengua, va aixecar-se i digué:

“Qui es deu creure que és, aquest pesat? Doncs si no t’agrada, marxa noi! Estàs començant a tocar-me els sants collons!”

A aquestes paraules, Christós va girar-se cap als seus deixebles i els digué:

“De debò us ho dic: més val sentir això que ésser sord! Aquest home cau en els excessos denunciats per Aristòtil; queda callat la majoria de cops i quan es desperta és per parlar massa. No coneix ni la virtut de la temprança ni el principi de la justa mesura.”

Christós caminava al costat dels seus companys: “Titus, té unes quantes monedes i compra una mica de pa i fruita. Despés, ves a veure aquesta jove dona que ens segueix i convida-la a reunir-se’ns al sopar.

Titus, sorprès: “Quina dona?-va mirar enrere.- “Oh...”

Titus a Helena:: “Bon dia. No tinguis por. Si us plau, accepta això, estimada amiga. Estaríem encantats d’acollir-te aquesta tarda per a compartir el nostre sopar.”

Helena, muda i sorpresa: “Jo...Jo...

Titus, somrient: “Au va, no tinguis por.”

I és així com Helena va trobar la seva segona família, la qual li seria fidel més enllà de la mort.


Al costat de Christós.

Helena es va posar amb Christós i la resta d’apòstols a propagar la Fe Aristotèlica. Un dia va trobar-se rodejada per centurions romans i l’esdeveniment que va succeir allà va influir enormement per a sempre la seva manera de pensar i, sobre tot, va contribuir a conservar l’amor diví entre els fidels.

Christós va dir al centurió:


“Certament et dic, home de poca fe, que no seré jo qui et segueixi, sinó que seràs tu qui em seguirà a mi!”

Aleshores, el tribú va ordenar al centurió prendre a Jeshua i l’oficial, amb una expressió feroç, va acostar-s’hi lentament. Els apòstols respiraven al ritme de les seves passes, procurant calmar el seu cor, que s’havia alterat. Quan va estar davant de Christós, el centurió el va mirar als ulls, intensament i durant força estona. Aleshores, de cop, es va treure el casc i va agenollar-se, agafant la roba del Messies.

“Mestre- va suplicar davant l’astorament del seu superior- voldria seguir-te i pertànyer a la comunitat de fidels. Què he de fer? Sé que he pecat i que he servit un mal cap, però et prego que em diguis com aconseguir el perdó!”

Aleshores Christós va aixecar-lo i, davant l’estupefacta mirada dels romans, va pronunciar les següents paraules:
“Pecador, certament et dic que el que acabes de fer és la primera passa que els fidels hauran de fer; mostrar-se humils i confessar els seus pecats. Així, si el teu penediment és sincer, Déu et perdonarà.”

Christós va girar-se als seus deixebles i va continuar:

“I a vosaltres, que les faltes comeses pels vostres fidels seran perdonades si venen i les confessen a les vostres oïdes i si estan preparats per a fer penitència.”

És amb aquestes paraules gravades a la seva memòria que Hel•lena va viure al costat del seu mestre fins a l’últim dinar.

Christós va somriure-li...

“ I bé, estimada amiga! Estàs molt pensativa! Avui no és el dia. Els teus pensaments no han de girar al voltant de la meva mort, sinó més bé vers totes les ànimes que salvaràs.”

Helena: “No us entenc. Com puc pensar en res més?

Christós: “Pensa en el bé que faras. La meva mort ha de servir als nostres fidels. Que tots ells segueixin el camí que he traçat i l’Altíssim recompensarà a les persones justes el dia del Seu judici. Després de la meva mort, ves i propaga la fe, i ocupa el càrrec de confessora i fes caure el penediment, que durà el perdó de l’Altíssim, sobre cada fidel.”


Després de la mort de Christós.

Helena va prendre direcció a Lidia per a travessar, després, el mar Egeu en companyia de Paulos. Després de la seva arribada, va dedicar-se a l’estudi d’Aristòtil i dels seus escrits. El seu saber sobre l’individu creixia cada dia més i més fins a tal punt que Paulos, que la va ajudar des del començament, va deixar-la treballar sola per al benestar dels fidels.

Paulos, a punt de marxar cap Alexandria:
“ He d’anar-me’n uns dies, estimada amiga. Tinc confiança en la teva capacitat de complir la missió que et va encomanar Christós. I jo també he d’assumir la meva. Sabré informar-me’n dels teus avenços.

Helena: “No et pots quedar una mica més? Hi ha una qüestió que sempre em pertorba. I no és de les més important...Christós parlava del penediment, però podem nosaltres, humils servidors, imposar el que sigui en nom de l’Altíssim? I hem d’estar sempre amb la por vers a Ell? No podem recompensar els nostres fidels per les seves accions...Veus? M’assalten els dubtes, i són infinits.

Paulos: “No es tracta de viure amb por, ans al contrari; es tracta de tenir confiança en el Nostre Senyor. És misericordiós i el penediment ha de ser la nostra única preocupació, per què estem molt lluny de ser perfectes. Parles de recompenses! No tinc res a dir, aquí. Nosaltres hem de ser guies per als nostres germans. Inclús hem d’estat atents al benefici de la resta. Hem de mirar el que està bé a la casa dels altres i evitar caure així en l’egocentrisme. És útil, mentre els nostres actes laborin per a la Fe, l’Amistat i l’Amor cap als altres.”

Va ser mentre que l’apòstol va sumir-se en el treball un dia, que va rebre dos joves que eren completament oposats l’un de l’altre. Un, virtuós i generós, venia per a donar la seva fortuna i la seva vida a l’Església. L’altre, un bandoler amb nombrosos furts, desitjava penedir-se de les seves culpes. Helena va confessar-los i després va preguntar-se quina hauria de ser la penitència d’un i l’agraïment de l’altre.

Aleshores va demanar al bandoles que restés en dejuni durant cinc dies, després de peregrinar fins a Jerusalem.

En quant al segon ,va agrair-li les seves accions i va demanar-li que resés per l’altre. Però això no n’era suficient, per a ella. Quan Titus va ser entronitzat Papa, ella es va proposar quelcom.

Un matí, després d’una nit de sons i malsons, va anar, davant l’astorament dels seus deixebles, a casa d’un ferrer i li va demanar d’usar el seu taller. Va exigir, sense excepció, que tots ells marxessin i la deixessin treballar. L’artesà, que la coneixia, va acceptar sense condicions.

Helena va passar-hi dies i nits treballant el la revelació que havia tingut. Al setè dia, va demanar al seu deixeble més fidel que anés a veure-la. Va demanar-li d’anar a Roma en persona amb la finalitat d’entregar aquell pergamí amb aquell paquet.


Les seves ensenyances


Citation :
Carta d’Helena a Titus

Estimat amic,

Vull, en primer lloc, dir-te que estic molt orgullosa de tu. Christós no podia haver escollit millor. De tots nosaltres, ets tu qui ha quedat per a dirigir la nostra Santa Església. Reso cada dia per a que l’obra de l’Altíssim travessi el pas dels segles i per a què la humitat pugui créixer per a viure i creure en aquesta amistat universal. El jove deixeble que et presento és de la meva màxima confiança i ha de dur-te la meva reflexió i la meva medalla. Aquesta feina requereix ésser un guia per als nostres fidels i creients. Que aquests últims vinguin a nosaltres per a confessar-se i que nosaltres anem a ells per a honorar-los per la seva Fe i els seus actes.
.
Heus aquí el que proposo amb la finalitat què la nostra institució recent pugui formar aquest fidels.

La Confessió serà l’acte pel qual el fidel que s’haurà entrebancat es podrà fer perdonar. Déu és conscient que l’home no és perfecte, sense la qual cosa Ell no seria Déu; no obstant això, reconeix que l’ànima que assumeix el curs d’una confessió sincera i profunda és una ànima pura. Això vol dir que, per a assegurar-se’n el perdó diví, el culpable haurà de donar proves evidents de la seva penitència. Tots els sacerdots podran donar la Confessió i no podrem donar a conèixer el seu contingut sota pena d’excomunió. Els sacerdots hauran d’incitar, també, als seus feligresos a que es confessin interiorment amb Déu abans de cada missa.


La Penitència serà l’status en el qual, voluntàriament, està el pecador que s’ha confessat per aconseguir el perdó diví. El dejuni, la peregrinació o, inclús, la caritat hauran de servir al penedit per a rebre el perdó del Misericordiós.

El dejuni serà l’acte pel qual el penitent, o el simple fidel, es privarà d’aliment o es limitarà a un menjar bàsic durant un cert temps, posant-se així al nivell dels mès dèbils, per a adonar-se’n de la misèria humana per la qual combat l’Església. El dejuni procedirà, així, com la meditació de Christós al desert.

La caritat serà l’acte voluntari que hauran de practicar tots els aristotèlics. Això constituirà en ajudar als seus germans aristotèlics en el camí de la Virtut.

La peregrinació consistirà en recórrer els regnes per a adonar-se’n de la Creació. La peregrinació permet, a més a més, demostrar una prova de fe forta, tot entrant en contacte amb altres germans aristotèlics per tal d’ajudar-los.

La Santedat serà l’status al qual haurien d’aspirar tots els aristotèlics. Certs fidels van accedir a aquest status pel seu respecte gairebé innat dels principis aristotèlics. Aquests sants encara tenen, al Sol, el poder d’influir sobre certes coses de la Creació, així que serà important tenir-los en consideració i lloar-los. Ambla finalitat de què la Nostra Església recompensi aquests fidels, et doncs tot el que el meu art i la meva fe han pogut produir. Aquesta medalla d’Aristòtil haurà de ser la recompensa suprema davant dels servidors de l’Altíssim.


Helena


La seva fi i la seva elevació al rang de màrtir


Va estendre’s un rumor entre els pagans sobre una dona, anomenada Helena, que havia confeccionat una joia d’una estranya bellesa, adornada d’or i joies.

Aquest rumor va causar la mort de l’apòstol. Una tarda, mentre que es dirigia a casa, Helena va ser atracada per bandolers que se la van endur a casa seva amb la finalitat que els donés el que havien anat a buscar. Exasperats i frustrats per les declaracions d’Helena, que no parava de dir-los que no hi havia cap tresor material allà, el capitost dels bandolers va assestar-li una ganivetada que va acabar amb una vida dedicada a Aristòtil.

Alertats pels crits, els deixebles de l’apòstol, no van arribar a poder enxampar els fugitius. Al voltant de la persona, només hi havia consternació, incomprensió, tristesa i solitud...


La notícia es va propagar per tota la ciutat. Glorificada pel seu comportament, tots van anar a retre-li homenatge. El mateix dia, cinc lladres van morir en misterioses circumstàncies. El primer, treballant, va caure al port i va morir ofegat. El segon, quan tornava a casa seva, va topar amb una biga i les seves ferides van fer-lo cedir. El tercer, mentre passejava pel carrer, va morir a causa d’un home que va caure d’un edifici i va estavellar-se contra ell. El cop va ser fatal. El quart corria per a escapar d’una multitud furiosa per haver robat a un dels seus, va entrebancar-se i es va clavar el seu propi ganivet. Finalment, l’últim i més jove, ple de remordiments, es va dirigir a les exèquies d’Helena. Un cop al seu costat, va morir amb una llàgrima a la galta, abatut per una parada cardíaca. Un dels deixebles el va reconèixer i la multitud, que veia que el noi no sobrepassava els divuit anys d’edat, va agenollar-se tot veient allà un senyal diví.

Hom va començar a dir que l’Altíssim havia castigat, d’aquesta manera, aquell ultratge. Helena va ser honorada com a màrtir de la fe. Tots van anar a veure la seva tomba i van pregar a l’Altíssim.

Hom deia d’Helena que era un exemple a seguir en tota l’Hèl•lade. La seva virtut i la seva fe van inspirar a un gran nombre de deixebles i fidels que s’inspiraven només en viure segons la virtut i en predicar en contra de la Criatura sense Nom en qualsevol moment.

Titus, quan va assabentar-se’n de la mort de la seva germana, va recollir l’estrella confeccionada amb tanta Fe i va prendre la decisió què la medalla d’Aristòtil, amb la imatge d’Helena, seria la recompensa, a partir d’aleshores, d’una vida duta en la virtut i en la Fe.



Les seves relíquies

La medalla d’Aristòtil.


Traduït al català pel Reverendíssim Pare Abat Ignius de Muntaner.
Revenir en haut Aller en bas
Voir le profil de l'utilisateur
Ignius
Stavkanoviste
Stavkanoviste
avatar

Masculin
Nombre de messages : 233
Age : 26
Profession : Vice-Prefect
Date d'inscription : 02/07/2011

Feuille de personnage
Intelligence:
100/100  (100/100)
Etat du Personnage: Actif

MessageSujet: Re: Els Apòstols   Lun 12 Déc 2011 - 1:36

Citation :


Hagiografia de l’Apòstol Paulus.


Paulus va néixer alguns anys abans que Christós, a un poble situat a la riba mediterrània, a Judea. Era un nen somniador i reservat. No li agradava res més que la contemplació dels magnífics paisatges que rodejaven el seu poble. Podia passar-s'hi hores a la vora del mar, veient estremir l’herba a les valls, escoltar els grills sobre les pedres rescalfades pel Sol. Tenia molts col•legues, però molts pocs amics. Els seus pares eren pobres, però un oncle més afortunat va endur-se’l a Jerusalem. Allà va aprendre a llegir, escriure i comptar. El seu oncle va contractar un preceptor grec que va ensenyar-li totes les matèries útils per a un futur comerciant. Però l’ancià, percebent la natura privilegiada del nen, va inculcar-li també filosofia i va ensenyar-li les doctrines aristotèliques.

Ja un cop adult, Paulus es va fer comerciant. El seu oncle no tenia fills, així que el va fer el seu hereu. Va fer prosperar el negoci familiar amb força i no sense certa ambició. Posseïa dipòsits a Jerusalem i a Cesarea, així com tres galeres. Els seus proveïdors eren nombrosos a Judea i als països del llevant. Els seus clients eren a tot l’Imperi. Paulus era ric i admirat, estava content de la seva vida, però ja no tenia temps d’admirar el mar, els pujols...no era feliç.

Un dia, mentre anava a un petit poble del nord de Judea per a veure un proveïdor d’oli d’oliva, va entrevistar-se amb un home que era seguit per una petita multitud. Aquest es deia Christós. Paulus el va escoltar parlar amb els camperols i va participar també de la conversa. Quan va veure a aquest home, simple però tan radiant de saviesa i felicitat, Paulus va regirar-se per dins. Va recordar la seva educació grega, la saviesa d’Aristòtil i va observar immediatament la relació entre Christós i el Gran Savi.

Paulus va reprendre els seus assumptes, tot i que no va perdre a Christós de vista. La seva ret de contactes va permetre-li estar al corrent dels moviments d’aquest. I cada cop que podia, anava a escoltar al profeta. El temps va passar, les lliçons s’acumulaven i aviat Paulus va oblidar la seva vida anterior per tal de seguir a Christós. Va seguir administrant els seus assumptes, tot i això. No va perdre la seva fortuna, però no n’hi va treure cap profit mentre anava pels camins de Judea.

Després de la mort de Christós, va tornar a Cesarea, però la seva vida havia canviat. Mentre que alguns van anar a predicar per tot l’Imperi, a fundar comunitats, Paulus va romandre a Judea, amb totes les notes que havia pres i que contenien les ensenyances de Christós.

Va mantenir correspondència continuada amb la resta d’apòstols i amb els seus deixebles que propagaven la Vertadera Fe. Va abstenir-se de tenir deixeble, però va escriure força epístoles que van servir per a uniformar, encaminar i dirigir la doctrina que s’establia. Erudit, considerava que el seu paper era fer seva la paraula de Christós per tal de transmetre-la a la resta, fent-la així més accessible.

Paulus va envellir i era respectat. Va traspassar la seva rica residència de Cesarea i va subvencionar a la comunitat aristotèlica local, que van fer, primerament, un lloc de culte i després una de les primeres diòcesis. Paulus es va instal•lar a una casa situada en un pujol, davant del mar, a les immediacions del poble. Hi havia la calma que sempre havia estat buscant seguint essent a la vora de la vila, i va passar llargues hores redactant missives i admirant les vistes.

Quan va morir, va ser enterrat al costat de la seva casa, davant del mar. El seu desig era veure cada nit el sol dormir sobre el mar, sobre Roma a través dels mars que, sentia, seria la llar de tots els aristotèlics.



Traduït al català pel Reverendíssim Pare Abat Ignius de Muntaner.
Revenir en haut Aller en bas
Voir le profil de l'utilisateur
Hsmeduardo
Machine à copier
Machine à copier


Nombre de messages : 56
Date d'inscription : 29/11/2011

MessageSujet: Re: Els Apòstols   Ven 20 Jan 2012 - 3:06

Citation :


Hagiografia de Níkolos, apòstol de Christós

Mentre que l’edat avança en mi, jo, Sèneca de Tars, fidel deixeble de Níkolos de Cesarea, el qual va rebre del mateix Christós la font de la vida, voldria dur el testimoniatge del que va ser l’ensenyança del qui va seguir l’obra de Christós per als pagans i qui, per això, va patir el martiri.

Capítol I : Llur infantesa.

Níkolos de Cesarea va néixer uns anys abans que Christós, a la vila del mateix nom, fill d’un retòric d’origen grec, Fídies, i de Pomponia Grecina, descendent d’una família noble romana.
Cridat vers l’alt funcionariat, ell va seguir amb assiduïtat l’escola dels rètors, on li ensenyaren tant l’art oratòria com la filosofia dels autors pagans i s’interessà, per damunt de tot, per la filosofia d’Aristòtil, a qui tenia per superior a la resta de pensadors grecs.


Capítol II : La controvèrsia amb Escartes

Va ser aleshores quan fer-se notar pel seu cèlebre pensament: “Cal ésser per tal de pensar, i no pensar per tal d’ésser” .
Això és el que va succeir: Va esdevenir un jove vell amb un cos esvelt i energètic, amb els cabells negres i els ulls de gran bellesa, i va considerar que havia de debatre amb un dels seus condeixebles de classe, Escartus, un ésser petit, grassonet i maliciós, que afirmava que calia pensar per tal de ser:


-Són tot ximpleries allò que ens diu Escartes, amics!-va vociferar-No veig més que neoplatonisme refregit en oli de fetge de bacallà! O això, o jo no em conec gens! Per tant, si seguim el pensament d’Escartus, aquest pobre home mig boig que demana almoina a l’entrada de la nostra escola, tan dèbil de ment que és gairebé incapaç de pensar, no existiria! Seriem tots víctimes d’una al•lucinació col•lectiva!
-Níkolos, realment et dic, això no és un ésser! Només ho sembla davant dels nostres ulls! Es tracta d’alguna cosa, un vulgar rebuig!
Amb quin coratge afirmes que això, repugnant per la seva immundícia i bestialitat, és un ésser?
Com pots admetre l’existència de l’ésser en aquesta cosa, nascuda a un cos presoner, exclusivament esclau dels baixos instints animals, dels quals imitem fins i tot els grunys.
I el pensament que defineix l’ésser és: El que no pensa, no és! Ja que només el pensament diferencia l’objecte de l’animal. Per tant, si això no pensa, hom deriva que aquesta no és l’ésser en quant l’ésser, per molt que existeixi.


-Em fas riure amb el teu discurs- va replicar Níkolos- Aquest idiota que seu a la nostra porta és qualsevulla cosa que tu puguis dir i pel simple fet que és, pots pensar qualsevol cosa que diguis. Un gruny és ja un senyal de pensament, tot i que primària i bestial. Ell produeix un pensament tot i que no el pot produir, per què és.
Tu mateix, Escartes, podries un dia comprendre que el teu estúpid pensament no existís? O bé pretendries engendrar idees sense substància? La idea arriba a l’esperit sempre i quan existeixi la cosa, diu Aristòtil; i té raó: ”És de quelcom material del que neix la idea, és de l’ésser que neix el pensament.” Primerament hom ha d’existir per pensar, Escartus! El pensament no es produeix per si sol. Només falta ser persona i no pensar per tal de ser.


-Mireu, amics! Mireu aquesta pedra!- Va exclamar Escartes- Subjecteu-vos el ventre per por que no us esclati de tant riure! Per què, en veritat, Níkolos ve a dir-nos que aquesta pedra pensa pel simple fet que existeix!

-No has entès res, Escartus! Aquesta pedra no pensa, i tot i així és; per què va néixer d’un pensament, i aquest pensament és, a la seva vegada, nascut d’un ésser; i aquest ésser era un dels déus.
Per quant es remunta de causa en causa, de la cosa produïda al pensament que la produeix, ens trobem sempre amb un ésser creador i així successivament, fins els últims creadors suprems que són els déus. Això és per què els déus són els que han donat origen al pensament.
Però si hom segueix el teu raonament, arribaríem ràpidament a l’estúpida conclusió segons la qual els déus no són més que la conseqüència del pensament humà i de l’especulació pura.


Aquesta última afirmació va provocar el menyspreu del públic, molt fidel al culte dels déus, i es va produir un moviment sobtat de la multitud que va fer expulsar Escartus de l’aula per la força. “No obstant això, va dir mentre l’empenyien “penso, per tant existeixo”. Però ningú no el va voler escoltar.

Un dia, a la ribera del llac Tiberíades, mentre ell estava tranquil i els meus pensaments tenien el color de la tarda, vam tornar sobre aquest episodi de la seva vida per tal de preguntar-li si el seu pensament no havia canviat.


-Certament- va dir-me- les persones com Escartus comenten pecat de supèrbia per intentar raonar massa i per què es deixen dur per l’especulació sobre la realitat de les coses: Venen a negar l’evidència que té davant dels ulls per defensar millor les seves teories.
Mira, Sèneca; totes les coses que ens rodegen van ser creades per Déu, d’un pensament, nascut d’un ésser: aquesta és l’única realitat possible, per què és Déu qui les va pensar. Si afirmes el contrari, acabes per dir que el pensament és creador de tot, inclús de Déu; però per això hauria d’existir una força encara més gran que Déu i que no sigui un ésser, sinó un pensament immaterial. Ara, tu ho saps, això és impossible per què ningú és més gran que Déu.


Successivament, i durant la resta de la seva vida, sempre vaig veure’l fidel al seu pensament i , tot i ocupat, com tindré ocasió de dir un cop més, defensar amb zel la plenitud de la potència divina contra tots els qui podien desitjar reemplaçar-lo, per què per a ell, l’Altíssim fou el primer pensador, el Legislador suprem, davant del qual totes les voluntats havien d’inclinar-se i de qui l’Església és la seva serva fidel.

No obstant això, res no feia presagiar que en un futur Níkolos i Christós es trobarien, però...


Capítol III: La trobada amb Christós

Un dia que Níkolos va retirar-se una mica en solitud a les riberes del llac Tiberíades, un home d’aspecte modest va apropar-se-li i va preguntar:

- Per què ores, amic meu?

--Oro per què és un costum nostre d’orar als déus en determinades hores del dia, així m’ha estat inculcat des de la infantesa.

- Penses que aquesta manera d’orar és justa?- Va preguntar l’home que no era un altre que Christós.

-No ho sé, però és l’única que conec.

-Per tant, pensa: Creus que els teus déus son feliços de veure’t fer gestos i rituals que es realitzen per costum, sense conèixer el per què? Potser creus que els precs recitats mecànicament poden ser eficaços?

-Certament no- va respondre Níkolos-.Estàs en el correcte.

- Qui no fa més que obeir a les ordres com una màquina, sense examinar críticament per tal de penetrar en la pròpia essència íntima, no s’esforça per tant cap a Déu ni cap a la salvació; la majoria de vegades se n’allunya.
Si no entén el significat d’allò que fa, aleshores no és capaç de comprendre que les oracions són útils i no rebrà cap alleugeriment, car serà estrany al concepte de l’amor.
Vine, segueix-me, i aprendràs el que és l’amor i que no hi ha moltes divinitats, ans un sol déu, car pel mateix motiu no pot existir més que un sol amor, per què no pot haver-hi més que un sol déu per a rebre’l.


Això, Níkolos, va abandonar tots els seus béns, va seguir a Christós, va rebre la seva ensenyança i va esdevenir un dels dotze deixebles anomenats apòstols.

Capítol IV: On Christós ensenya a Níkolos que els sacerdots no han de jurar fidelitat a altres homes:

Un dia, quan Christós i els seus deixebles van arribar a Séfora, Níkolos va iniciar una de les seves frases dient “Mestre, ensenya’ns...” abans de ser interromput.

-No em digueu Mestre, per què no tenim cap altre Mestre que no sigui Déu, i a través d’Ell la Nostra Església que és la intèrpret fidel dels seus pensaments, i les decisions de les quals hauran de ser respectades per tots els seus ministres. Però, què seria dels homes, si haguéssim reconèixer altres mestres a més a més de Déu i de Llur Església?
Déu ens ha donat la llibertat, no hi ha motius pels quals nosaltres l’haguem de cedir a d’altres.
Imagineu què ocorreria si, Déu no ho vulgui, un sacerdot arribés a jurar fidelitat a un altre home. Immediatament hom esdevindria de la propietat d’aquell home, el seu serf, el serf d’interessos particulars i no seria més el serf de l’Altíssim.
Els homes de Déu, germans, l’obeeixen només a Ell, no han de retre comptes amb ningú que no sigui Ell i, qualsevol que els demani jurament només buscarà posar a l’Església sota el seu control i fer dels homes de Déu llurs criats.
I bé, quin poble tindria, encara, confiança en els homes de Déu sotmesos a altres homes i no a l’Altíssim més? Llauraríem, amb aquestes pràctiques, la llavor del dubte i de la incredulitat.
Aleshores us dic, germans d’arreu i de tots els tems, que rebutgeu juraments que poguessin pretendre favors de vosaltres, car són un instrument de domini sobre l’Església per part dels laics i de corrupció de les idees divines per part de les idees terrenals.
De la mateixa manera si, tal i com recomana el Gran Aristòtil, cal barrejar-nos socialment en els assumptes de la vila, cuidant-nos bé de fer política, per què la política no és més que assumptes d’homes, on sovint regna la corrupció i els interessos particulars, i podríeu arriscar-vos a contaminar el nom sant de l’Església.


Quan Níkolos va explicar-me va aquesta lliçó de Christós, vaig preguntar-li el sentit profund d’aquestes paraules:

-Christós- va dir-me- era molt conscient de la superioritat de l’Altíssim sobre els homes, i va voler evitar que la puresa de la Llei Divina fos corrompuda pel pecat; aquest va ser, sens dubte, el motiu pel qual va instituir l’Església.
Déu és sobirà, en totes les coses.
D’aquesta sobirania deriva la llei i, per a la major part dels homes de tots els països, la moralitat.
L’Església va estar destinada, a partir de Christós, a representar aquesta sobirania divina.
Per tant, l’Església actua i legisla en el seu nom.
És l’Església que Déu va delegar per establir prop de les homes de llei i moral, seguint, les seves paraules contingudes en el Llibre de les Virtuts.
D’aquí la necessitat de la llibertat absoluta de l’Església i dels homes que la composen.
Com vols que un home d’Església, si esdevé la propietat d’un home, pugui conservar aqueixa llibertat? I com no hem de veure els interessos privats d’un home, al qual el sacerdot li ha jurat fidelitat, podrien contaminar la puresa divina?


- Però germà Níkolos, no entenc per què Christós va prohibir als eclesiàstics fer política, mentre que Aristòtil pensava el contrari.

- Sèneca, a l’època en que Aristòtil va néixer, l’Església no existia, i les coses són diferents entre els temps d’Aristòtil i els temps de Christós. Però allò que Christós volia dir és que un home d’Església, tot i que practiqui una funció pública, ha de comportar-se com un home d’Església i fer prevaler la moral divina sobre els interessos particulars per a preservar la puresa divina i no tacar el nom de l’Altíssim.

Així, Níkolos, inspirat per Christós, es refermava com a defensor de l’Omnipotència divina en oposició als laics.

Capítol V: On Níkolos troba a Sèneca de Tars.

Però, estic ximple, lector! Escric i narro allò que va ensenyar-me Níkolos però no he dic quines foren les circumstàncies en què ens trobàrem.

Tars és una bella ciutat sobre les riberes del mar, a la costa de l’Àsia Menor, on regnava la filosofia, la qual ens va ensenyar, davant de tot, també als nostres pobres i pidolaires de la ciutat, l’escepticisme, fins al punt que un dels poderosos de la ciutat podia afirmar, sense risc a ser desmentit que “Allò que concerneix a la multitud de déus que la llarga superstició ha acumulat, sí que també els adorem, no hem d’oblidar, però, que tal culte no té més fonament que la tradició i els costums. No sóc tan estúpid per tal de creure aquestes ximpleries.
He de dir que la dolça vida de la ciutat invitava a la desídia i a la pràctica de totes les perversions possibles i imaginables i que el benestar material ens semblava ser un déu adequat per a satisfer els nostres desitjos.

Va ser en aquesta ciutat que va arribar, un matí, l’Apòstol Níkolos, i el mateix matí vaig trobar-lo o, més ben dit, vaig topar-me amb ell pel carrer, sortint tambalejant d’una taverna on vaig passar la nit bevent i fornicant.

- De nou aquesta escòria, bona per a batejar amb l’aigua beneïda- va remugar l’Apòstol.
A la qual cosa vaig respondre, i confesso que encara avui em sento culpable:


- Marxa d’aquí, imbècil!
Aleshores l’Apòstol va prendre’m pel coll i va jurar que abans de la tarda obtindria la meva redempció i em conduiria pel camí del Senyor. Vaig provar de demanar ajuda, cridant a tot pulmó:
-Cecilia! Carla! Ajudeu-me! -Però ningú va intervenir.
Níkolos va arrossegar-me a part, a una sala del temple d’Apol•lo i, amb l’ajuda d’un metge local, va començar a fer-me vomitar fins l’última gota d’alcohol present al meu cos.


- Ara que estàs més seré- em va dir unes hores més tard i després d’una dormida reparadora-, saps que Déu m’ha enviat a tu per a salvar la teva ànima? Tens dues opcions, o escoltar el que t’he de dir o que et remeti a mans de la guàrdia mameliana (La guàrdia de Mam, de la gran sacerdotessa del culte d’Apol•lo de Tars)

Ben decidit a fugir a tota costa de la custodia d’aquella vella bruixa, vaig resoldre escoltar a mitja orella les paraules de l’apòstol que, val a dir, tenia molt poques ganes d’engegar al jove de 17 anys que era. Res d’allò que podia dir-me em convenceria de l’existència de Déu, tant que al final va perdre els estreps i va exclamar

- I les meves natges? Les has vistes? I no obstant això existeixen! Tanco la paradeta, que no ets més que un pocavergonya irrecuperable i ara em pregunto per què l’Altíssim s’ha interessat per tu. Hi ha dies que simplement no puc entendre’l!

Ai las! Si bé l’apòstol no ho entenia Déu sabia molt bé el que es feia i no em va oblidar tan ràpid. Efectivament, menys d’una setmana després de l’incident amb Níkolos, vaig ser detingut per una patrulla de la guàrdia mameliana després d’haver participat en el incendi d’un magatzem de carruatges de lloguer, ja que als meus companys i a mi ens havia semblat divertit.

Essent orfe, tenia poques possibilitats de què algú vingués a treure’m i vaig començar a desesperar-me per la vida quan em va ser anunciat que un home s’havia fet responsable de mi. Aquest home era Níkolos, que actuava per ordre de Déu.


- Ara, fill, tens l’elecció: O seguir decididament el camí del Senyor i esdevenir el meu deixeble, o la soga que el Tribunal de Justícia te té preparat, però saps que és l’última oportunitat que Déu t’ofereix; si penses mentir i després tornar a les teves velles faltes, t’enganyes: Déu és un justicier implacable.

Així, vaig seguir a Níkolos fins a una cabana que havia llogat a la ciutat, i vaig començar a assistir-lo, a seguir-lo als desplaçaments i a prendre consciència, amb la vida més estable que m’obligava a conduir a través de les lliçons que impartia a la multitud, sobre la rectitud de la vida que m’oferí.

Poc a poc, el meu cor s’obria a l’amor de déu i Níkolos va esdevenir un segon pare per a mi, fins que un matí, ple de fe en Déu, vaig demanar el baptisme.

Faig ser, doncs, introduït, jo mateix, al servei de Déu, el Benefactor, el Misericordiós, amb ell que, en virtut de la seva gràcia, va salvar-me la vida i em va donar un segon naixement. Aquest és el sentiment, lector, d’aquesta petita anècdota que t’ofereixo com a prova de la infinita bondat de Déu cap a totes les seves criatures.


Capítol VI: La vida i les obres de Níkolos després de la mort de Christós:

Després de la mort de Christós, Níkolos, com molts altres deixebles, va peregrinar pel món per a difondre el missatge del Profeta, viatjant al llarg i ample de tot l’Imperi romà i també altres, a vegades.

A un poble que orava als ídols, digué:

- “No veieu que tots aquests déus als que doneu nom no són més que representacions d’un mateix tot, i que només són atributs d’un sol en: Déu? No veieu que totes aquests coses no són manifestacions del poder dels déus, sinó d’un sol Déu, motor de cada cosa, Creador de l’Univers i de la Terra, dels homes i de les plantes, de la ment i de la matèria?
Tots els noms que contenen una referència al poder li convenen: tants beneficis reparteix! Són nombrosos els noms que pot rebre Ell. Voleu nomenar-lo Naturalesa?, no us equivocareu, per què és d’ell d’on tot va néixer, Llur respir ens dóna la vida. Voleu anomenar-lo Món? Teniu tot el dret, per què ell és l’immens que veus per arreu; i tot és part d’Ell, car Ell se sosté per la seva pròpia força. Podeu anomenar-lo Destí, per què la sort no és més que una sèrie de causes que estan connectades entre elles, i Ell és la primera de totes les causes, aquella de la qual depenen totes les coses
- i així, va convertir-los en la Vertadera Fe.

D’aquesta manera actuava Níkolos, defensant en qualsevol part l’omnipotència de la presència divina en la més petita de les seves creacions, com els havia ensenyat el Llibre de les Virtuts i convertint molts pobles per la veracitat de les seves intervencions.

A un altre poble que volia rebel•lar-se contra els poderosos de la ciutat que ells deien que eren uns tirans els digué:

- A la nostra societat, cada govern és instituït segons la voluntat del poble, que només pot ser la voluntat de Déu per què, realment, no pot haver-hi poder sense que Déu ho consenti, sinó voldria dir que Déu no és perfecte.
Per tant, no és digne d’un aristotèlic rebel•lar-se contra un govern legítimament constituït i que respecta als servidors d’Aristòtil i Christós, ja que significaria rebel•lar-se contra Déu mateix.


Va ser en aquesta ocasió que afirmà aquesta frase que després esdevindria famosa: “Déu s’expressa a través del sufragi; qui nega els resultats del vot lliurement expressat, nega a l’Altíssim”
A Atenes, va trobar al diaca Epifaunes, que bullia de còlera mortal vers els pagans, contra els quals havia ordenat una gran caça.

- Epifaunes, qui ets tu per a substituir la justícia humana per la justícia divina i per acusar falsament als homes de crims que no han comès, amb el simple pretext de que no creuen en Christós?
Qualsevol home pot distingir per si sol i afirmar: això és bo o això és dolent? Quins extremismes sorgirien, i quin caos, si tots es fiquessin al cap fer el mateix! Doncs que cada home, en base als propis interessos particulars, viuria segons la pròpia llei privada i el Sant Nom de Déu seria tacat aviat per crims abominables.
El teu deure és en primer lloc convertir-los amb l’exemple i la paraula, per què ells son, per davant de tot, criatures de Déu que s’han perdut o que ningú ha ajudat a trobar el camí de la Veritat.
Però tu no pots substituir la justícia divina, és pecat d’orgull substituir a la justícia, per què ningú coneix la immensitat de l’amor de déu per Llurs criatures, ni la immensitat de Llur Perdó. Quan va ser necessari jutjar als homes d’Oanilònia i destruir la ciutat, Déu no va recórrer a la justícia humana, però va exercí Llur justícia, que no està continguda en cap llei humana i no pot ser reduïda a còdex i lleis sota pena de voler negar, limitar o restringir la infinita llibertat i bondat divina.
A més a més, en aquest tipus de casos, és el teu deure no repartir tu mateix la justícia terrenal, però si fer referència a aquells qui guien l’Església que, només com a delegats de Déu, sabran quina és la decisió que convé prendre.


La saviesa de les paraules de Níkolos va ser tal que aviat va ser costum, en tota la Comunitat Aristotèlica, fer referència als guies de l’Església per tal de saber com actuar contra aquest o aquell heretge.

Capítol VII: La mort:

Un dia que Níkolos va entrar als Marcòmans, va ser capturat al carrer per un grup de bandits que, veient que era un aristotèlic i tot pensant que aconseguirien grans riqueses amb ell, van segrestrar-lo i van lligar-lo a un arbre.

Assabentant-se de que no posseïa res, per tal de divertir-se i trobar una via d’escapament a la seva frustració, van usar-lo com a diana humana, van burlar-se de la seva religió, van acusar-lo d’adorar un somer i van torturar-lo amb una gran quantitat de fletxes. Cada cop que feien sagnar el seu cosa, causava la hilaritat dels seus torturadors.

Així, Níkolos, va morir l’any 50 dC, a un bosc ple de carn de caça als confins de l’actual Moràcia.
El seu cos va ser trobat per alguns uns dies després. La putrefacció que s’havia apoderat d’ell va obligar-nos a bullir la carn en aigua per tal de recuperar els ossos que, successivament, vaig arranjar a una capsa de fusta noble que m’ha seguit sempre, encara avui, que l’he dipositat en un petit oratori a l’espessor de la selva de Semur a la Borgonya, regió que he evangelitzat seguint les ensenyances de Níkolos.



Generalment se l’associa un colom amb una branca d’olivera a la boca.

Les seves cites més cèlebres:

-A un no creient que va exacerbar-lo: I les meves natges? Les has vistes? I no obstant això existeixen!

-Als rebels d’una ciutat: Déu s’expressa a través del sufragi; qui nega els resultats del vot lliurement expressat, nega a l’Altíssim.

-A Escartus: Cal ser per a pensar i no pensar per a ser”.

- A Epifaunes: “Aquells qui guien l’Església que, només com a delegats de Déu, sabran quina és la decisió que convé prendre.


Traduït per Monsenyor Ignius de Muntaner
Revenir en haut Aller en bas
Voir le profil de l'utilisateur
Contenu sponsorisé




MessageSujet: Re: Els Apòstols   

Revenir en haut Aller en bas
 
Els Apòstols
Voir le sujet précédent Voir le sujet suivant Revenir en haut 
Page 1 sur 1

Permission de ce forum:Vous ne pouvez pas répondre aux sujets dans ce forum
Bibliothèque Aristotélicienne Universelle - Royaumes Renaissants :: Bibliothèque religieuse - La biblioteca religiosa :: Área lingüística hispanica :: Dogma català-
Sauter vers: